22 Jul

L’art d’estimar per Fromm (XIII)

Anterior. L’art d’estimar per Fromm (XI)

L’art d’estimar. Erich Fromm. La Butxaca. Traducció Imma Estany.

IV La pràctica de l’amor 1de2

¿Es pot aprendre res de la pràctica d’un art, excepte practicant-lo ? (…) La practica de qualsevol art té uns determinats requisits generals:

La disciplina. Qualsevol cosa que només faci “si estic d’humor” pot ser un entreteniment bonic o divertit però no arribaré a ser un mestre en aquell art (…) Un pot pensar que res no és més fàcil d’aprendre per a l’home modern que la disciplina. ¿Que potser no passa vuit hores al dia de la manera més disciplinada en una feina que està estrictament rutinitzada?

El fet, però, és que l’home modern té poquíssima disciplina fora de l’àmbit de treball. Quan no treballa, vol fer el mandrós, el gandul o, per dir-ho amb una paraula més bonica, vol “relaxar-se”. Aquest mateix desig d’indolència és una reacció contra la rutinització de la vida (…) Sense aquesta disciplina, la vida esdevé confusa, caòtica i mancada de concentració. ¿Com es practica la disciplina? La recomanació dels nostres avis seria llevar-se d’hora, no complaure’s en luxes innecessaris i treballar de valent. És una disciplina rígida i autoritària basada en les virtuts de la frugalitat i l’estalvi essent sovint hostil a la vida.

La disciplina ha de ser una expressió de la pròpia voluntat; que es percebi com a agradable, i que un s’acostumbri que acabaria trobant a faltar si deixés de practicar-lo. A occident es perceb com a una pràctica dolorosa; a Orient fa temps es va reconèixer que allò que és bo per a l’home –en cos i ànima- també ha de ser agradable encara que calgui superar certes resistències.

La concentració és una condició necessària per dominar un art però és un valor escàs en la nostra cultura, encara més que l’autodisciplina. Al contrari, la nostra cultura porta a una forma de vida no concentrada i difusa. Fem moltes coses alhora: llegir, escoltar la ràdio, parlar, fumar, menjar, beure…Som consumidors amb la boca oberta, àvids i disposats a empastar-nos de tot: imatges, licors, coneixements…Aquesta falta de concentració es mostra clarament en el fet que ens costa estar sols amb nosaltres mateixos. Seure en silenci sense fer res és imposible per a la majoria de persones. (fumar implica : mà, boca, ulls, nas).

La concentració és molt més difícil de practicar. Ser capaç de concentrar-se és ser capaç d’estar sol amb un mateix. I aquesta capacitat és precisament una condició per a la capacitat d’estimar (paradoxa). Si estic lligat a una altra persona perquè no puc valer-me per mi mateix, podrà ser un socorrista, però la relació no és d’amor.

Qualsevol que intenti estar sol amb si mateix descobrirà com n’és de difícil. Començarà a sentir-se inquiet, nerviós i pot sentir una forta ansietat. Tendirà a racionalitzar la seva poca predisposició a aquesta pràctica pensant que no té cap valor (…) També observarà que li vénen al cap tota mena de pensaments, i que s’apoderen d’ell.

Es trobarà pensant en els seus plans o en alguna cosa que ha de fer, on ha d’anar, en comptes de permetre que la seva ment es buidi (…) Un ha d’estar concentrat en tot el que fa (…) les coses més trivials revesteixen una nova dimensió de realitat perquè reben tota la nostra atenció. Aprendre a concentrar-se requereix evitar, en la mesura del possible, la conversa trivial, és a dir, la que no és genuïna (no abstractificant) (…)

Evitar les males companyies (de cercles perniciosos i depriments), de persones cruels i destructives; dels zombis, persones que tenen l’ànima morta, encara que el seu cos és viu; persones els pensaments i les converses dels quals són trivials; que xerren en lloc de parlar, que afirmen opinions clixé en comptes de pensar (…) En primer lloc, estar concentrat amb relació als altres és saber escoltar. La majoria de persones escolten els altres, i fins i tot donen consells, sense escoltar realment.

No es prenen seriosament el que diu l’altre i la conversa els cansa. Tenen la falsa sensació que encara estarien més cansats si escoltessin amb concentració. Però el cert és el contrari. Qualsevol activitat, si es duu a terme de manera concentrada, fa que un estigui més despert (encara que després es nota un cansament natural i beneficiós), mentre que qualsevol activitat sense concentració provoca son –tot i que, al mateix temps, fa que resulti difícil dormir al final del dia.

Paciència. Si un busca obtenir resultats ràpids no aprendrà mai un art. Tot el nostre sistema industrial fomenta la rapidesa, és a dir, la no-concentració. Totes les nostres màquines estan dissenyades amb vista a la rapidesa (…) La màquina que pot produir la mateixa quantitat en la meitat de temps és el doble de bona que la més vella, que és més lenta. Com en tants altres aspectes, els valors humans han passat a estar determinats pels econòmics (…) Per tenir una idea de què és la paciència, un només ha de mirar un nen que aprèn a caminar. Cau, torna a caure i cau un altre cop, millorant-se, fins que un dia camina sense caure.

L’home modern pensa que perd alguna cosa –temps- si no fa les coses ràpidament, tot i que no sap què fer amb el temps que estalvia, tret de matar-lo.

Finalment, una condició per aprendre qualsevol art és un interès suprem pel domini d’aquell art (…)

Un no comença a aprendre un art directament, sinó indirectament, com si diguéssim. Cal aprendre moltes altres coses –que sovint sembla que no tinguin relació- abans de començar amb l’art en si (…) Si un vol arribar a ser un mestre en qualsevol art, tota la seva vida ha d’estar-hi dedicada o, si més no, relacionada. La mateixa persona esdevé un instrument en la pràctica de l’art (…)

Abans l’home més valorat era la persona amb unes qualitats espirituals destacades. El mestre no només era font d’informació sinó  que la seva funció era transmetre unes determinades actituds humanes. En la societat capitalista contemporània –i també al comunisme rus-, els homes que es proposen per ser sadmirats i emulats són de tot menys portadors de qualitats espirituals significatives.

Davant la mirada pública bàsicament hi ha els que donen a l’home mitjà una sensació de satisfacció indirecta: estrelles de cinema, cantants. Aquests són els models per emular. La principal qualificació que tenen per a la seva funció sovint és que han aconseguit ser notícia (…) Si no aconseguim mantenir viva una visió de vida madura, llavors realment estem confrontats amb la probabilitat que tota la nostra tradició cultural s’ensorri (…)

Següent. L’art d’estimar per Fromm (XIV)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *