20 febr.

(I) Ricard III: de Caïm a Moriarty (Shakespeare vs. Corman)

UN RICARD III DESFIGURAT?

Ricard III d’Anglaterra (1452-1485) va ser rei durant poc més de dos anys i va morir en batalla. Amb ell moria també la dinastia del casal de York i, de retruc, la dels Plantegenet. La seva figura sempre ha generat controvèrsia: tot i que no hi ha proves contundents que ho avalin, se li atribueixen crims i injustícies a punta pala: assassina nebots i germans; empresona, tortura, conspira. Tot un saldo, en Richard…

Si bé el personatge, com a rei que era devia fer “de les seves”, potser també va ser la ploma dels Tudor la que va corrompre tant com va poder la figura obscura i perversa que han transmès More i Shakespeare i que, molts altres, com Corman o Olivier, s’han dedicat a posar-hi encara més cullerada.

La seva mort va posar fi a la Guerra de les dues roses i suposà la pujada al tron d’una nova dinastia: la Casa dels Tudor, que poc després, s’emparenten amb la monarquia espanyola de l’època: Felip I, rei d’Espanya des del 1556 fins al 1598, es casa amb Maria I d’Anglaterra, quarta Tudor regnant i filla d’Enric VIII i la seva primera esposa de set: Catalina d’Aragó, filla dels Reis Catòlics. Tot quedava en família…

Tot i que devia ser més qüestió d’estratègia geopolíticoeconòmica, es diu que María I Tudor, -àlies “Bloody Mary” per la seva falera en perseguir protestants a tort i a dret i d’aquí el còctel-, es va enamorar perdudament de Felip II quan va veure el quadre que d’ell en va fer Tiziano i que avui es conserva al museu de El Prado.

LA MALEDICCIÓ DELS DUCS DE GLOUCESTER

La historia que presenta Tower of London de Corman ficciona, un cop més, la controvertida figura de Ricard III que, entre altres títols, ostentà el de duc de Gloucester. A l’adaptació de Shakespeare, a Ricard se l’anomena Gloscer en al·lusió a aquest maleït títol nobiliari que, fins ara, ha estat otorgat en 6 ocasions i té una particular història.

El primer duc de Gloucester va ser el tretzè fill d’Eduard III d’Anglaterra, Tomàs de Woodstock (1355-1397. Plantegenet); el segon duc de Gloucester va ser Humbert (1390-1447. Plantegenet), fill d’Enric IV; el tercer, va ser el personatge que retrata la pel·lícula: Ricard III (1452-1485. Últim Plantegenet i York). Curiosament, tots tres van morir violenta o desgraciadament i no van poder cedir el títol a la seva descendència.

Quan mor Ricard III el títol queda desert durant més de 150 anys i ningú va ser nombrat duc de Gloucester fins al 1659, que torna a instituir-se en la figura del rei Carles I d’Anglaterra i d’Escòcia. Però un cop executat aquest rei al 1649, es declarà el títol extint. Tot i així, -gangues monàrquiques-, en dues ocasions (1764 i 1928) el títol de duc de Gloucester va tornar a ser recreat i, avui, està en possessió del príncep Richard.

TIBANT DEL FIL: SHAKESPEARE VS. CORMAN

Com la història de la humanitat és així, que tot és tot, tibant del fil del ceptre i rememorant la pel·lícula, -en la figura de Ricard III presentada per Corman-, m’he anat trobant imatges narratives punyets que es configuren en rastres d’inconscient col·lectiu que anem llegint, fotograma a fotograma, en les actituds malvades del personatge; de la presentació iconogràfica d’un rei anti-heroi: poderós, malvat i ambiciós; tractat per la literatura i el cine com un malformat boig assassí, capaç de qualsevol cosa per legitimar el seu poder.

Durant la pel·lícula, les malifetes de rei (assassinats, complots, tortures, infanticidi, uxoricidi) es manifesten en forma de turments. El Ricard III de Corman es torna boig a causa dels crims que comet i té visions: veu i parla amb els fantasmes d’aquells que assassina. Aquest comportament del rei té el teu antecedent en el Ricard III de Shakespeare, una tragèdia publicada pels volts del 1592 que narra el període de la monarquia anglesa del 1471 (any que mor Enric VI) al 1485 (any que mor Ricard III). Per acabar de dimensionar el personatge del rei, també beu Shakespeare de Holinshed que, a les seves Chronicles de 1587, retrata a Ricard com a un home geperut, pervers i ambiciós, com un cruel sense escrúpols.

L’autor anglès, a l’igual que Corman farà més tard al cinema, també representa al rei com a un assassí ambiciós, deforme, cruel i corrupte. Gairebé tota la trama, però, se situa al Palau de Westminster i, de tant en tant, l’acció es desenvolupa a la Torre; el contrari passa a la pel·lícula de Corman, on la majoria de l’acció passa a la Torre, tot i que Westminster surt de passada. Potser Corman, com va fer amb el ceptre, recull elements iconogràfics molt reconeixibles pel públic general i, per això, prefereix fer ús de la Torre i no del Palau com va fer Shakespeare: la imagineria alimentada durant anys i panys fa de la Torre de Londres un estandard en l’inconscient col·lectiu carregat simbòlicament de tortures, assassinats, empresonaments i complots que impliquen els llinatges de la monarquia anglesa des de temps immemoriables. Potser devia pensar Corman que impressionaria més així, centrant l’acció en la Torre més que en Palau, que més aviat és presentat com a refugi.

Tan el principi com al final, les obres difereixen entre si: Shakespeare obre directe amb un monòleg irònic perquè el seu públic és anglès i dista poc més de cent anys de l’època de la que es parla; Corman treballa per a un públic anglosaxó tallat a l’americana: un públic més allunyat de l’espai i del temps de l’acció, distant gairebé 500 anys entre la mort de Ricard III i l’estrena de la pel·lícula. Deu ser per això que Corman introdueix la seva obra mitjançant un narrador situacional: un Virgili entre boirines que, com si hagués canviat d’infern, ens introdueix a l’època i a l’aconteixement històric.

Tan al llibre com a la pel·lícula el final es desenvolupa a Bosworth, que és on es va portar a terme l’última de les batalles de La guerra de les dues roses i, per tant, on mor Ricard III i vencen els Tudor, el llinatge dels quals, a partir d’ara, governaria. Si bé cap al final de les dues obres es representa la desfilada dels espectres que turmenten a Ricard III, la diferència en la resolució final és ben diferent:  Shakespeare acaba l’obra elegant, fent que els dos reis entrin en combat en una lluita cos a cos. Venç el Tudor, i del cos mort de Ricard pren la corona i se la posa, esdevenint Enric VII, rei d’Anglaterra. Per culminar la gesta, Shakespeare, al text, fa promete a Enric que portarà a terme la unificació de les dues Cases enfrontades: al nou escut dels Tudor, s’integrarà la rosa blanca dels York i la vermella dels Lancaster.

A la versió de Corman, Ricard III va a Bosworth a combatre l’enemic i després d’una batalla que dura tota una nit, al despuntar el sol, Ricard apareix vagant entre la boira i els pantans, enmig d’un desolador paisatge sembrat de cossos inerts. Després de fer desfilar “els mortets” per la boirina, veiem a Ricard sol, encara amb corona cenyida al seu elm; i el veiem  embogit, brandant l’espasa a tort i a dret en un paisatge sense vida.

Trastocat, el rei ensopega i, ai l’as!, cau al damunt d’un soldat que havia mort sostenint la seva arma, una destral. I amb la mala sort dels reis, que cau just damunt de la fulla; s’aixeca ferit, trontolla agonitzant i turmentat i acaba caient de nou i ofegant-se en una llacuna. De cop, com qui no vol la cosa, apareixen uns soldats a cavall i, amb una lògica que tomba enrera, un li diu a un altre: “Què deu haver vist que l’hagi dut a la mort?” Un segon soldat sentencia: “Justicia”. I patatam, plano dels mortets espectrals que desapareixen entre la boirina i plano del rei acabant-se d’enfonsar a la llacuna, amb la seva corona ben cenyida a l’elm. Acomplint-se la profecia, el Ricard III de Corman mor assassinat per un home mort.

En realitat, els dos reis mai van combatre a Bosworth: segons el cronista oficial del vencedor Tudor “El rei Ricard III va morir amb valentia, sol, enmig del dens tumult dels seus enemics”. Sí sembla cert que és seva la frase de “Mi reino por un caballo”, el que no queda clar és que ho digués en plena batalla… Ara, “lo hubiera bordao”… El que sí és veritat és que, en ple clímax de la batalla caigué del cavall i va acabar lliutant cos a cos. I com m’encanta la frase, aprofito les lleis wertianes acollint amorosament els barbarismes tant bon punt m’exigeixi el guió: de Ricard III es ben pot dir que “lo cosieron a balazos”. La tradició diu que les seves últimes paraules foren “traïció, traïció, traïció, traïció, traïció”.

També és cert que es va arrencar la corona del cos caigut de Ricard III, que fou escarnit i llançat a una fossa sense làpida ni epitafi. Capricis del destí, al 2012, es trobaven les despulles de Ricard III. A partir del seu crani i dels quadres de l’època, se n’ha fet un bust. La monstruositat del personatge –presentat per Corman com una versió anglesa del geperut de Nôtre Dame- ve donada per la seva maldat. En veritat, però, el rei patia una severa escoliosique el devia fer caminar de gairell. A més, a Westminster reposen les despulles de dos infants. Els historiadors i inventigadors creuen que es tracta dels infants assassinats suposadament per Ricard, els seus nebots. Ara que han trobat el cos del rei, demanen a la corona anglesa que els deixin fer proves d’ADN a les despulles dels infants però resulta que la monarquia anglesa no està molt disposada a col·laborar…A més de totes les trastades que potser va fer, va tenir temps de fundar un de les escoles més prestigioses del món: el King’s College de Cambridge. Per arrodonir al personatge històric, remarcar que és l’últim monarca anglès abatut en batalla.

Si bé Shakepeare acaba amb el nou rei coronant-se com a Enric VII, el primer de la Casa dels Tudor, en Corman prefereix fer èmfasi en la davallada del personatge de Ricard III. Cada obra és fruit del seu temps: si cap al 1592 Shakespeare acaba la seva obra amb un homenatge a la unitat de la monarquia anglesa dels Tudor és perquè l’obra s’emmarca sota regnat Tudor, des d’Enric VII al 1485 fins a Isabel I al 1603. La pel·lícula, en canvi, data de 1962. Un apunt a recordar seria que, entre 1960 i 1965, el tàndem Conrad-Price produirà 7 pel·lícules inspirades de l’obra de Poe que Richard Matheson –que per cert va morir el juny de l’any passat- va ajudar a filar.

La de Corman també és l’època d’una consolidada Guerra Freda que, ja feia dies, alimentava les criatures malignes, aquelles que ballen les danses de l’inconscient col·lectiu: als trenta arriben els primers monstres, els feixismes; als cinquanta ho fan els marcians del planeta roig, aquells tirans comunistes que també fan perillar el somni americà de llibertat i democràcia, i de consum: de petites alegries absurdes que es maquillen de felicitat majúscula. Un món màgic el del consum passional: pel sedàs de l’emoció, els objectes passen d’imatges a somnis. Benvinguts a Hollywood!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *