27 Des

Sobre la mitologia a la cultura contemporània

Si hi ha una cosa que em fascina és la mitologia i la seva iconografia; em fascina veure com el nostre món “modern” està encara impregnat per una simbologia que depèn de mites i llegendes ancestrals
A la imatge, per exemple, el mite de Perseu: de quan combat el monstre per salvar a Andròmeda. L’heroi, la noia i el monstre: avui, encara celebrem el dia de Sant Jordi, aquell que també va amb el cavall en contra del drac i a salvar la princesa…

http://mitosgriegosdegraves.blogspot.com.es
/2010/03/levantando-vuelo.html
 
em vaig quedar bocabadada quan vaig llegir el conte malgaix titulat Homandraikisantano, que és el nom del monstre de 7 caps de qui és salvada la princesa per l’heroi. 

Però la cosa va més enllà de Sant Jordi o Perseu. Cito textualment la part 7 del capítol de Perseu de Robert Graves a Mitos Griegos volum I: 
 
La historia de Andrómeda se ha sacado probablemente de un icono palestino del dios-sol Marduk, o su predecesor Bel, montado en su caballo blanco y matando al monstruo  marino Tiamat. Este mito también formaba parte de la mitología hebrea: Isaías menciona que Jehová (Marduk) despedazó a Rahab con una espada (Isaías li.9; y, según Job x.13 y xxvi.12, Rahab era el mar. 

http://www.taringa.net/posts/info/
1649564/Mitologia-Babilonica-el-dios-Marduk.html
En el mismo icono, la desnuda Andrómeda con sus joyas, que permanece encadenada a una roca, es Afrodita, o Ishtar, o Astarté, la lasciva diosa del Mar, “gobernadora de hombres”. 
 
Pero no espera ser rescatada, pues Marduk mismo la ha atado allí después de matar su emanación, la serpiente marina Tiamat, para evitar mayores desgracias. 
 
En la epopeya babilónica de la Creación, fue ella quien mandó el Diluvio. Astarté como diosa del Mar tenía templos en toda la costa de Palestina, y en Troya era Hesíone, “la Reina de Asia”, a la que se dice que Heracles salvó de otro monstruo marino (véase 137.2)“. 
 
http://es.wikipedia.org/wiki/Tiamat
Fa gràcia pensar que, segons alguns estudis, la serp o el monstre -que també són al Paradís el Senyor-, refereix al mite Pelasgo de la Creació on “En el principio Eurínome, diosa de Todas las Cosas, surgió desnuda del caos (…) danzando sola sobre las olas (…) Volviéndose, atrapó este viento del norte, lo frotó entre sus manos y he aquí que apareció la gran serpiente Ofión (…) invadido por la lujuria, se enroscó entre esos miembros divinos y se vio impelido a copular con ella (…) 
 
Después tomó la forma de una paloma y anidó en las olas y, llegado el momento, puso el Huevo Universal (…) Eurínome y Ofión establecieron su morada en la cima del monte Olimpo, donde él la ofendió afirmando ser el creador del universo. Acto seguido ella le golpeó la cabeza con el talón, le arrancó los dientes de un puntapié y lo desterró a las oscuras cavernas subterráneas“. 
 
http://www.esguarddedona.cat/2011/04/
sant-jordi-la-pintura-el-paper-de-la.html
Aquests mites creacionals primigenis eren de tradició matriarcal i matrilinial, provinents d’una societat que se suposa que va existir però de la que no en queda cap rastre
 
La mitologia grega reformula llegendes i mites provinents d’altres religions molt més antigues que ella, com l’egípcia o la sumèria. 
 
I com el cristianisme d’ella, la mitologia grecollatina beu dels primers mites creacionistes afegint, però, el seu particular “Patriarchal re-Touch”.  
L’estudi de la iconografia és fascinant perquè, a través de les imatges s’expressa la historia de la tradició d’un pensament i es reflexen pors i anhels
La nostra història està teixida de mites que hem convertit en imatges que carreguem de significat i, per això, aquestes imatges representen una determinada manera de veure el món. Cada cultura té les seves representacions, els seus déus i tradicions. Però subjacent a tota representació, hi ha una mena de base que sosté i relaciona cultures, tradicions i representacions en un substrat que apel·la a l’essència humana i la revela. 
 
En aquest fresc del segle XIII podem veure a Eva oferint un tros d’Amanita Muscaria a AdamSeria aquest el fruit prohibit? El que de ben segur que no hi ha és la poma, que per molt que capgiris la Bíblia del dret i del revés, no trobaràs cap pomer…
 
http://pladelafont.blogspot.com.es
/2012/11/gea-la-diosa-madre.html
Fa milers d’anys que es coneix les propietats tòxiques de l’Amanita Muscària: les coneixen fins i tot els Barrufets…
Aquests tipus de fons al·lucinògens són presents a moltes cultures i s’associen a rituals sacres, juntament amb dances, lluites o situacions orgiàstiques que, avui, serien inacceptables per la moral imperant. Avui dia, estem més cohibits sexualment que fa 5000 anys i anem de moderns i lliberals…

Si bé les grans civilitzacions de la història han tingut creences i religions diverses, a través de les seves representacions iconogràfiques, a través dels seus mites i llegendes, podem deduir aspectes culturals comuns
 
 
A aquest substrat inherent que vincula cultures diferents Carl Jung el va denominar “inconscient col·lectiu“. I com m’agrada molt el tema, he buscat i rebuscat i m’ha sorprès que hi hagi una mena de “renaixença” de la iconografia. A més dels clàssics estudis sobre iconografía medieval, CAPIRE (Colectivo para el Análisis Pluridisciplinar de la Iconografía Religiosa Europea) aposta per obrir noves línies d’investigació que, a mi, personalment, em meravellen…
De fa poc, CAPIRE proposa, per exemple, dues revistes: una especialitzada en iconografia medieval, De Medio Aevo i, una altra sobre miscel·lània iconogràfica, Eikón/Imago. Jo, si pogués, dedicaria la meva vida a l’estudi de la iconografia i de la seva empremta al llarg de la història de les societats. Fa anys que busco un assaig sobre l’impacte social del cinema a la societat
 
Fa anys que em vaig enamorar de la mitologia, de la literatura, de la pintura i del cinema…Al cap i a la fi, tot és el mateix: creacions d’expressions. La mitologia i les seves històries van alimentar els primers textos grecs de la nostra cultura occidental; la religió cristiana es va impregnar de la iconografia mitològica; el renaixement va explorar encara més el món antic i el va intentar recuperar. I notem a l’art renaixentista un àuge de les representacions mitològiques. 
 
L’art fabrica al·legories que representen amb imatges conceptes de gran importància per a una societat: la justícia, la ciència, les arts. Per fabricar aquestes al·legories es fan servir figures (femenines, normalment) que presenten certs atributs relatius a les seves característiques. 
 
En el cas de l’al·legoria de la justícia, -potser la més coneguda de totes-, es representa amb una figura femenina que té els ulls embenats i que sosté una balança. 
 
La bena als ullls simbolitza que la justícia no té preferències i és igual per a tots. Mentida. Cada dia del món comprovem que la justícia no és igual per a tots: almenys al món al que jo pertanyo. La balança que porta a la mà esquerra representa la decisió. A la dreta, sol portar l’Espasa de Dàmocles, que refereix a una anècdota moral on es critica l’excés i s’aposta per la moderació. Normalment, a la figura de la justícia se la presenta vestida amb una túnica, en clau clàssica, apel·lant als antics grecs i romans a qui debem gran part del substrat de la nostra cultura. 
 
A Miríadax he trobat un MOOC que es diu “La pervivencia de la mitología clásica en la cultura occidental“. Està tancat…Però pel Youtube sembla que hi ha els vídeos. Em desmaio només de pensar què hi puc trobar. Hi he fet una ullada i és un curs d’unes 3 hores de material videogràfic. Intentaré fer-lo per lliure per descobrir una mica més el món de la iconografia.
 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *