01 Jun

Mòdul 3. El personatge_La 3a edat d’or de la TV (“Six Feet Under” i “Dexter”)

Com ja s’anunciava a la presentació d’aquest MOOC sobre la 3a edat d’or de la televisió, la mecànica dels mòduls s’estructura en quatre pilars: el diàleg entre els professors que introdueix el tema a tractar; les dues entrevistes a experts, investigadors i professors; el material o lectures addicionals per aprofundir més en el tema i, finalment, l’autoevaluació. 

0. Presentació del MOOC

Si al primer mòdul es feia una introducció a les narratives televisives de ficció i al segon es parlava de l’inici de la sèrie, en aquest tercer mòdul ens aproparem a la química del personatge. Les sèries protagonistes d’aquesta setmana de curs són “Six Feet Under” i “Dexter”. Recordar que el hashtag del curs és #MOOCSeriesTV

Què seria una sèrie sense els seus personatges? comença dient l’explicació d’aquest mòdul. Ells donen vida al món narratiu i generen vincles amb els espectadors. Sentim empatia per alguns; altres ens creen controvèrsia per la seva ambivalència, per la seva doble moralitat, com és el cas de Dexter o Walter White. En aquest mòdul es parlarà precisament de “Dexter” i d’una altra sèrie que va venir després: “Six Feet Under”. 

DEL PROTAGONISME MONOLÍTIC AL PROTAGONISME COL·LECTIU

Comenta en Carlos A. Scolari que, al 2007, es va fer un estudi on s’analitzava la quantitat de personatges a les sèries a partir dels anys cinquanta. Curiosament, es va trobar que hi havia quatre o cinc tipus de personatge que monopolitzaven les sèries. Al voltant, però, molts secundaris: “I love Lucy”, “Columbo”, “Starsky & Hutch”. A partir, però, dels anys noranta, això canvia i les sèries diversifiquen els seus personatges. La que arrenca amb tot plegat és “ER” (Urgencias) i a “Lost” ja trobem setze personatges que aparèixen en gairebé tots els episodis de la primera temporada. 

En Jorge Carrión afegeix que, juntament amb la multiplicitat dels personatges, també esdevé un altre fenomen, el pas del “cas”, molt episòdic, a la continuitat dramàtica, que n’augmenta la dimensió narrativa i permet un univers més complex: “The Sopranos”, “The West Wing”, “Six Feet Under”, “Lost” i “The Wire”. A partir dels noranta, doncs, trobem ja una tendència al protagonisme col·lectiu

Tot i així, encara s’expressa un personatge protagonista definit, masculí, fort i obscur, heroi i antiheroi: Tony Soprano, Jax Teller, Frank Underwood, Walter White.  En Jorge ens presenta les sèries com a sedentàries: ens parlen de la llar, de la família, d’un entorn estable. 

Afegeix Scolari que un personatge intermig seria “House” que, essent la centralitat de la sèrie, es rodeja de molts personatges que costa definir com a secundaris pel protagonisme dels seus rols. Curiosament, apunta Carrión, “House” és una versió lliure de Sherlock Holmes. La controvèrsia que desperta en l’espectador el fa simpàtic i antipàtic alhora. I Scolari afegeix que aquest tipus de personatge -que juga amb la nostra moralitat- es presenta amb Hannibal Lecter als anys vuitanta. Hannibal fa pensar en el Dràcula cinematogràfic, el burgès encarnat per Béla Lugosi: sofisticat, malvat. 

En Jorge recolza aquest paral·lelisme i afegeix que, a la literatura del segle XIX, trobem arquetips de la cultura popular a personatges com Dràcula o Sherlock Holmes, que es van reencarnant en diversos personatges del segle XX. En el cas d’Hannibal trobem que, a la pel·lícula, en realitat, la protagonista és el personatge de la Jodie Foster, Clarice, “la Bella”. A la sèrie, però, el protagonisme rau en en Hannibal, “la Bèstia”, i es presenta com una espècie de continuació de Dexter, psicòpata i policia. TERÀPIES PERILLOSES

Els personatges contemporanis es tornen complexos i tenen conflictes interns. En alguns casos, fins i tot, passen pel psicoterapèuta. Dubten, erren, viuen en un descens perpetu als inferns. En Jorge Carrión proposa la protagonista de “The Good Wife”, Alice Florrick, que no es redimeix, sinó que s’endinsa en l’obscuritat. En Carlos A. Scolari recorda al mafiós Tony Soprano anant a psicoteràpia amb la doctora Melfi, que treu el manual DSM-5 amb tots els casos, perfils i resolucions possibles. Aquest apreci pel protocol, comenta Scolari, també es reflexa a “Homeland”. D’altra banda, parla també de “In Treatment” i “Vulnerables”. 

Respecte a aquesta psicologia introspectiva dels personatges, en Jorge Carrión ens parla del model shakespearià inspirat de l’abjecció, del dubte, de la perversió. A “In Treatment”, per exemple, Paul Weston és un personatge que, fent la seva feina ajuda als demés però dins la unitat familiar és un desastre. També a “Boss” trobem reminiscències shakespearianes, bruixes de “Macbeth” que inverteixen els valors tradicionals. 

En Carlos parla també de la psicoanalítica de “The Wire”, que ja com el nom indica, els personatges passen el temps escoltant converses banals en busca de lapsus. I en Jorge aprofita el comentari per aprofundir en “La cultura de la teràpia” proposada per Eva Ilouz, un triomf de Freud que ha acabat nutrint les sèries televisives. Aprofita l’ocasió en Carlos per recordar Ricardo Piglia quan deia que la serialitat és com la psicoanàlisi: una sessió setmanal

SEXE I MORT

El fet que els canals per cable no tinguin que respectar la censura que sí tenen els generalistes, ha permès un canvi radical en la percepció de la sexualitat. En Jorge recorda el pilot de “Mad Men” per reflectir com la ficció permet parlar del passat per valorar el present. El cos femení, per exemple, es despulla més que mai; també ho fa el masculí, per en menys mesura. Apareix quelcom fins ara inaudit: una pornografia “tova”, el “pornosoft”, que per autòmatic i fred, s’equipara amb la nuesa forense i, per tant, la mort. 

A “House” o “CSI”, per exemple, entrem en una nova representació del cos: per dins. Iván Gómez y Fernando Felipe parlen de cromoendoscopia, el viatge per dins del cos com un viatge habitual als serials mèdics i forenses del segle XXI. 

Més enllà de la mort, trobem una nova representació del cos: el cos com a perfomance. “Dexter” o “Hannibal” fan dels assassinats quelcom amb intenció artística. I tot plegat arrenca a “Twin Peaks” tot i que el referent més llunyà seria el collage “Frankenstein” i la mort com a forma de donar vida, que es presenta a les sèries de “psicokillers”. 

Nota: als dos primers mòduls vaig fer dos escrits: (1.1 i 2.1.) un pel diàleg entre els professors i l’altre (1.2 i 2.2) resumint les entrevistes. Per manca de temps, a partir d’aquesta tercera unitat, només publicaré un escrit per mòdul referent al diàleg.  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *