15 Mai

Mòdul 1.1. El diàleg. Introducció a la narrativa televisiva de ficció_La 3a edat d’or de la TV

Amb una advertència comença el primer mòdul del MOOC sobre La 3a edat de la televisió: hi haurà spoilers. Com ja s’anunciava a la introducció del curs, la mecànica dels mòduls s’estructura en quatre pilars: el diàleg entre els professors que introdueix el tema a tractar; les dues entrevistes a experts, investigadors i professors; el material o lectures addicionals per aprofundir més en el tema i, finalment, l’autoevaluació.


Comentar que la producció dels vídeos em sembla exquisida i afegir que el hashtag del curs és #MOOCSeriesTV. Comencem!

 
Per parlar amb propietat de la tercera edat d’or de la televisió fem abans un repàs a la primera i a la segona. Jorge Carrión comença parlant de les conseqüències de la Segona Guerra Mundial (1939-1945). Com ja feren els romans amb el seu vast Imperi, una nova romanització aconteixia a mitjans del segle XX: el “somni americà” inundava la indústria de l’entreteniment i de la ficció, convertint-se en un referent cultural global. 
 
Hi ajuda la televisió, que entra a les llars com un nou narrador d’històries: com antany ens les narrava el més ancià a la vora del foc. Sempre penso que no canviem mai realment les coses sinó la manera de fer-les. I que sempre ens agradarà que ens expliquin històries i sempre crearem noves maneres de crear-les i transmetre-les.
 
Als anys quaranta es popularitzen els còmics de superherois com a noves formes de ficció serial. Carlos A. Scolari ens recorda que, als cinquanta, la televisió substitueix la ràdio i fa referència a la pel·lícula “Radio Days” (1987), de Woody Allen. Els serials radiofònics -que antigament havien estat novel·les per entregues-, es converteixen ara en serials televisius. Són remarcables els que introdueixen l’hàbitat familiar, com “I love Lucy” (1951): diàriament, a través de l’entreteniment i la comèdia, incideixen la conscienciació de les marques a través de la indústria i els sponsors
 
És, doncs, en aquests anys quaranta i cinquanta que esdevé la primera edat d’or de la ficció televisiva. Curiosament, però, els productes que generaran aquest boom televisiu no són comèdies costumistes sinó obres de terror, fantasia i ciència-ficció
 
En el top de sèries de ficció televisives dos obres magnes per les que tinc especial devoció: “The Twilight Zone” i “Alfred Hitchcock’s Presents”. Comenten també que és curiós que, si bé aquests gèneres han estat marginals, la història del cine demostra que les pel·licules amb més taquilla o les sèries més famoses són sempre obres de ciència ficció i fantasia. I recorden els darrers temps: “Lost“, “Battlestar Galactica“, “American Horror Story” i “The Walking Dead“. 
 
A Scolari li agrada particularment una sèrie dels seixanta: “The Invaders“. Carrión destaca “The Prisioner” per ser la sèrie més kafkiana de la televisió. No oblida però altres series que van marcar el seu entorn familiar: “Bola de drac”, “Dallas”, “Dinastia”, “Falcon Crest”. 
 
La segona edat d’or de la televisió va ser així batejada per Robert Thomson al seu llibre. En ell trobem una panoràmica dels serials televisius que arrenca a “Hill Street Blues” (1981-1987) i acaba amb “E/R” (1984-1985). Destacar d’aquesta època sèries emblemàtiques com “China Beach”, “Thirtysomething”, “Homicide”, “Northern Exposure” o “St. Elswhere”, aquí, “A cor obert”. 
 
La diferència principal entre la primera i la segona edat d’or radica en que, a la segona, es multipliquen les trames i la seva complexitat. A més, els personatges esdevenen autoconscients de la seva profesió o vida personal i això implica una major complexitat també a l’hora de construir els personatges, la seva psicologia, les seves capes i estrats que esdevenen més sofisticats i polièdrics. Remarcar també el fet que s’usa un llenguatge cada cop més acurat. Comenten en Jorge i en Carlos els salts dels directors en diferents mitjans d’expressió artística audiovisual: del cine a la tele, com Hitchcock; o de la sèrie al videoclip o al cine. “Miami Vice”, per exemple, en serà el detonant: essent una sèrie molt “videoclipera”, els seus creadors s’especialitzaran després en l’art del videoclip a més del cinematogràfic. 
Entre els 80 i els 90 trobem dues obres paradigmàtiques que trenquen els esquemes: “Twin Peaks” (1990-1991) i “The X-Files” (1993-2002). Sense que existís el fenomen d’Internet la sèrie de Lynch es va convertir en un referent i una sèrie de culte a nivell global. El còmplice de Lynch era Mark Frost, que venía de “Hill Street Blues”. 
 
Al llibre de Jordi Balló i Xavier Pérez  “Yo ya he estado aquí” es diu: “Hasta entonces, el mundo cotidiano de la comunidad catódica podía tener rupturas melodramáticas, pero el inconsciente quedaba preservado. El mal era visible y estaba identificado“. Fins a Twin Peaks, doncs, entenem què representa el bé i què el mal a les ficcions televisives. I també quin gènere mirem: drama, comèdia, etc. Però l’obra de Lynch i Frost mescla gèneres i categories moralsUna altra sèrie que recupera aquesta diversificació i confusió moral juntament amb “Twin Peaks” és “X-FIles”, creada i dirigida per Chris Carter. Aquesta sèrie ha influenciat Vince Gilligam, creador de “Breaking Bad”
 
En Carlos recomana un capítol en particular de la tercera temporada de “X-FIles” titulat “Jose Chung’s from outer space”, especialment perquè diu que concentra tota la filosofia de la sèrie. En aquest capítol es busca la veritat d’un fet a partir d’històries que expliquen diferents personatges: cadascú té la seva de veritat i es fa ús del flashback, així que el protagonista ha de desxifrar la veritat a través dels testimonis d’altri. D’aquest capítol, pel tall periodístic i fragmentari, s’inspirarien altres sèries com la contemporània “True Detective”
 
“X-Files”, conegut aquí com “Expediente X”, recicla pel·lícules de la ciència-ficció dels anys cinquanta, com “The Thing from Another World” (1951). Potser el remake més conegut d’aquest film és “The Thing” (1982), l’obra de John Carpenter. 
 
Si la sèrie de Lynch va ser “pre-web”, la de “X-Files” s’emmarca ja dins el context del World Wide Web i, en conseqüència, neixen les primeres comunitats virtuals de fans que, a més d’intercanviar opinions a través dels fòrums, esdevenen creadors de continguts paral·lels a la sèrie televisiva. A més, però, els creadors de la sèrie estaven pendents d’aquesta comunitat i, fins i tot, alguns dels guions havien estat engendrats amb idees d’alguns dels seus fans. Com a agraïment, els creadors posaven els noms dels fans als personatges secundaris dels capítols. 
 
Destaca en Jorge la tensió sexual no resolta dels personatges principals de la sèrie que emulen la distància de l’espectador amb la ficció. Altres sèries que presenten aquesta tensió no resolta són “The Good Wife” o “Fringe”
 
Es parla també distància històrica perquè avui és fàcil identificar el Segle d’Or (Lope de Vega o Quevedo) de la literatura espanyola: en disten 400 anys. Però és més difícil parlar de l’Edat de Plata (Lorca, Cernuda) perquè només ens separa un segle. Podem parlar d’Edat d’Or en una època contemporània? És encara més difícil. D’altra banda, hi ha la dimensió emocional: el connectar la pròpia experiència amb la ficció televisiva i de com es creen els referents que marquen la pròpia biografia i la dels nostres contemporanis. L’art, més que un ens linial i progressiu, es presenta acumulatiu, referencial i intertextual. 
 
 
Continua amb les entrevistes del mòdul 1 a Jordi Balló i Concepción Cascajosa sobre “Twin Peaks” i “The X-Files” aquí


 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *