26 abr.

L’esperanto m’enamora ;)

En general, m’enamoren totes les llengües i llenguatges perquè 1) permeten comunicar i 2) són maneres d’entendre el món. Ara bé, s’ha adoptat l’anglès com a llengua vehicular entre parlants de diverses llengües i a tothom li sembla “natural” quan no ho és…

Si ens preguntem perquè l’anglès s’ha convertit en llengua vehicular, ens toparem, inevitablement, amb imperialistes capitalistes que van creuar “el basal” i van fer una gran destrossa cultural. L’anglès és útil, sens dubte, i fàcil de gestionar per 1) la falta de temps verbals i 2) el bombardeig constant i permeable de contingut en forma de cançons, per exemple.

INÈRCIA

Però a mi, personalment, no em sembla gens natural ni just adoptar cap llengua per inèrcia impositiva, per molt fàcil que sigui… No és natural perquè és el resultat d’expandir imperis a base d’atacs de força bruta ;) i, a més, encara es té la mania d’utilitzar la tecnologia per assegurar aquests imperis.

Més enllà de l’artificial naturalitat ideològica, topem amb una evidència: la injustícia de la qüestió pràctica. En segons quins entorns, directament, es fan xerrades en anglès, posem pel cas la IV International Conference on Social and Complementary Currencies. En altres entorns, es demana als participants si entenen l’idioma del ponent o la llengua d’un indret.

I solen passar dues coses: si el ponent no sap anglès, es fa en l’idioma del ponent i es busca entre els participants intèrprets voluntaris. Si el ponent sap anglès, -sigui o no nadiu-, només que hi hagi una persona que no parli la seva llengua o la del territori, posem català o espanyol, normalment, es fa la xerrada en anglès.

EXCLUSIÓ

Problemes de fer això? Generar exclusió en comunitats suposadament inclusives. Un exemple basat en un cas real. Canvio noms però ho he viscut més d’una vegada en diferents espais: en Pepet, en Marianet, la Pepita i la Marianita viuen en una casa okupada i fan assemblees obertes cada dissabte al matí. A través dels espais de la casa, -que també és un centre social-, s’articulen diverses activitats: tallers, trobades, jornades, etc. A la casa hi viuen els okupants però també persones itinerants que, per normativa de la casa, només poden allotjar-se un màxim de dos dies. En aquests dos dies, compartiran espais i activitats per celebrar i posar en pràctica conceptes meravellosos: cooperativisme, diversitat, intel·ligència col·lectiva, treball en equip, suport mutu, etc, etc.

Avui és dissabte i hi ha assemblea oberta. I “tothom” ho pot saber perquè està penjat a la web de la casa i s’ha fet difusió per xarxes socials (Facebook i Twitter). A més dels quatre habitants de la casa, a l’assemblea també hi assisteixen dues persones itinerants (una japonesa i un turc) que volen sol·licitar estada a la casa, i una persona externa que ve a proposar un taller. A la taula hi ha una mica d’esmorzar i aquella persona que vulgui col·laborar, pot aportar alguns eurillos al bote. En total, farem una assemblea de set persones.

  • Com som a Catalunya, tan els habitants de la casa com la persona externa parlen català i espanyol: a més, en Pepet i la Marianita parlen anglès, però de manera diferent. La Marianita en sap molt perquè és trilingüe català-espanyol-anglès. Ara, a en Pepet li costa més.
  • La japonesa i el turc, parlen els seus idiomes (japonès i turc), i anglès vehicular, que no és un segon o tercer idioma.

Els números diuen que de set persones, cinc es poden expressar en català i espanyol; i tres, en anglès. Però, és clar, en un “principi natural d’hospitalitat“, si parlem en català o espanyol, les persones itinerants queden automàticament fora de joc. Així que, tot i el desnivell, es decideix comunicar en anglès.

Conseqüències: als cinc minuts d’assemblea, en Marianet no entén un borrall i decideix abandonar l’assemblea; la persona externa, en Pepet i la Pepita fan esforços per anar seguint el fil però no estan massa còmodes. La japonesa i el turc poden transmetre les seves idees i la Marianita entendre-les, però només una persona, de set, s’està expressant en una llengua que controla a la perfecció. I el discurs o els arguments d’aquesta persona sempre estaran més ben expressats i, en conseqüència, aquesta persona pot tenir avantatge comunicativa sobre els altres.

CONCLUSIÓ

Però és que si haguessin decidit comunicar en català o espanyol, hagués passat el mateix, que algú s’hagués sentit exclòs. Conclusió? No ho estem fent bé: per desconeixement i per mandra, tal com passa amb el programari lliure. Si clamem al cel la mort d’un sistema obsolet i injust per defecte, i proposem alternatives, siguem coherents i que ho siguin en tots i en cadascun dels aspectes que alimenten aquest imperialisme capitalista.

En allò de “desmuntar la casa de l’amo amb les eines de l’amo” veiem, en aquesta historieta de la casa i l’assemblea, tres coses que semblen diferents però que són el mateix: l’alimentació d’un sistema del que, en realitat, no es vol participar. Per un cantó, fent ús de xarxes de comunicació que són “cortijos tecnològics” de grans corporacions (FB-Guasap, TW, Guguel, TL, etc.); per un altre cantó, fent ús d’una moneda especulativa (euros), i finalment, comunicant-nos internacionalment amb la llengua d’un imperi (anglès).

DECISIONS

Un cop vaig llegir una coseta que em va agradar tant que me la vaig fer meva. Se suposa que és una conversa entre dos humans:

  • ¿Y tú qué tomas para ser feliz?
  • Decisiones.

I em queda molt per decidir però vaig fent les meves tries buscant la màxima coherència:

Quan vaig saber què era el software lliure, no em va fer mandra sinó il·lusió, sortir de “l’eje del mal” al que estava contribuint sense saber-ho… Em queda esbandir Twitter però de moment, em permeto aquesta “propietarietat”.

Quan vaig saber què era l’economia, tampoc em va mandra sinó il·lusió, aprendre sobre monedes alternatives i altres economies. I aquí estic: decidida a sortir de l’euro perquè no vull fer servir una moneda que trafica amb armes i manté paràsits i paradisos fiscals.

Quan he sabut què implica l’esperanto per poc em desmaio de la sobredosi de coherència que he rebut, així que mentre surto de l’euro i vaig fent servir tecnologia lliure, he decidit aprendre esperanto ;)  T’imagines una assemblea en esperanto? Hi podria participar tothom en igualtat de condicions. Per a tothom seria una segona llengua i tothom hauria de poder expressar-se en igualtat de condicions, sense que ningú predomini, i en una llengua que no és de ningú perquè és de tothom.

I ara entenc perquè, fa 100 anys, a “la Catalunya anarquista” es tenia certa fal·lera per ensenyar l’esperanto. De fet, la fal·lera sempre hi ha sigut i sempre hi serà perquè, afortunadament, hi ha persones irreductibles a qui el temps, crec, els donarà la raó ;)

Visca els esperantistes allà on sigueu del planeta!  Agafeu-vos que vinc ;)

5 CÈNTIMS
  • Només hi ha un article: la (i no hi ha indeterminats)
  • Tots els substantius s’acaben en -o
  • Tots els adjectius s’acaben en -a
  • Tots els plurals es fan posant una “j” (pronunciada “i”), al final del mot en singular
  • Els verbs en infinitiu s’acaben en -i; en present, en -as; en passat, en -is; i en futur, en -os. I només hi ha una persona, així que, a priori, és més fàcil que l’anglès!

Tot això ho he après a la primera part d’un curs de 12 capítols per a parlants de català que he trobat a través dels esperantistes catalans. Quan l’acabi potser em passo per l’escola virtual internacional ;)

A l’esperanto li diuen “la llengua de l’amor” o “la llengua sense amos” i, de fet, aquest és el títol d’una exposició que enguany, commemora el centenari de la mort de Zamenhof, inventor de l’esperanto. De moment, jo, en sé poca cosa però es veu que se li agafa el truqui ràpidament. Aviam què tal la meva diligència! Vaig a fer la segona part del curs!

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *