11 Feb

3.3. El Xato. Les fonts vuitcentistes_BCN: Bellesa i Oblit

Barcelona: Bellesa i Oblit va sobre història i iconografia dels monuments de Barcelona. Fruit de l’eròtica del fracàs, el text va destinat als amants de Barcelona, sobretot aquells que, com jo, viuen la ciutat entre l’orgull i el desencís.
Els monuments autònoms més antics de Barcelona són les seves fonts vuitcentistes, que van guarnir la ciutat commemorant l’arribada d’aigua potable des de Montcada per abastir la ciutat. Per ordre d’aparició, tenim:



3.1. La font de Santa Eulàlia (1673/1685/1951)

3.2. La font d’Hèrcules (1797)
3.3. La font del Vell o del Xato (1816)
3.4. La font de Ceres (1826)
3.5. La font de Galceran Marquet (1851)
3.6. La font del Geni Català (1856)


L’estàtua del Xato o del Vell formava part del basament d’una font monumental dedicada al “Geni de Barcelona” o “La Barcelona industriosa”. Originàriament se situava a la plaça del Teatre de les Rambles. Coronava el monument “un jovenet abillat a la romana, armat amb una llança, i que tenia a l’esquerra l’escut amb les armes de Catalunya, i al darrera, un rusc d’abelles[i]”.

Les quatre escultures que tenien que decorar les quatre cares del basament tenien que representar al Llobregat, al Rec comtal, al canal d’Urgell i al port. Al final, però, només es va fer la primera, amb pedra de Montjuïc i obra de Damià Campeny que presenta “un vell fornit, recolzat sobre unes roques on rajava una deu d’aigua, i sostenint uns fruits a la mà[ii]”.

Així com la d’Hèrcules, la del Vell es va construir en motiu de la visita de Carles IV a Barcelona. Finalment, però, no es va poder acabar l’obra a temps, que va ser finalitzada l’any 1816. I per decorar la Rambla en motiu de la visita del rei, el capità general Agustí de Lancaster va fer aixecar, de pressa i corrent, una font en guix amb un faune no massa aconseguit probablement de Damià Campeny, que mai va reconèixer l’obra:

“Moltes aixetes alimentaven l’abeurador i, almenys, donaven a la font una utilitat pràctica ja que decorativa no la tenia gens. Va durar disset anys[iii]”.

[i] FABRE, Jaume; HUERTAS, Josep M.; BOHIGAS, Pere. Monuments de Barcelona. Barcelona: L’Avenç; Ajuntament de Barcelona, 1984. 241 p. ISBN : 84-85905-21-0. [Fotografies de Pepe Encinas i Pere Monés] (pàg. 29)

[ii] Ídem

[iii] Ídem

Passats aquests disset anys, el llavors governador de Barcelona, el Baró de Viure, va fer enretirar la font del faune i en va encarregar una altra, que va ser la monumental font de “La Barcelona industriosa”. Tot i ser desmuntada al 1877, se’n conserva l’escultura principal de Salvador Gurri.

L’escultura del Xato fou també traslladada al que començava a ser el Parc de la Ciutadella tot i que, finalment, al 1975, fou trasllada a la plaça de Sants en motiu de la seva urbanització. Va ser coneguda com “el vell” fins que algú sembla que li va tirar una pedra i li va trencar el nas. També es diu que el nas li va saltar en un dels trasllats. Sigui com sigui, a partir de llavors, li van començar a dir “el Xato”. I allà segueix, sense nas.

Si vols seguir llegint sobre fonts vuitcentistes segueix els subcapítols; si vols passar al capítol següent, trobaràs que parla de L’Exposició Universal de 1888. També pots consultar l’Índex de Barcelona: Bellesa i Oblit per a llegir de forma disruptiva.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *