05 gen.

Viure d’escriure

I dic viure, no sobreviure…. Tampoc dic passar de 0 a 100 en plan Rowling, que jo no vull ser milionària. Simplement, seria tot un què no haver-se de preocupar massa per pagar un sostre i menjar….

Si pogués, em passaria la vida llegint i escrivint. També fent vídeos, fotos, petits programes amb jocs pedagògics. Tot el que sigui narrar m’encanta. I per això em fascina tantíssim com les imatges concentren la narrativa, i com la narrativa de la imatge es perd en temps.

Amb tot el sarau digital que tenim des de l’entrada d’Internet (o potser més ben dit, després de l’entrada del capitalisme salvatge a Internet), em ve molt de gust escriure sobre programari lliure, descentralitzat, ètic…. Perquè tot és tot, i en realitat, inventem noves eines però romanen velles passions. Canviar-ho tot perquè res canvii és una tònica insuportable…. I rere pseudo-innovacions i pseudo-progressos que són més fum i control que una altra cosa (smart-elquesigui), en aquest inici de segle XXI, vivim una era de desconcert digital desesperant, on les tecnologies més popularitzades, lluny d’empoderar, segresten les nostres ments i ens deshumanitzen…

En fi, que jo quan sigui gran vull viure d’escriure. I em començo a preguntar si potser explicitant-ho, converteixo aquest somni en realitat. També sempre em dic: “vigila amb el que desitges…” i potser el somni es torna malson…. Però sense provar-ho, no ho podré saber….

Així que he decidit matar dos pardals d’un tret: trobar el temps per escriure més; i acabar la meva Sagrada Família particular: “Barcelona, Bellesa i Oblit”, un llibre que se’m va ocórrer escriure al 2013, que dues editorials van voler publicar i que, finalment, va quedar més en l’oblit que en la bellesa….

M’agradaria molt poder publicar a la meva bola sense imposicions de cap editor (i m’estalvio els adjectius més per vergonya aliena que per qualsevol altra cosa). Ni que sigui per treure’m l’espineta aquesta que tinc clavada…. Perquè en realitat, he perdut molt la passió per escriure sobre segons què, com escultura pública de Barcelona… Prefereixo escriure sobre coses menys contemplatives i més empoderadores, com sobre programari lliure en general o mitjans socials descentralitzats i comunitaris en particular. O sobre l’Esperanto, que és quelcom que em fascina.

Potser és que m’he cansat de mirar enrere i vull fer l’esforç de mirar endavant…. O potser és que ja m’he fet gran. Sigui com sigui, m’encantaria viure d’escriure.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *