22 febr.

I Jornada de crítica cinematogràfica al CCCB (matí)

Avui, a Barcelona, se celebrava per primer cop una jornada de crítica cinematogràfica: l’organitzava l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics (ACCEC). Es presentava una jornada en dues parts: al matí, de 10h30 a 13h, a “Altres veus, altres àmbits: àrees inexplorades de la crítica“, Mónica Jordan moderava quatre ponents: en Carlos Losilla amb “La importància del passat: anàlisi històrica i recuperació de la memòria crítica“; Joan M. Minguet, president de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA); Laura Fernández que, a més de publicar a El Cultural d’El Mundo també escriu a Vanity Fair i, per últim, Nicolás Ruiz, de Cineuá, que ens ha parlat de la videocrítica. 

A la tarda, de 16h30 a gairebé les 20h, José Enrique Monterde moderava “La crítica en guerra: problemes que condueixen a la desprofessionalització“. Intervenien Carlos F. Heredero, de Caimán, Cuadernos de cine, per parlar de “La premsa especialitzada: reptes i problemes“; Xavi Serra, de l’Ara, sobre “Ser crítica a la premsa generalista”; Conxita Casanovas, de RNE, de com “Sobreviure en els mitjans audiovisuals (i no morir a l’intent, ha afegit)”; Miquel Martí Freixas, de Blogs & Docs, per parlar de “La vida online” i, finalment, Fabián Nevado, del Sindicat de Periodistes, amb “Assessoria laboral: problemes i dubtes“. 
 
En Minguet ha començat citant a Christian Metz que deia que qui escriu sobre cinema ha de tenir un coneixement enciclopèdic, que ha de ser com un home del Renaixement i estar familiaritzat amb el cinema però també amb la història, l’economia, l’estètica i la semiòtica, la política i la tradició de pensament, és a dir, que qui escriu sobre cinema ha de tenir coneixements antropològics universals. 

Blog_ACCEC

En l’endreçat discurs d’en Minguet destacaven 6 punts relacionats amb el desenvolupament de la crítica. El primer diferenciava entre opinió i crítica, com ja diferenciava Plató la doxa del logos. Està clar: opinió en tenim tots però…i d’arguments? El discurs m’ha recordat el Luis Aller quan el vaig sentir dir allò del “te lo digo yo“, l’argument més habitual dels que, normalment, exerceixen l’opinió cinematogràfica però no la crítica. Personalment, crec que tot depèn del bagatge personal que tinguem sobre una matèria en qüestió i de la credibilitat de la persona que ens parla perquè el món, en realitat, es basa en el nostre propi criteri però també (i sobretot) en la confiança que dipositem en els altres…Trobo que costa molt tenir criteri…és un camí llarg i dolorós…i, ben segur, és més fàcil seguir camins traçats que obrir-se pas a cops de matxet en una jungla plena de depredadors.

 
El segon punt que tractava en Minguet era que, gràcies a Internet la informació és molt més accessible i buscar-la ha perdut valor d’erudició, “ja no té mèrit, diu. I jo discrepo lleugerament…Si bé estic d’acord en el fet que Internet fa menys feixuc el camí, no és cap panacea (almenys de moment). Si bé es troben, per exemple, tesis doctorals inèdites d’incalculable valor i altres referències que fan el camí una mica més ras, en moltes ocasions, els documents que necessitem els investigadors no solen ser a  Internet…són encara a les biblioteques i, molts cops a les de les universitats, als arxius…a les clavegueres de la cultura. Probablement arribi el dia que tot el que s’hagi publicat al món (tauletes sumèries incloses) estarà disponible a Internet (o al que vingui després) però, no ens enganyem… si es vol fer alguna cosa amb cara i ulls, encara avui s’ha de passar per les biblioteques i els arxius…
Claqueta png
El tercer punt parlava de l’autorreferencialitat, és a dir, basar el discurs en la comparació de seqüències, per exemple, que remetin a altres pel·lícules. I torna a citar a Metz parlant de com el cinema estableix ponts de diàleg entre les arts i els llenguatges, de la intertextualitat cultural. Totalment d’acord: el cinema és un art que, com els videojocs, té la capacitat d’englobar totes les seves arts precedents: el cinema pot ser arquitectura (Metrópolis); pot ser pintura (Barry Lyndon), pot ser el que li doni la gana de ser i és bonic quan les crítiques, a més referenciar a altres pel·lícules, aporten coneixements sobre altres arts. 
En el quart punt remarcava la importància de construir un bon discurs: res a dir, totalment d’acord, com en el cinquè punt…que les arts visuals són un tribut d’una indústria…El sisè punt ha tocat “el cànon” i, paraules tant majors, no podien causar més que polèmica… Segons en Minguet, la màxima ambició del crític és tenir clar què és “el cànon” de la seva disciplina: qui són els artistes referencials. I afegia (i si ho he entès bé) que potser a l’art visual (on… no s’inclou el cinema?) té més clar “el cànon” que a la crítica de cine. Més tard, com us podeu imaginar, sortien els detractors de “el cànon”. 
 
Després ha intervingut la Laura Fernández que relacionava “el cànon” amb la passió però també amb la distància del gust personal. Comentava la precarietat del crític: es comença fent al que un li apassiona, diu. A ella li agradava la música, n’escoltava molta i li agradava escriure sobre música. Però “la cultura no es valora”, afegeix. Molts cops, els crítics arriben a ser-ho de retruc…En una redacció, si hi ha un buit, s’hi posa “al primer que passa” amb el que si ets crític de música pots acabar escrivint sobre cinema…i així va ser en el seu cas, que va passar de la música i la literatura al crítica de cinema…Aposta ella, però,  per l’especialització dels periodistes i crítics, que puguin formar-se adequadament i puguin arribar a viure de la seva feina. 
sala cine dibujo
En Nicolás Ruiz ens ha portat la videocrítica, un corrent que presenta alguns problemes tècnics. Com ja es feia tard, no he volgut intervenir però, a la tarda, parlant amb la Covadonga, de Trànsit, li he plantejat el que jo considero “el gran problema del videocrítica” en contraposició a la critica cinematogràfica escrita…i ha estat totalment d’acord amb mi. El gran problema que jo trobo (i no només jo) és que no és legal fer ús de segons quines imatges. Si vols fer una crítica audiovisual i uses segons què estàs violant els drets d’autor i és igual que tu tinguis la millor de les intencions i no en vulguis fer diners: és il·legal i és una pena…perquè jo he vist videocrítiques de Trànsit que m’han encantat i que m’han fet “desviar”, com ells potser dirien, és a dir, m’han descobert altres maneres de mirar, d’apreciar les connexions entre les obres. 
 
En Losilla ens ha fet saltar en el temps…de la videocrítica hem passat a “la teoria del retrovisor” i que es relaciona amb la crítica de cinema en el fet que sempre hem d’estar mirant enrere. “¿Qué es el cine?“, diu. I es respon a si mateix: “No lo sé“. El que si sembla saber és que el cinema és la primera de les arts que posa en moviment el temps i l’espai, fent que les pel·lícules siguin com un art fet de somnis, de records, de memòria. I segueix parlant de la importància de conèixer el passat per poder parlar del present; de pensar el cinema.
 
I després de la pausa, ha vingut la sessió de la tarda: La crítica en guerra: problemes que condueixen a la desprofessionalització“. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *