14 juny

Ars Amatoria per Ovidi (IV)

Anterior. Ars amatoria per Ovidi (III)

L’art d’estimar, Ovidi. L’esparver. LLIBRE II

Per ser estimat, sigues amable. I això no t’ho donarà la teva cara o simplement la teva bellesa. Si vols posseir la teva estimada i no sorprendre’t de ser abandonat, has d’afegir el talent de l’esperit als béns del cos. La bellesa és un bé frágil, disminueix segons van passant els anys i ella mateixa es consumeix amb el pas del temps.

Ni les violetes ni els lliris mig oberts floreixen sempre i, en perdre’s la rosa, queda la punxeguda espina. Ja t’arribaran els cabells blancs, home ara bell; ja et vindran les arrugues que solcaran el teu cos. Prepara’t un esperit que duri i ajunta’l a la bellesa: només aquest roman fins a la darrera pira funerària. I posa no poca atenció a cultivar la teva ment amb les arts liberals i a aprendre les dues llengües.

Doncs tu, siguis qui siguis, fia’t poc de la bellesa fal·laç i tingues alguna cosa més que el teu cos. És sobretot, la tolerancia intel·ligent el que atrau els sentiments. La severitat només crea odi i guerres cruels. Quedeu-vos lluny de disputes i baralles de paraules amargues! L’amor tendre s’ha de nodrir amb paraules dolces.

Recordo que una vegada jo, enrabiat, vaig despentinar els cabells de la meva estimada. Quants dies aquesta rabieta em va tenir lluny d’ella! Jo no me’n vaig adonar ni crec que li esquincés la túnica, però ella ho va dir i n’hi vaig haver de comprar una amb els meus diners. Vosaltres, si sou intel·ligents, eviteu els errors del vostre mestre i temeu el càstig de la meva falta. Els combats que siguin amb els Parts; amb la teva delicada amiga que hi hagi pau, diversió i tot allò que provoca l’amor.

L’amor és una espècie de milícia: fugiu-ne calmosos! (militia amoris)

Despulla’t de l’orgull, siguis qui siguis, si tens interès perquè duri l’amor.

Encara que fos més violenta que la Medusa de mirada ferotge, per al seu amant esdevindrà dolça i serena. Només procura que en les teves praules no es vegi que estàs dissimulant, ni arruïnis el que has dit amb el teu rostre. L’artifici, quan s’amaga, fa efecte; però si es descobreix provoca vergonya i, amb raó, destrueix la confiança per sempre.

Això destrueix els amors ben avinguts, els amors sòlids; els homes previsors han de témer aquestes faltes. Però la meva censura tampoc no us entrega a una sola dona. Oh déus, això no ho pot ser ni una dona casada! Divertiu-vos, però que la vostra falta sigui encoberta per una discreta mentida. No s’ha de buscar cap glòria del propi pecat. No donis un regal que una altra noia pugui reconèixer, i procura que no sigui sempre la mateixa hora la teva infidelitat; perquè una dona no et sorprengui en un amagatall que ja coneix, no t’has de reunir amb totes al mateix lloc. I cada cop que l’escriguis, examina bé abans tu mateix totes les tauletes: moltes llegeixen més del que els envien.

Si tot i amagar bé aquest fets, algú els descobreix, tu nega’ls insistentment, encara que siguin evidents. Llavors no et mostris més obedient ni més amable del que és habitual: això és senyal clar d’un esperit culpable.

Hi ha dones a qui una tímida benevolencia les perjudica i, si no hi ha una rival, l’amor es llangueix.

El plaer per als amants és escàs, més gran són les ferides.

Em proposo a les coses difícils, però no hi ha valor sense esforç: el meu art demana ara una tasca difícil. Suporta amb paciencia el teu rival: la victòria serà amb tu; esdevindràs vencedor a la fortalesa del gran Júpiter. Com pot ser que en presència meva algú faci senyals a la meva estimada i jo ho suporti sense que la ira m’arrossegui a qualsevol cosa? (550). Recordo que el seu amant li havia fet petons; em vaig queixar d’aquells petons : el nostre amor abunda de barbaritats com aquesta. Aquest defecte m’ha perjudicat més d’un cop ; més savi és aquell per mediació del qual vénen altres homes. Però el millor és sempre no saber-ho: deixa que les seves infidelitats restin ocultes per tal que el pudor vençut no fugi del seu rostre, un cop confessat. Per això amb més raó, joves, estalvieu-vos de sorprendre les vostres noies; que us siguin infidels i, mentre ho són, que pensin que us han enganyat. L’amor creix quan són sorpresas: quan la sort de dos és semblant, tots dos persistiesen en la causa del seu perjudici.

N’hi ha qui inventen coses que si fossin veritat les negarien i diuen que no n’hi ha cap que no s’hagi allitat amb ells. Si no poden tocar els seus cossos toquen el que poden, els noms, i així, estant el seu cos intacte, la seva fama pateix delicte.

El pas dels dies per si mateix esbirra totes les imperfeccions del cos, i allò que va ser un defecte amb el temps deixa de ser-ho.

No li preguntis quanta anys té ni que era cònsol quan ella va néixer, sobretot si ja no està en la flor de la vida, si ja ha passat el seu millor moment i si ja s’arrenca els cabells blancs. D’aquesta edad i fins i tot més tardana, joves, també se’n pot treure profit: aquest camp tindrà bona collita, aquest camp s’ha de sembrar. Afegiex que aquestes dones tenen un major domini de l’ofici (675) i experiencia, que és l’única cosa que fa mestres.

Elles arreglen amb refinament els desperfectos del pas dels anys, es cuiden per no semblar velles i fan l’amor amb mil postures, al teu gust: cap pintura mostra més modalitats. Amb elles s’experimenta plaer sense provocar-lo; l’home i la dona han de gaudir del plaer per igual. Odio aquelles unions que no satisfan a tots dos: aquesta és la causa perquè m’atrau menys l’amor d’un noi. Odio la que s’entrega a l’home perquè toca i, seca com està, va pensant en les labors. Aquest plaer que es dóna per obligació no m’agrada: que cap dona s’uneixi a mi per obligació. M’agrada escoltar els seus crits que delaten plaer, que em demani que vagi més a poc a poc o que em retingui; m’agrada veure els ulls vençuts de l’estimada fora de si; que defalleixi i que no vulgui que l’acaroni més. Aquests béns de la natura no els ha concedit a la primera joventut, sinó que solen venir després de set lustres. Els que tinguin pressa, que beguin mostos recents. A mi, que un càntir embodegat en època d’antics cònsols em vessi un vi anyenc.

Heus aquí que un llit còmplice acull dos amants: Musa, atura’t davant les portes closes del seu tàlem. Espontàniament i sense que tu intervinguis se’t diran les paraules més tòpiques; la seva mà esquerra no romandrà inactiva en el llit; els dits trobaran què fer en aqueslles parts en què l’Amor secretament mulla les seves fletxes.

Creu-me, el plaer de Venus no s’ha de fer amb pressa, sinó provocar-lo lentament amb calma. Quan hagis trobat els punts on la dona gaudeix de ser acaronada, que el pudor no t’impedeixi d’acaronar-los: veuràs lluir els seus ulls amb fulgor tremolós igual que el sol lluu sovint en l’aigua transparent; després vindran les queixes, vindrà un murmuri amable, dolços gemecs i les paraules pròpies d’aquest joc. Però tu no deixis enrere l’estimada utitzant veles majors, ni que ella s’avanci en la teva cursa: arribeu junts a la meta! Aleshores el plaer és complet, quan l’home i la dona jeuen vençuts per igual. Aquesta és la conducta que has de seguir quan tinguis temps lliure, i el temor no faci apressar la teva accio furtiva (725). Però quan el retard sigui perillós, convé llençar-se a tot rem i clavar l’esperó al cavall al galop.

“Nasó fou el meu mestre”

Següent. Ars amatoria per Ovidi (V)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *