11 jul.

6. 1. El doctor Robert_El primer terç del segle XX

Barcelona: Bellesa i Oblit va sobre història i iconografia dels monuments de Barcelona. Fruit de l’eròtica del fracàs, el text va destinat als amants de Barcelona, sobretot aquells que, com jo, viuen la ciutat entre l’orgull i el desencís.

Del primer terç del segle XX veurem:

El Doctor Robert

Tongades de fonts

Diana i Pitarra

Manelic

Verdaguer

Dant i Pearson

La idea de construir un monument commemoratiu al doctor Robert sorgí poc després de la seva mort, al 1902. La primera pedra del monument al doctor Robert, obra de Josep Llimona, va ser posada el 1904 a la plaça de la Universitat. Després de sis anys de treball, el monument fou inaugurat entre una nombrosa assistència degut a la popularitat del personatge.

Bartomeu Robert fou metge, professor i polític. Com a alcalde de Barcelona va dimitir al 1899 per no haver d’aplicar uns impostos injustos a la població, en el que es coneix com el “Tancament de Caixes”: el govern espanyol pretenia compensar les pèrdues de les colònies d’ultramar amb els impostos que pretenia imposar a la ciutat.

BBO6_Terç2 DrRobertEsquella

A la imatge, una sàtira del diari l’Esquella de la Torratxa del 1899 tituladaLa primera visita al metje (sic)”, on el doctor Robert visita la malalta Barcelona que pregunta:“Què li sembla que tinch?”. I el doctor respon: “Una desadministracionitis aguda, que no sé pas si’n sortirém”.

El monument, que reposa a la plaça de Tetuan, dibuixa una estructura piramidal formada per una gegantina base de pedra de regust gaudinià (de fet, s’especula sobre la participació de l’artista reusenc en l’execució del monument) que recorda al tipus de pedra de la muntanya del massís de Montserrat, gran icona del catalanisme.

DESPULLANT EL MONUMENT

Corona el conjunt un bust fidedigne del doctor Robert abraçat per “una musa d’Hermes” (al llibre Monuments de Barcelona) que sembla xiuxiuejar-li al doctor alguna cosa a cau d’orella. Envoltant el bust, dos conjunts d’estàtues, un en bronze i l’altre en pedra, es disposen sobre la base formant una mena de garlanda commemorativa.

L’element que uneix els tres conjunts és una gegantina senyera de bronze amb la creu de santa Eulàlia en associació al poble català i, de retruc, potser a Casanova i el seu penó. El que sí denota la creu és la posició de Barcelona al front de la catalanitat.

L’abanderat del conjunt és un jove poeta acompanyat pel Triomf, que Llimona representa en un adolescent nu que reposa la mà dreta a l’espatlla del poeta i enlaira l’esquerra brandejant una branca de llaurer. Entre el conjunt del poeta triomfant i el del poble català, trobem una figura femenina que al·ludeix al desvetllar de l’Esperit Català.

En un tercer nivell, sota l’atenta mirada del poeta abanderat i completant el dinamisme de l’escenificació, un pagès que, amb barretina i mig agenollat, s’aferra a la Terra amb la mà dreta i amb l’esquerra, es recolza en un ferrer. Probablement, representi un tribut a “la farga catalana”, un tipus de forja autòctona que simbolitzaria un merescut homenatge als artesans catalans.

BBO6_Terç3DibuixDrRobertEl ferrer i un eclesiàstic, llegeixen del mateix llibre. El religiós sembla explicar-li alguna cosa i, l’obrer, escolta atentament. Segons Bassegoda i Nonell, historiador català, el sacerdot representat a l’escena és un homenatge a Jacint Verdaguer, mort el mateix any que Bartomeu Robert i màxim exponent de la Renaixença catalana. Qui sap si llegeixen L’Atlàntida

Poc més enllà, es representa un conjunt de gran dinamisme  protagonitzat per un segador que simbolitza la Terra i el passat lluitador dels catalans: un record al “Corpus de Sang”. Llimona es va esmerar en l’execució del segador, que expressa una força vivificadora. Amb el tors nu i marcat, sosté amb la dreta la falç i, amb l’esquerra, fa el gest d’arrencar del terra “el mandrós”, que ajagut per terra, contempla la unió del poble.

La bandera i el mandrós van ser foses juntament amb les escultures del Saló de Sant Joan, avui desaparegudes, per fer-ne l’escultura que avui corona la basílica de la Mercè. Darrera del bust en marbre del doctor i, compensant la vigorositat del bronze, trobem una escena representada en pedra que simbolitza la faceta de doctor de Bartomeu Robert i la medicina com a remei.

A la dreta de la figura sedent que consola la nena que plora, trobem una al·legoria de la maternitat dolçament esculpida per Llimona. Rere la figura de la maternitat, uns infants s’arrauleixen desconsolats. A l’esquerra de la figura sedent, un grup de joves contempla l’escena, com aprenent d’ella. De retruc i molt delicadament, el monument és també un homenatge al paper de la dona a la societat moderna.

Per cert, el doctor Robert està enterrat al cementiri de Montjuïc:

DSC05213

DESCOBERTA I NOVA UBICACIÓ

Al 1985, com el metro ja havia estat instal·lat i es patia per un esfondrament, el monument, que presenta unes dimensions i un pes a tenir en compte, va ser reubicat a la plaça de Tetuan. Curiosament, sota el monument a Robert, entaforada sota terra a la plaça, encara reposa la primera pedra, de 1910, d’un monument commemoratiu als catalans que van lluitar al nord d’Àfrica i que no va arribar mai a ser construït. D’aquí el nom de la plaça.

Acompanyant al monument del doctor, trobem una petita font dedicada a la sardana del 1921. Està tallada amb pedra de Montjuïc per Frederic Marès i presenta relleus noucentistes. A la font podem llegir un poema de Joan Maragall que diu que la sardana és la més bella de totes les danses que es fan i es desfan. Sota el franquisme, la inscripció fou esborrada.

Un crític mordaç fou Josep Pla que, referint-se al monument del doctor Robert de la plaça Universitat, va escriure: Posar una excrescència grandiosa de moniato en un ambient semblant fa com una detonació. Tot i així, enaltia l’al·legoria del Triomf: “una de les millors peces d’escultura produïdes en aquest país en els últims decennis. Al 1940 el monument fou desmuntat pel règim franquista i va desaparèixer.

BBO6_TerçCollageDrRobert

Tot xerrant amb el Pepe Encinas, fotògraf de professió, m’explicava com, a principis dels 80, en un enderroc d’un edifici del carrer Wellington, com si de la tomba d’un faraó egipci es tractés, van trobar amagat el monument del doctor Robert que es donava per perdut. Es veu que, un cop desmuntat, alguns funcionaris de l’Ajuntament van enterrar les escultures per tal que no fossin destruïdes, com ja havia passat amb la senyera i una de les figures.

Per acabar, quatre ratlles sobre Wenceslao González Oliveros, el governador civil que va fer retirar el monument del doctor Robert de la via pública. Temps després d’enretirar-lo, algú li va comentar a Wenceslao que el doctor Robert no era català, que havia nascut a Mèxic i, que el discurs de candidatura a la presidència de la Lliga Regionalista, Robert l’havia escrit en castellà perquè no sabia escriure en català. Wenceslao respongué: “¡Lástima no haberlo sabido antes!”.

Segueix a “Tongades de fonts” o consulta l’Índex

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *