11 Feb

3.4. Ceres. Les fonts vuitcentistes_BCN: Bellesa i Oblit

Barcelona: Bellesa i Oblit va sobre història i iconografia dels monuments de Barcelona. Fruit de l’eròtica del fracàs, el text va destinat als amants de Barcelona, sobretot aquells que, com jo, viuen la ciutat entre l’orgull i el desencís.
Els monuments autònoms més antics de Barcelona són les seves fonts vuitcentistes, que van guarnir la ciutat commemorant l’arribada d’aigua potable des de Montcada per abastir la ciutat. Per ordre d’aparició, tenim:


Si bé el passeig Nou de l’Esplanada fou inaugurat el 1789, sent el primer passeig construït expressament amb aspecte monumental, cap al 1823 es va començar a urbanitzar l’antic camí de Gràcia “amb un passeig central pels vianants i carrers laterals pels carruatges[i]”.

[i] FABRE, Jaume; HUERTAS, Josep M.; BOHIGAS, Pere. Monuments de Barcelona. Barcelona: L’Avenç; Ajuntament de Barcelona, 1984. 241 p. ISBN : 84-85905-21-0. [Fotografies de Pepe Encinas i Pere Monés] (pàg.31)

Per decorar la cruïlla del passeig de Gràcia amb Provença, entre 1825 i 1830, es va instal·lar la font de Ceres, obra de l’escultor Celdoni Guixà i executada en pedra de Montjuïc. Al seu voltant es concentraren les tropes que van combatre la revolta de les quintes a Gràcia, però com que la font dificultava les maniobres militars, va ser enretirada i muntada de nou a la plaça Blasco de Garay del Poble Sec.

Finalment, al 1919 va ser traslladada a Montjuïc i col·locada a la plaça del Mirador del Llobregat, l’antiga plaça del Polvorí que va ser rebatejada de nou com a plaça Sant Jordi pel Sant Jordi nu a cavall que Josep Llimona va esculpir al 1924.

BBO3_ceres-quintes-ataque-de-gracia
Ceres és la deessa de la fertilitat llatina assimilada de la grega Demèter que, al seu temps, fou assimilada del culte egipci a Isis. Abans del d’Isis, però, hi hagué el culte sumeri a l’Innana, que serà adaptada posteriorment per babilonis i assiris com a Ishtar, deessa de l’amor, la guerra i la fertilitat. Relacionades amb Innana hi ha divinitats de diverses cultures com Afrodita –la Venus llatina-, l’Anahit armènia, l’Astarté fenícia. D’Isthar deriven “estelar”, “estrella”, “Esther”, “Itziar” i està associada a la constel·lació de “virgo”. 
Ceres tenia una filla, Core o Persèfone o Prosèrpina. Plutó, germà de Júpiter i déu dels inferns, s’enamora d’ella i la rapta. Ceres, deessa de la fertilitat, en la busca de la seva filla, oblida fer florir els camps i la terra es torna erma. Finalment, els déus acorden la custòdia compartida: “Core debía pasar tres meses al año en compañía de Hades como Reina del Tártaro, con el nombre de Perséfone, y los nueve meses restantes con Deméter. Hécate se ofreció para asegurar que se cumpliera este acuerdo y velar constantemente por Core[ii]”.

 

[ii] GRAVES, Robert. Los mitos griegos 1. Tomo I. Madrid: Alianza Editorial, 2011. 549 p. ISBN: 84-206-4348-9. (Pàg. 133)

I aquesta és l’explicació mitològica de les estacions: els mesos que Prosèrpina està amb Plutó als inferns, Ceres, tota trista i desganada, deixa erms els camps; però quan la seva filla torna al seu costat, de l’alegria, fa esclatar la primavera i tornen l’escalfor, els fruits i la joia.
Segons Robert Graves:“Core, Perséfone y Hécate eran claramente la diosa en tríada como Doncella, Ninfa y Vieja, en una época en que sólo las mujeres practicaban los misterios de la agricultura. Core representava el grano verde, Perséfone la espiga madura y Hécate el grano cosechado (…) Pero Deméter era el título general de la diosa y a Core se le dio el nombre de Perséfone, lo cual da lugar a confusión en la historia”.

Els atributs de Ceres a l’escultura de Guixà són les espigues de blat i la diadema. Al basament de la font, trobem quatre animals marins que recorden al monstre Ceto, com el del brollador de la font d’Hèrcules. Curiosament, als peus de Ceres es representen dos rèptils monstruosos que fan de brolladors i que recorden la iconografia cristiana de la verge Maria. 
Als peus de les verges sovint es representen serps simbolitzant el triomf sobre “el mal” tot i que, a les cultures anteriors al cristianisme, la serp era un animal que fascinava per la seva regeneració i era associat a la medicina o la saviesa.
Una mitja lluna també se sol representar als peus de les verges en la iconografia cristiana en relació als misteris de la vida i la mort. I el més curiós de tot és que, als peus de l’escultura de la font de Ceres, els caps monstruosos dibuixen una mitja lluna. La deessa i el monstre reposen sobre una petxina, cosa que recorda a l’estampa clàssica del naixement de Venus. I és així, com el símbols es contaminen entre si i acaben combinant-se en una iconografia sincrètica. 

Si et ve de gust, segueix recorrent les fonts vuitcentistes a través dels links d’aquest capítol, pensa, però, que tens l’Índex a la teva disposició per llegir altres històries sobre art públic i espai urbà. Gràcies pel teu temps!


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *