21 Feb

Tallers de cinema

M’encantaria endreçar la meva vida però com això, de moment, és tècnicament impossible, començaré endreçant els 3 disc durs que tinc: en total, 2 teres a destriar…Entre fotos, vídeos, muntatges, articles i altres milers de documents, he trobat un text que m’ha fet gràcia.

És de 2011, exactament de les 2:54 del matí de l’1 de juny. En ell reflexionaba sobre la importància de la iconografia per entendre el món i proposava alguns tallers d’audiovisuals. Li faig un raconet al meu jo de fa 5 anys :_) que així s’adreçava a un públic imaginari:

Hola,

Sóc conscient que és molt llarg aquest text, així que si seguiu les frases en negreta ja n’hi ha prou. Gràcies.

Crec que és important la integració de l’audiovisual en l’educació com a eina per a construir un pensament crític. Som bombardejats per imatges diàriament però ningú ens ensenya a llegir-les. Nens i adolescents són especialment vulnerables respecte al seu creixement i desenvolupament com individus i en la construcció de la seva escala de valors. D’adults, no hem adquirit un pensament crític respecte el què veiem sinó que ho veiem i ho assimilem. En conseqüència, la manipulació audiovisual pot dominar les nostres vides.

Des dels inicis de la imatge –sobretot de la imatge en moviment-, s’ha teoritzat respecte a l’ús de les imatges, en la seva utilitat instructiva. La qüestió és saber el rumb o els rumbs que pot prendre no una sola imatge, sino la relació entre dues imatges i les associacions espontànies que suscita. No està de més veure, per exemple, les teories d’Eisenstein (1898-1948) cineasta i teòric rus qui veu en el cinema una arma propagandística a favor de l’Estat. O els principis que estableix Goebbles sota el nazisme que són encara vigents en la política audiovisual actual.

Només les persones que treballen en la seva formació audiovisual tenen una percepció més crítica de les imatges que ens arriben perquè saben com es fabriquen fotografies, vídeos, anuncis o pel·lícules on no només es venen coses sino que es creen desitjos i aparents necessitats. Hollywood, per exemple, és la fàbrica dels somnis i la cultura americana –a falta d’una cultura pròpia- ha creat una mitología basada en models teixits amb cel·luloide.

Abans de la televisió hi va haver el cinema i als anys trenta, després de d’una forta depressió pel Crack del ‘29, esclaten dues febres: mentre es fan produccions derrotistes plagades de monstres com Frankenstein, Drácula, etc. –lectures dels feixismes naixents a Europa– neix un nou gènere: el musical, on tot són flors i violes. La gent està derrotada i veu en aquest espectacle el que desitjaria veure en realitat: finals feliços on tots menjen anissos.

Segons John Ford, “L’americà mig té un coeficient intel·lectual d’un nen de deu anys : veuen la vida com els agradaria que fos i no com la vida és en realitat”. Focalitzen la seva vida en les il·lusions i aspiracions que els venen –notablement béns materials i satisfaccions immediates- i no es plantegen res sino que adopten els models que altres fan atractius.

Tot això, combinat amb una pobra escala de valors, dóna un resultat deplorable quant a l’escàs pensament crític individual al no accedir a les eines necessàries per forjar una opinió pròpia raonada i argumentada, és a dir, un veritable judici de valor. La diferència entre una opinió i una crítica radica en el fet que la crítica implica argumentació raonada que associo amb el coneixement previ del què s’està parlant. I tot això, naixés on naixés, sigui la URSS o els EEUU, s’ha anat impregnant en la cultura de tot el món gràcies, sobretot, als mitjans de comunicació, sigui cinema, televisió o, finalment, internet.

Amb tota la rapidesa que m’ha estat possible, he volgut fer un resum d’algunes influències de la imatge quant a la manipulació de l’opinió pública i a la forja dels somnis de col·lectivitats més que d’individus de pensament crític i autònom: s’ha de vendre la mateixa moto a molts i si és possible, a tots. La imatge en moviment forma part de la naturalesa humana i somniem imatges en moviment, sigui blanc i negre o color.

D’aquesta manera, la imatge –si tant influeix en la naturalesa humana- també pot ser una arma educativa per a la formació d’una escala de valors sana i equilibrada basada en el pensament crític d’un espectador actiu. Fent una mica d’història del cinema, cal recordar que, en un principi i en general, es va buscar un cinema transparent, és a dir, aquell que no mostra l’artifici –tota la parafernalia de pre-producció-post- sino que ens presenta un cinema narratiu que ens summergeix en una ficció que –tot i ser una representació -acceptem com a veritable en el que s’anomena pacte de credulitat.

I justament el trencament de la transparencia és una de les moltes coses amb les que experimenta el cinema de la Nouvelle Vague als anys seixanta i que beu, sobretot, de la precarietat i el verisme de l’estètica i temàtica del neorrealisme italià dels anys quaranta. La Nouvelle Vague va idear una altra manera de fer cinema i va enriquir el llenguatge cinematogràfic però sempre s’acaba tirant enrera i enrera per què tot influencia a tot i per què tot té un perquè.

I perquè adoro el cinema i el veig com una arma educativa, proposo algunes coses que crec que serien d’utilitat en l’educació del pensament crític a través de les imatges:

  • Crear tallers de cinema per edats on es podria, per exemple, rodar una pel·lícula –serie B, s’entén. Jo vaig rodar-ne una amb els nens del poble al 1987. L’ajuntament va contractar un director i ens vam passar l’estiu construïnt cabanyes, aprenent danses, muntant a cavall i passant per cordes enganxades d’arbre a arbre en plena naturalesa. Divertit, esportiu, creatiu, educatiu…Aquí però, les persones no intevenen en el rodatge, muntatge o postproducció sino que fan d’atrezzistes i actors, bàsicament. A les escoles, per exemple, que els nens facin la peli durant el curs i la presentin a les famílies a final de curs.
  • Un taller pràctic on hi hagi una intervenció més directa de les persones: per exemple, fent la pel·lícula des de dins i tocar la pre-producció-post. Aquesta iniciativa no és meva, hi ha una escola a Barcelona que ja fa aquest tipus d’activitat amb nens de diferents edats.
  • Un taller de fotografia ensenyant des d’una breu introducció a la imatge de la pintura a la fotografia en la seva part més teòrica i en la més pràctica, el muntatge de les fotos i els seus secrets de trucatge.
  • Un taller exclusivament d’enganys visuals animats: des de les 8 potes dels senglars de les coves d’Altamira que simulen moviment passant per les corbes del Partenó –que sembla recte i no ho és i que està fet per ser mirat des d’una perspectiva determinada-, com pels primers enginys d’animació d’imatges com la llanterna màgica o el zoòtrop fins arribar al cinema, on es pot parlar també –per tal de fer un coneixement més integrador- de l’ull humà i els estímuls i defectes que possibiliten la percepció de les imatges en moviment i una breu història de la pintura, la fotografia, la publicitat i el cinema al respecte.
  • Un taller d’animació: la història a través dels dibuixos animats; i la creació del desig i de les seves icones destinades a una societat de consum. Com alguns forjen els nostres somnis amb models publicitaris i cinematogràfics a seguir. Com es crea el desig i com ens eduquen a desitjar i què desitjar: el mite del príncep blau, les fades i la màgia potàgia són obra de Walt Disney, ni més ni menys, que suavitza contes dels segles XVI i XVII i els presenta edulcorats a un públic pendent de ser explotat als anys quaranta com són les criatures, personetes vehements que encara no tenen un pensament crític madur i són de fàcil seducció. També aprendre sobre la història del món a través de cinema, en aquest cas, del d’animació. Vaig donar una xerrada sobre la història dels dibuixos animats des dels seus inicis fins a l’aparició de la televisió i es força entretingut i educatiu perquè tots sabem que en Popeye menjava espinacs però no tots sabem que va protagonitzar curtmetratges animats de propaganda militar en suport de la campanya d’”ajuda” a Europa a la Segona Guerra Mundial. I mil coses més.
  • Un taller de cinema com a art interdisciplinari. El cinema té la particularitat d’abraçar tot l’art imaginable. El cinema és polifacètic i multidisciplinar tant en la seva estètica com en la seva temàtica; pot ser alhora belles arts (arquitectura (Lang), dansa, escultura, música, pintura (Lynch), literatura i recentment, cinema, fotografia i còmic) com pot ser història, ciència i filosofia. Pot ser qualsevol cosa perquè és com un tros de fang que modelem a voluntat i normalment, amb certa intencionalitat. En aquest taller es podria discernir amb exemples pràctics les influències de les arts en general sobre el cinema.
  • Un recorregut històric a través del cinema: com veu el cinema la història posant de relleu la tergiversació que, sovint, el setè art fa de la realitat. A mode anecdòtic es poden presentar pel·lícules que contenen errors històrics o d’atrezzo anacrònic en les produccions de caire històric. I també, com es versiona la història, per exemple, per imposar uns models socials que pretenen l’estandarització i una mirada unidireccional d’un espectador passiu. Així com el taller d’història es pot fer-ne de ciència, filosofia, moda, música, arquitectura i de tot el que un es pugui arribar a imaginar…
  • Metacinema: com el cinema es desquartitza a sí mateix amb capítols com la transparència del cinema clàssic i la seva ruptura, entre altres. En definitiva, com el cinema veu el cinema.
  • Referències i autorreferències: el cinema del reciclatge creatiu. Tarantino és un bon exemple de cinema postmodern per la seva creativa manera de reciclar els clàssics a base de constants homenatges o plagis (segons qui miri). Des d’una perspectiva històrica del cinema des del classicisme passant per la Nouvelle Vague fins al postmodernisme es poden anar posant exemples de com el cinema té un alt potencial de reciclatge i reutilització en diferents facetes: a nivell estètic o temàtic. El reciclatge pot ser d’autor a autor o dins la pròpia obra de l’autor.
  • La dona i l’home al cinema. Els clichés, les seves interrelacions, la femme fatale, la dona sotmesa, l’heroi, el model canviant de bellesa femenina i masculina al llarg de la història del cinema, les modes, els tabús i les elipsis sota el codi Hays.
  • El cinema dels tabús: el sexe i les drogues al cinema. L’ensinistrament unilateral cap a una conducta social i moralment acceptada i sovint hipócrita condicionada per la instrumentalització de les religions en benefici d’un estat oligàrquic on una minoria controla una majoria. L’autocensura del codi Hays i la classificació per edats.
  • Llenguatge cinematogràfic: vocabulari i exemples pràctics. Llegir el cinema per tal de mostrar una major tolerància a cinemes que desconeixem perquè potser no és de fàcil accés o perquè diem que no ens agrada tot i que el problema és que no l’entenem i ens han posat al cap tota la vida que el cinema és pur entreteniment destinat a un espectador passiu. Gràcies al llenguatge cinematogràfic un espectador podria ampliar el seu ventall de pel·lícules i descobrir altres maneres de pensar i expressar en imatges, ampliant alhora potser i tot, el coneixement d’altres cultures, moviments, actors o, simplement, pel·lícules i, en resum, ampliant el seu coneixement del món.
  • Avenços tècnics: del blanc i negre al color i del mut al sonor. Intentar que es deixi de tenir alèrgia pel cinema mut i/o en blanc i negre i revaloralitzar-lo per no veure’l com una cosa avorrida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *