11 juny

Ars amatoria per Ovidi (II)

Anterior. Ars amatoria per Ovidi (I)

L’art d’estimar, Ovidi. L’esparver. Pervivència de l’Ars amatoria. Introducció 2 de 2

3. L’Ars amatoria

Tracta més de l’art d’agradar (seducció) que no pas el d’estimar. Els primers dos llibres van destinats als homes i el tercer a les dones. L’objectiu és ensenyar l’art de la seducció i la conservació de l’amor.

Una figura elegíaca i alhora didàctica, el praeceptor amoris, el preceptor de l’amor, s’independitza de l’obra per emetre un discurs totalment elegíac: caràcter autobiogràfic o subjectiu, to planyívol o malenconiós, abundancia de tòpics com el carpe diem, militia amoris, exclusus amador, servitium amoris, adynaton –el món al revés-. Locus amoenus. Ovidi es distancia dels elegíacs llatins anteriors introduint la ironia, la paròdia i l’humor, però de manera que no restin serietat i erudició a la seva obra.

El llibre I comença amb una definició del concepte d’ “art”, la deessa Venus el declara artificem renero Amori “mestre del tendre amor”. On trobar dones?. Al fòrum, pòrtics i sobretot al teatre. Introdueix el rapte de les sabines. Al Circ i naumàquia. Segueix un elegi a August. Als balnearis, als banquets, al temple de Diana. A la segona part, com seduïr-les: guanyar-se la complicitat de la seva esclava, segons les dates, al principi més cartes que regals, eloqüència, insistencia, la cura del cos de l’home: als homes els escau una bellesa descurada. Dones forçades, adaptar-se a cada dona.

El llibre II: com conservar l’amor. Cal cultivar l’esperit mé que no pas el cor, ja que la bellesa física és efímera. Paciencia, insistencia, condescendencia, servicialitat. Guanyar-se als criats, regals senzills, poesia, lloar-la, fingir neguit.

“Els beuratges i encanteris no serveixen de res. Cal cultivar l’esperit m´s que no pas el cosa, ja que la bellesa física és efímera. L’autor és mestre de l’amor per pobres, no pas per rics. De què serveixen als rics les ensenyances si pot oferir regals? (…) Cal guanyar-se la confiança dels criats. Els regals senzills també hi poden ajudar; fins i tot la poesia és apreciada per algunes dones. Lloar els seus encants i el seu vestit, fingir neguit quan l’estimada caigui malalta i altres enganys afavoriran la relació. I si no, la força del costum enfortirà l’amor. Si es produeix una ruptura, el millor remei per a la reconciliacó és la unió sexual. El sexe és un regal de la natura. (…) L’home ha de conèixer les seves qualitats, seguint la màxima apol·línia “coneix-te a tu mateix” (gnosci seautón). Cal ser resignat i tolerant amb les infidelitats (Venus, Vulcà, Mart). Acaba aconsellant la discreció la dissimulació dels defectes de l’estimada, qualitats dones madures, conducta homes acte”

Llibre III. L’amor de les dones és més ferm. Consells aparença externa (pentinats, vestits, higiene, dissimulació defectes) i també pel que fa a petites arts que cal saber (riure, plorar, parlar, ballar, cantar, caminar, jugar, poesia elegíaca). Com evitar amants enganyosos: presumits, lladres, els de mala reputació i els mentiders. Aconsella a les dones tenir estil a l’hora d’escriure cartes i no ser gaire avaricioses. Cal tractar l’amant novell diferentment que a l’experimentat. Pot ser útil intecalar alguna negativa i fingir un rival. Consells útils: evitar la vigilancia del marit, desconfiar de les amigues i criades i fingir amor. Ara bé, la gelosia és perillosa i posa a Cèfal i Procris.

4. Pervivència de l’Ars amatoria

Aquesta obra va gaudir de gran difusió entre els seus contemporanis, com també entre les generacions immediatament posteriors, tal com ho demostren les referències que en fan Séneca el rètor (Contr. 9, 5, 17), Quintilià (Inst. 10, 1, 88), Vel·lei Patèrcul (2, 36) i Tàcit

(Dial. 12). Alguns versos de l’Ars amatoria s’han conservat en les parets de Pompeia, al costat d’altres de Virgili i Properci. Més tard, l’obra decau però Isidor de Sevilla l’esmenta en les seves Etimologies (11, 3, 38). La prova de la difusió d’Ovidi en aquesta època (VII i VIII) és la seva presència en les biblioteques conventuals i episcopals d’Europa. Hi havia un sector de l’església molt antiovidià. Pels poetes del Renaixement carolingi és un dels models i la poesia medieval li dona primacia sobre els altres poetes de l’antiguitat. Així, el segle XII ha estat anomenat aetas ovidiana. A França Chrétien de Troyes va fer una traducció de l’Ars amatoria que s’ha perdut però se’n conserven quatre més. A partir del XII es divulguen per tot Europa dos tractats en vers llatí intitulats Facetus, inspirats en Cató, tracte del Jove refinat amb les dones  i de l’art de la seducció. Apareix la literatura trobadoresca a Occitània que desenvolupa l’amor cortès. Tots imiten a Ovidi: Amanieu de Sescars al XIII, Guillaume de Loris i Jean de menú al Roman de la rose, al Cançoner de Ripoll. Ovidi és traduït en molts idiomes. I se li atribueixen poemes.

La imitació és el millor testimoni de la popularitat i aquesta imitació es dóna sobretot en les anomenades “comèdies elegíaques”, la més important de les quals és l’anònim Pamphilus de amore, d’origen espanyol o francès, en què Pàmfil, per aconseguir l’amor de Galatea, recorre a la deessa Venus i a una alcavota, que de tant en tant deixa anar algun vers ovidià. A Italia Ovidi serà un dels autors més cultivats. Dante en la Divina Comèdia (Inferno IV, 88 i ss.) el posa al costat d’autors com Homer, Horaci, Virgili i Lucà. Boccaccio s’inspira en ell per al seu Decameró. A la seva novel·la Fiammetta,  a la protagonista se li apareix Venus (i no la verge com era propi) i li fa un discurs perquè s’entregui a l’amant, al més pur estil ovidià. Petrarca també s’inspirarà amb el Trionfo d’Amore, però més endavant la poesia amorosa prendrà un camí més espiritual, contrari al d’Ovidi.

A Espanya, Alfons X el Savi esmenta i tradueix alguna de les seves obres en la General Estoria (par IV). Juan Ruiz, Arcipreste de Hita, serà un dels seguidors més fideos del model literiari ovidià en el Libro del buen amor. D’Ovidi pren el didactisme i la combinació del consell i relat exemplificador. Cita al Pamphilus i a Ovidi com a alumnes avantatjats.

Al segle XIV es fa una traducció al grec, en prosa, de llargs fragments de l’Ars amatoria i d’Amores, que es coneix amb el nom de Ovidiana Graeca. Al segle següent, fou un poeta llatí més traduït al castellà, però no pas pel que fa a les obres amoroses sinó a les Metamorfosis. A Catalunya, Francesc Eiximenis cita en la seva obra l’Ars amatoria com a exemple del tipus d’obres que no s’han de llegir dels clàssics, perquè són perjudicials per la salut cristiana. En canvi, els tractats eròtics d’Ovidi van ser les lectures predilectes de Bernat Metge: escriví una obra anomenada : Ovidi enamorat. Ausiàs March es proclama, com Ovidi, “mestre únic i màxim en l’art d’amar”. L’amor que tracta March però és sublim, contemplatiu, espiritual i intel·lectualitzat. D’altres són Jordi de Sant Jordi.

Al segle XVI Ovidi serà el poeta preferit de Plèiade, un grup d’escriptors i crítics que busquen el refinament i embelliment del francès i l’assimilació de la poesia de Grècia i Roma. Joachim du Bellay imita alguna obra ovidiana i Ronsard pren els tòpics amatoria en els poemes a Cassandra Salviati.

A partir del Renaixement els llibres eròtics foren rebutjats pels homes de gran cultura. Els escriptors prefereixen les Metamorfosis. La concepció menys lúdica, més romàntica i platònica de l’amor, que imposarà Tetrarca, fa desaparèixer l’amor ovidià sensual i inmediat.

En el Renaixement, el personatge de la Celestina, l’alcavota maliciosa, té arrels en l’obra d’Ovidi i trobem també petjades en Gracilazo, Aldana, Castillejo, Lope de Vega. Era l’autor preferit de Shakespeare: Romeo i Julieta inclou cites de l’Ars. Segurament hi va haver a Espanya una traducció de l’Ars entre 1559 i 1583 perquè el Catalogus de l’inquisidor Quiroga la prohibeix sempre que fos traduïda a qualsevol llengua vulgar.  El mateix Cervantes posarà en boca del Licenciado Vidriera uns versos de l’Ars sense traduir, així no incomplia la prohibició. Tirso es basa en aquesta prohibició per fer palès el seu rebuig vers l’obra. Alguns sonets de Quevedo fan les recomanacions d’Ovidi.

Al segle XVIII decau la influència d’Ovidi i amb l’arribada del romanticisme és marginat i oblidat.

Següent. Ars amatoria per Ovidi (III)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *