16 Mai

Mòdul 1.2. Twin Peaks i The X-Files_La 3a edat d’or de la TV

El MOOC dedicat a la 3a edat d’or de la televisió té 8 mòduls. A cadascun d’ells: un diàleg, dues entrevistes, material addicional per aprofundir i autoevaluació. En aquestes dues entrevistes, dos experts ens parlen cadascú d’una sèrie en concret. La primera d’aquest mòdul és “Twin Peaks”, introduïda per Jordi Balló, professor de la UPF; la segona, “The X-Files” comentada per Concepción Cascajosa
 

Nota: no transcric literalment l’entrevista: ho poso amb les meves paraules fent-ne un resum. Per cert, m’ha encantat el “toc Zizek” de la posada en escena! :)

 
“TWIN PEAKS” PER JORDI BALLÓ
 
Són les sèries de televisió l’encarnació actual més important dels “arguments universals”?
 
Avui és difícil trobar una sèrie que presenti un argument únic. Les trames es multipliquen i esdevenen encreuaments entre diferents arguments universals. En destaca dos: el d’Èdip o el de l’autoconeixement, el que indaga sobre els seus orígens. Un personatge desmemoriat en la serialitat clàssica servia per a resoldre un episodi; avui, el concepte impregnaria tota la sèrie. El mite d’Orfeu representaria l’argument de “la crisi de l’artista” que es resol descendint als inferns d’un mateix i sortint-ne regenerat. Els inferns, però, en la ficció televisiva contemporània no són tan terres tant llunyanes sinó que es representen a la pròpia superfície de la Terra. 
 
Quines consideres que són les principals característiques de la serialitat televisiva contemporània?
 
La principal és que la trama no evoluciona cap a la resolució dels conflictes. La serialitat clàssica partia d’una situació inicial estable i la desestabilitzava per estabilitzar-la de nou amb una resolució favorable, tornant així a l’estabilitat inicial. En certa manera, el subtext ens deia que a la vida hi ha problemes que s’acaben resolent. La serialitat contemporània, però, reflexant el pensament col·lectiu, ja no accepta aquest argument i, en conseqüència, no s’arriba a la resolució sinó a disolució. 
 
 
“Twin Peaks” es un punt d’inflexió?
 
Apareixent com una bellesa estranya, deu anys després, es popularitza el model de progressió narrativa de “Twin Peaks”: el mal impregna una comunitat que avança cap a la seva pròpia destrucció. Comenta que, a l’època, una producció que li va fer costat en aquest sentit de disparitat narrativa és “The Kingdom” (Riget, de Lars Von Trier). El temps donaria la raó a Lynch i Frost com ja ho va fer amb Fassbinder i la seva “Berlin Alexanderplatz”. Aquestes tres obres, doncs, formen per a Balló el triangle fundacional de la ficció televisiva contemporània
 
 
Quins van ser els seus punts forts com a relat?
 
Sobretot, fou un relat visual. Anteriorment a l’obra de Lynch i Frost es renunciava a la intensitat i la complexitat de la imatge. Però “Twin Peaks” dosifica imatges emblemàtiques: el cadàver de la noia amb el plàstic; el primeríssim primer pla de l’ull de la noia on es reflecteix un motorista que podia haver estat el seu assassí…Aquesta manera tan sintètica de concebre la imatge -hereva de la tradició fílmica- era aliena a la narració televisiva
 
Un altre aspecte innovador en la ficció televisiva que introduia la sèrie és el fet de presentar un indret amb uns personatges que, com s’apuntava anteriorment, no evoluciona cap a la resolució favorable dels esdeveniments sinó ben al contrari, cap a la seva pròpia destrucció. Aconseguia, però, que el públic empatitzés amb la història. El fet d’haver diferents trames on diversos personatges podien ésser els assassins fa enriquir el relat i el redimensiona, enriquint-lo. A més, s’estén la idea de la “culpa difusa” que ens remet a l’arquetip d’Èdip que impregna tots els personatges d’aquest mal intangible. 
 
 
Han superat a “Twin Peaks” sèries posteriors com “The Killing”? 
 
Jo no crec que el concepte de superació sigui fèrtil“, diu Jordi Balló que, més aviat, parla de successió, d’herència, de prendre el relleu. Remarca la fertilitat de les dues versions (danesa i nord-americana) de “The Killing” (Forbrydelsen, 2007-2012), que recorda clarament a “Twin Peaks”: hi ha un assassinat que s’ha de resoldre. Per a en Jordi aquesta sèrie ha sabut expressar molt bé la idea de la corrossió, d’aquest infern que ha pujat a la superfície, on ara vivim, on s’esfondren els ciments de la societat.
 
 
“THE X-FILES” PER CONCEPCIÓN CASCAJOSA
 
En aquesta segona entrevista del primer mòdul, Concepción Cascajosa, de la Universitat Carlos III de Madrid ens explica com neix la indústria que als noranta impulsaria la tercera edat d’or de la televisió.
 
 
 
Creus que realment hi ha un gran salt entre les sèries dels 80 i 90 i les del segle XXI? 
 
La Concepción creu que sí, que realment hi ha un gran salt significatiu. I s’ha produït des d’un punt de vista industrial. Als vuitanta, als Estats Units, hi havia tres grans cadenes -les “Networks”– de televisió: ABC, NBC i CBS. A finals de la dècada s’incorpora una quarta: FOX. A partir de la seva introducció es produeix un fenomen d’apertura. D’una banda, al haver-hi més canals hi ha més llocs on posar contingut; de l’altra, neix un nou públic que demanda un altre tipus de contingut i, per això, hi haurà canals que es dirigiran a públics més específics. Quan neix la FOX a finals dels vuitanta es dirigeix a audiències joves i de minoria ètnica. 
 
Amb el pas dels anys s’incorporen noves cadenes generalistes: UPN, dependent de la Paramount i WB, que depèn de l’estudi Warner. Les dues s’orientaran al públic jove i al femení. Tot plegat, permet una major llibertat creativa i narrar històries que altrament no haurien tingut cabuda a la graella televisiva tradicional. Esdevenen en aquests nous models canvis estructurals en la narrativa i en la temàtica. Les trames es tornen més complexes i es diversifiquen; i es treballa més en la psicologia dels personatges. També influeix el fet que s’incorporin cadenes que pertanyen a la producció per cable, que escapen al control del contingut i a la seva censura. “The Sopranos” inaugurarien aquesta etapa i, per tant, presenten nous temes i trames molt complexes. 
 
 
Quin ha estat l’impacte dels nous productors en la realització de sèries televisives?
 
La diversificació dels operadors ha estat realment positiva, remarca la Concepción. Apareixen Netflix i Amazon que proveeixen contingut més específic per als seus usuaris basant-se en sistemes d’algoritmes que permeten identificar millor gustos i preferències. La clau, apunta, és que aquest nou sistema no interfereixi en el sistema de producció destinada a un públic més majoritari: veurem què passa. 


 

 
D’entre les menys conegudes, quines sèries consideres canòniques?
 
Destaca la sèrie juvenil “Buffy Vampire Slayer” (Buffy, cazavampiros) una sèrie de baix pressupost que Joss Whedon havia adaptat d’una pel·lícula també de sèrie B que havia passat sense pena ni glòria. Cap als 2000 els acadèmics veuen en la sèrie diamant en brut per polir; i es generen desenes de treballs i anàlisis relacionades amb la sèrie, on es debat sobre la implicació metafòrica del tradicional rite iniciàtic que ens fa passar de l’adolescència a l’etapa adulta. 
 
També seria significativa “The Shield” (“Al margen de la ley), que demostra que el model posat en funcionament per HBO amb programes com “The Sopranos”, era vàlid per a la seva audiència i que permetia un tipus de contingut que, tot i ser criticat per desestabilitzar el moralisme imperant, també tenia el seu públic.   
 
 
Per quins motius X-Files és una sèrie històrica?
 
Neix com a una sèrie de ficció tradicional d’investigació criminal amb l’única diferència que la temàtica és sobrenatural, sobre éssers extraterrestres i fenòmens paranormals. D’aquesta manera, per la seva temàtica, li permet connectar amb una audència específica. A les ficcions televisives les sèries de gènere fantàstic o terror sempre han estat minoritàries i l’arribada de “The X-Files” tenia un públic que, en realitat, ja l’esperava i que va fidelitzar de seguida. Aquesta fidelització permet crear altres “consumibles” com VHS’s o DVD’s, revistes especialitzades, comics, novel·les i gatgets de tot tipus. 

Un dels encerts que va tenir la sèrie segons la Concepción és que, de tant en tant, els creadors de la sèrie s’arriscaven amb capítols més experimentals (…això em fa recordar al de la mosca de “Breaking Bad”…un bon experiment, trobo…), trencant així també les normes de la ficció tradicional televisiva: es juga amb la focalització múltiple o es fa un ús especial del color, etc. En aquest sentit, inspirador, d’altra banda, el capítol de “The X-Files” titulat “Monday”, que recupera la mítica pel·lícula de “Groundhog Day” (Atrapado en el tiempo, 1993). El resultat més contemporani de la idea de repetició temporal és, però, la sèrie “Day Break”, traduïda a l’espanyol com a “Atrapado en el tiempo”.


Existirien “Lost” o “Fringe” sense “The X-Files”?


Si bé hi ha algun referent marginal anterior a “The X-Files” com “The Night Stalker” (Una historia alucinante, 1972), el referent més clar d’aquest tipus de temàtica sobrenatural i de ciència-ficció és l’obra dels agents Mulder i Scully, que va demostrar la viabilitat de narratives destinades a públics molt específics. Si bé la tradició de la narrativa de ficció nord-americana tendeix més al drama realista (“The Sopranos”, “The Wire”, “Breaking Bad”), també té cabuda el gènere fantàstic (“The X-Files”, “Lost”, “Fringe”) que permet narrar metafòricament altres qüestions més polèmiques. 


To be continued…


 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *