Mòdul 2.1. El diàleg. L’inici de la sèrie _La 3a edat d’or de la TV
2. L’inici de la sèrie: “The Sopranos” i “The Wire”
3. El personatge: heroi o antiheroi: “Six Feet Under” i “Dexter”
4. La ciutat i la frontera: “Breaking Bad” i “Mad Men”
5. Móns fantàstics: “Lost” i “Fringe”
6. Ficcions històriques: “Games of Thrones” i “Rome”
7. Comunicació i política: “The West Wing” i “Newsroom”
8. Finals i conclusions
EL PACTE DE CREDULITAT
Arrenca el mòdul parlant del pacte de credulitat o suspensió de la incredulitat que s’estableix entre l’espectador i l’obra. Els primers minuts són crucials ja que introdueixen l’univers narratiu i els personatges, que han d’aconseguir aclaparar l’atenció i l’interès de l’espectador. I de retruc, a poder ser, crear una comunitat de seguidors vers la sèrie. Comenta en Jorge Carrión que la major part de les sèries queden en forma de guió, és a dir, que mai arriben a les pantalles. I que un capítol pilot, pot determinar el futur de la sèrie però no n’assegura la seva continuitat. De fet, sovint hi ha sèries que ni tan sols acaben la primera temporada.
Per filmar un pilot abans s’han de fer un “tone meeting”, on s’estableix el to estètic que predominarà a la sèrie. “The Wire” o “The Shield” tenen el seu to en el moviment nerviós de càmera; “Hannibal” seria d’una estètica Instagram i a “The Killing”, el tons vindrien marcats per blaus i grisos freds, metal·litzats. Curiosament, la sèrie de “The Sopranos” va consolidar la seva plenitud a la segona temporada. L’èxit de la primera va fer que s’aconseguís més pressupost i, en conseqüència, a partir de la segona temporada, l’estètica eclosiona i s’estabilitza. Per contra, el pilot de “Lost”, que va costar més de deu milions de dòlars.
Referint-se a la semiòtica de Greimas, al pilot la història s’espacialitza, es temporatiza i s’acterialitza: apareix un món i els seus protagonistes. En el cas de “The Sopranos” se’ns porta New Yersey, a la mansió kitch del protagonista i de les seves famílies italoamericanes: la biològica i la professional. Els conflictes que es presenten impliquen la màfia i el trencament d’un tabú per part del personatge principal: anar al psicòleg, que a més és una dona. A “The Wire” trobem una petita comunitat que investiga com acabar amb el tràfic de drogues als suburbis de Baltimore: allà es presenten conflictes entre les polítiques de la comissaria i la seva lluita.
Tot i ser una obra col·lectiva, les sèries televisives tenen la petxada de la creativitat del seu autor, tot i que més que d’autor es parla de “show runner”, aquell que és capaç de catalitzar les energies de tot el procés de creació. Parlen en concret de David Chase, alma mater de “The Sopranos”: un home que carrega a les espatlles una història familiar complicada. A més, Chase fa de pont entre la segona i la tercera edat d’or de la televisió. En el cas de “The Wire” tenim a David Simmons, un periodista que coneixia de ben a prop els personatges i paisatges que retratava. El seu col·laborador, Ed Burns, va ser policia d’homicidis.
El to marcat per “The Sopranos” és més aviat ficcional mentre que en el cas de “The Wire” adopta un to més documental: la investigació d’aquesta realitat nutreix la sèrie. Com a curiositat destacar que l’autenticitat que desprenien els rodatges era tal que la gent s’hi apropava a fer una ullada. I de tant en tant, alguns delinqüents o ex-delinqüents interessats en la sèrie entraven a formar part de l’equip o hi actuaven: el carrer entra a la ficció televisiva.
ELS CRÈDITS
Podríem parlar ara del paratext de Genette: en el cas de la sèrie, els crèdits, aquell element que és com el vestíbul, l’espai d’entrada al text. En un llibre aquest paratext seria la biografia de la solapa o la descripció de la contraportada. El títol obre la porta de l’univers narratiu i, en el cas de “Game of Thrones” es comenta el mapa dels crèdits que va variant a cada capítol, introduïnt nous elements al taulell de joc. Com és una sèrie complexa per la diversitat d’espais i personatges, el mapa ajuda a recordar on se situen els protagonistes i els seus regnes. A “Fringe“, es comenta també, el color del títol indicava a quina realitat esdevindria el capítol. Hi ha crèdits que resumeixen l’essència de la sèrie, com a “Dexter“; d’altres de tall freudià, com “Master of Sex“.
Un toc freudià també el té “The Sopranos”, amb la introducció de la figura de la psicòloga d’un mafiós. Els professors destaquen la riquesa intertextual de la sèrie, que recull l’imaginari narratiu del món de la màfia. Per exemple, la trilogia de “The Godfather”: a la sèrie es citen frases de les pel·lícules i s’emulen també escenes.
Els móns que presenten algunes sèries reflecteixen la ruptura dels nuclis familiars a la post-industrialitació. Davant la globalització es disolen les comunitats i els seus vincles que abans de l’era industrial eren més sòlids. El somni americà s’ha podrit i ens trobem davant la nostàlgia d’un paradís perdut.
CAPÍTOLS I ESCENES
Parlant de capítols, en Carlos A. Scolari recorda especialment el cinquè capítol de la primera temporada de “The Sopranos”, on la filla pregunta directament al seu pare si és un mafiós. A en Jorge li agrada molt el capítol titulat “Commendatori”, el quart de la segona temporada. En un viatge a Nàpols es presenta una triple figura del turista: el turista viatger que entra a la realitat que visita; el turista frustrat que intenta interactuar amb la realitat però no ho aconsegueix i el viatger immòbil, aquell que fa el mateix que faria a casa. En Jorge Carrión eleva a “The Wire“: és una sèrie excepcional, una peça única, una obra mestra. En Carlos pensa que, més que capítols, “The Wire” es presenta en escenes que són, en paraules de Carlos A. Scolari “pequeñas pepitas de oro en el flujo narrativo“. Moltes escenes memorables de The Wire tenen a veure amb la mort d’un personatge i es recorda especialment la d’Omar, “un momento operístico” en paraules de Jorge Carrión.
Si vols llegir sobre més sobre “The Sopranos” i “The Wire”, fes una ullada a les entrevistes del segon mòdul.