25 Mai

Mòdul 2.2. The Sopranos i The Wire_La 3a edat d’or de la TV

El MOOC dedicat a la 3a edat d’or de la televisió té 8 mòduls. A cadascun d’ells: un diàleg, dues entrevistes, material addicional per aprofundir i autoevaluació. En aquestes dues entrevistes, dos experts ens parlen cadascú d’una sèrie en concret. Si les primeres entrevistes van parlar de Twin Peaks i The X-Files, en aquest segon mòdul trobarem a Fran Benavente, professor de la UPF, parlant-nos de “The Sopranos” i en farà un anàlisi des de la perspectiva narrativa i intertextual despuntant allò que fa única a la sèrie respecte a altres produccions. Alberto Nahum Garcia, professor de la Univesitat de Navarra i editor de la web Diamantes en serie, ens parlarà sobre “The Wire”. 

 

Nota: no transcric literalment l’entrevista: ho poso amb les meves paraules fent-ne un resum. 



“THE SOPRANOS” PER FRAN BENAVENTE

Quins vincles estableix “The Sopranos” amb la tradició cinematogràfica de la màfia?

La tradició del gènere criminal cobra especial importància en aquesta tercera edat d’or de la televisió. El gènere, que neix del cinema, s’articula al món de la ficció narrativa televisiva. El que introdueix la sèrie és una interessant mescla entre l’espai criminal i el domèstic. Un aspecte que destaca en Fran és la intertextualitat de la sèrie amb la tradició clàssica del gènere criminal: els mafiosos de la sèrie han crescut amb el cinema, han anat al cinema, i imiten i comenten les pel·lícules que admiren. Així, la tradició del gènere criminal cinematogràfic sempre és present al llarg de la sèrie. 

Parla en Fran de la descomposició postmoderna d’aquest món paradisíac del mafiós que ja podiem veure a “Godfellas” (Uno de los nuestros). Aquesta vulgarització de la figura del mafiós també és present a “The Sopranos”. A través dels aparells domèstics que es representen a la sèrie també podem veure l’evolució dels dispositius tecnològics i les referències cinematogràfiques: els formats de les pel·lícules, per exemple, ens fan viatjar en el temps i, a més, se’ns presenten clàssics del cinema que la sèrie immortalitza de nou, aquest cop, però, en format televisiu.

Fins a quin punt és una obra que descansa sobre les espatlles del protagonista?

A diferència d’altres sèries, com la “The Wire” que és més coral, “The Sopranos” recolza la ficció en un personatge cabdal: Tony Soprano, un mafiós de mitjana edat en plena crisis. A través d’ell s’articula tota la sèrie i suposa una refiguració postmoderna del drama clàssic. En ell podem percebre la tradició shakespeariana del protagonista torturat, perdut, destronat. 



Tony Soprano i les dones

Segons en Fran un dels pilars de la sèries és la profundització en l’univers femení en aquest context criminal. Al voltant del personatge de Tony Soprano s’articula tot un nucli de feminitat que abarca totes les generacions: la mare, la germana, la dona, la filla, però també la psicòloga, que recull les inquietuds del personatge. I així, aquesta feminitat impregna l’espai domèstic del personatge i, al mateix temps, el seu espai personal, psicològic.


Què opines sobre la seva estètica?

En Fran creu que l’estètica de la sèrie és una altra de les grans idees de la sèrie, que gira entorna a un ideal americà vulgaritzat: a diferència dels Corleone, per exemple, els mafiosos de la sèrie van en xandall i organitzen costellades enlloc de sumptuoses festes vestits de 21 botons. “The Sopranos” s’emmarca en la seva contemporaneitat i realça la cultura de la possessió, del consum, de la vida acomodada d’una població mitjana americana que reflexa la buidor existencial que impregna el personatge principal. 

Vincle amb altres relats, en cine, televisió, còmic o literatura sobre el món italoamericà?

La sèrie es nodreix de la narrativa cinematogràfica del gènere però el cinema, a l’hora, beu de la tradició literària, de la figura de l’antiheroi i de les novel·les del gènere. En el protagonista, però, un sociòpata mafiós, és un antiheroi amb qui arribem a identificar-nos. Passa el mateix amb Breaking Bad i entèn en Fran que assistim potser al naixement d’un nou arquetip d’antiheroi que reflexa l’ambigüitat del bé i el mal a societat contemporània. La influència de la sèrie és notòria i el cinema del gènere contemporani no oblida la seva petjada. Una herència de Twin Peaks és la importància del context oníric. 

“THE WIRE” PER ALBERTO NAHUM GARCÍA

Fins a quin punt es pot entendre “The Wire” sense “Homicide” i “The Corner”?

Certament són dues obres que convergeixen en “The Wire”. D’una banda, “Homicide” presenta la trama policial a Baltimore. De l’altre, de “The Corner” percebem el seu univers social i de rerafons polític, de drogues, joventut perduda i la comunitat en dissolució. Tot i ser dues sèries molt diferents, les dues porten la llavor del que després serà “The Wire”. Destacar que les dues estan basades en relats periodístics de no-ficció

Quins creus que són els seus mèrits principals?

“Una ambición narrativa fuera de lo común” comença dient l’Alberto. Originàriament, les sèries televisives representen l’audiovisualització de les novel·les per entregues del segle XIX però no tenien aquesta busca de la profunditat, del retrat social i periodístic configurat en una complexa narrativa. I parla de Balzac i de Dickens. 

Destaca especialment aquesta vocació periodística realista, de crítica social: rodant en escenaris naturals, contractar actors no professionals o locals…La sèrie integra la realitat a la ficció. I ens recorda que Ed Burns havia estat policia i que fa una mena d’autobiografia en allò que s’explica. D’altra banda, és un format arriscat per un espai com és el televisiu on, normalment, es busca la neutralitat per arribar a un nombre major d’espectadors. La televisió contemporània, però, no menysprea un públic segmentat que demana un altra tipus de ficció televisiva. 

Si tinguéssis de triar un sol personatge de la sèrie, quin seria i per què?

Per no caure en personatges entranyables i controvertits com la figura d’Omar, l’Alberto, tria un secundari, en Bodie, un noi del carrer. Creu que la història del personatge és rellevant per a tot el que simbolitza la sèrie. Recalca que és un personatge que adquireix complexitat a mida que avança el seu recorregut. D’altra banda, però, també és un personatge summament tràgic i, com els protagonistes de la tragèdia grega, no pot escapar del seu destí.


Es pot llegir com a tragèdia contemporània i com a novel·la?

David Simmons va vendre el pilot com a una tragèdia contemporània. Comenta l’Alberto una entrevista de Nick Hornby a “The Believer” on Simmons diu que el que volia estudiar amb la sèrie era com els déus anaven llançant llamps i trons i donant patades al cul a la gent sense cap motiu. El fatum, el destí ofega als personatges en aquest entorn que, més enllà de Baltimore, retrata la ciutat contemporània occidental. 


Et sembla un relat polític realment crític?

Comenta l’Alberto que efectivament, com comentava amb anterioritat, considera rellevant el fet que la sèrie condensi la realitat periodística i el retrat social des d’una perspectiva crítica, documentada, realista. Dins un mitjà tan comercial com la televisió és sorprenent veure peces com “The Wire”, que aposten clarament per una vessant poc explorada i menys conservadora de la narrativa de ficció televisiva.  

La sèrie trenca amb el somni americà: no és cert que treballant dur s’arribi sempre lluny. La realitat és més complexa i consta de més factors que el propi esforç personal: compta també l’entorn i altres circumstàncies. Hi ha personatges, però, que intenten millorar el sistema o altres que intenten canviar. Al menys, ho intenten i fan pensar, tot i el to pessimista, que hi ha certa esperança. 

Diu l’Alberto que Ken Tucker deia a “Entertainment Weekly” que “The Wire” es un somni marxista d’una sèrie de televisió. Riu i segueix dient que potser no arriba a tant però sí que s’ha de reconèixer que la sèrie presenta diferents nivells de lectura: es pot veure com a crítica social de la societat contemporània i dels mals del capitalisme o simplement com a sèrie policíaca. 

Classes de macroeconomia: el nou model de negoci de la màfia

Amb cert ironia, les classes s’emmarquen dins la narrativa de ficció i, lluny de grinyolar, introdueixen una crítica al sistema econòmic imperant, un capitalisme que no afavoreix a tots igualment. És simptomàtic el fet que, aprofitant les classes, es presenta com els errors i beneficis del sistema poden funcionar de manera bidireccional: per a fer el bé o per a fer el mal. En aquest sentit, la moralitat del personatge de “Breaking Bad”, també s’emmarca en aquesta ancestral dicotomia entre el bé i el mal. 

Però el personatge que intenta aprendre del sistema per beneficiar-se’n no acaba de professionalitzar-se i, estant entre dos aigües, acaba sucumbint. La conclusió, doncs, és que aquells que intenten posicionar-se en el sistema imperant per beneficiar-se i no hi tenen prou destresa acaben devorats pel propi sistema

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *