21 Jul

L’art d’estimar per Fromm (XII)

Anterior. L’art d’estimar per Fromm (XI)

L’art d’estimar. Erich Fromm. La Butxaca. Traducció Imma Estany.

III. L’amor i la seva desintegració a la societat contemporània. Formes d’amor irracional

L’amor idòlatra: és una forma de pseudoamor freqüent i que sovint s’experimenta com el “gran amor” (potenciat a les novel·les i a les pel·lícules). Si una persona és inmadura emocionalment tendéis a “idolatrar” la persona estimada i és adorada com el summum bonum (…) Es perd en la persona estimada enlloc de trobar-se a si mateixa en la persona estimada.

Com que, de fet, a llarg termini ningú pot satisfer les expectatives del seu adorador idòlatra, s’ha de produir la decepció, i com a remei es busca un altre ídol, de vegades en un cercle sense fi. El tret característic d’aquest tipus d’amor idòlatra és, al començament, la intensitat i la manera sobtada com sorgeix l’experiència amorosa. Sovint es descriu com el gran amor, el veritable. I en veritat, reflecteix la intensitat i la profunditat de l’amor de l’idòlatra.

L’amor sentimental: radica en el fet que l’amor és experimentat només com una fantasia, i no en la realció real amb una persona que és real. La forma més estesa d’aquest tipus d’amor es troba en la satisfacció de l’amor indirecte que experimenta el consumidor de pel·lícules, històries d’amor de revistes i cançons d’amor. Tots els desigs no acomplerts troben la seva satisfacció en el consum d’aquests productes (…)

Un aspecte important de l’amor sentimental és l’abstractificació de l’amor en termes de temps (…) L’home modern viu en el passat o en el futur, no en el present (…) Tant si l’amor s’experimenta indirectament participant en experiències fictícies d’altres, com si trasllada des del present cap al passat o al futur, aquesta forma abstractificada i alienada de l’amor serveix d’opiaci que alleuja el dolor de la realitat, la solitud i la separació de l’individu.

Una altra forma de amor neuròtic deriva de l’ús de mecanismes projectius amb el propòsit d’evitar els problemes i concentrar-se en els defectes i les flaqueses de la persona “estimada”. Tenen una valoració molt afinada fins i tot dels defectes menors de l’altra persona, i continuen ignorant feliçment els seus propis defectes (…) Si dos ho fan alhora, la relació d’amor es transforma en una relació de projecció mútua (…)

Una altra forma de projecció és la dels problemes propis en els fills. Primerament, aquesta projecció sovint té lloc en el desig de fills. En aquests casos, el desig de tenir-ne abans que res està determinat per la projecció dels propis problemes d’existència en la dels fills. Quan una persona sent que no ha aconseguit que la seva vida tingui sentit, intenta que n’adquireixi en termes de la vida dels seus fills. Però és segur que un fallarà amb si mateix i amb els fills.

En el primer cas perquè cada persona ha de resoldre per si mateixa el problema de l’existència, i no a través d’una altra. En el segon, perquè li falten les qualitats que necessita per guiar els fills en la seva pròpia cerca d’una resposta. Els fills també serveixen per a propòstits projectius quan es planteja la qüestió de dissoldre un matrimoni infeliç (…)

Un error freqüent és la falsa il·lusió que l’amor significa necessàriament l’absència de conflicte. En realitat, els conflictes de la majoria de persones són intents d’evitar conflictes reals. Els conflictes reals entre dues persones no són destructius. Condueixen a l’aclariment, produeixen una catarsi de la qual totes dues persnes surten amb més coneixements i més forces (…)

L’amor únicament és possible si dues persones es comuniquen l’una amb l’altra des del centre de la seva existencia, és a dir, si cada una d’elles s’experimenta des del centre de la seva existencia (…) que són una en l’altra tot sent una amb si mateixes, en lloc d’escapar de si mateixes (…)

Igual que els autòmats no es poden estimar l’un a l’altre, tampoc no poden estimar Déu (…) Aquest fet està en contradicció flagrant amb la idea que som testimonis d’un renaixement religiós en aquesta època. Res no podria estar més lluny de la realitat. El que estem presenciant és una regressió cap a un concepte idòlatra de Déu i una transformació de l’amor a Déu (…) La gent està ansiosa, no té principis ni fe, es troba que no té cap objectiu, excepte el d’avançar (…) continuen sent infants (…)

És cert que en cultures religioses com la de l’edat mitjana l’home contemplava a Déu com un pare i una mare que l’ajudaven però es prenia Déu seriosament, vivint una vida segons els seus principis i aconseguir la “salvació” (…) Avui no es fa aquest esforç. La vida diària està estrictament separada de qualsevol valor religiós. Està dedicada a la lluita per aconseguir articles materials i a l’esforç per triomfar en el mercat de la personalitat.

Els principis en què es basen els nostres esforços seculars es fonamenten en els de la indiferència i l’egoisme (individualisme). L’home de les cultures vertaderament religioses es pot comparar amb un infant de tres anys, que plora demanant el pare quan el necessita i, en canvi, és força autosuficient quan pot jugar.

En aquest sentit, en la dependència infantil d’una figura antropomòrfica de Déu sense la transformació de la vida segons els seus principis, estem més a prop d’una tribu idòlatra primitiva que no de la cultura religiosa de l’edat mitjana. En un altre sentit, la nostra situació religiosa mostra trets que són nous i característics només de la societat capitalista contemporània (…) L’home modern s’ha transformat a si mateix en un article de consum.

Experimenta la seva energia vital com una inversió amb la qual hauria d’obtenir el màxim profit, considerant la seva posició i la situació en el mercat de la personalitat. Està alienat d’ell mateix, dels homes del seu entorn i de la natura. El seu principal objectiu és un intercanvi avantatjós de les seves aptituds, coneixements i de si mateix, del seu « pack de personalitat », amb altres persones que estiguin igualment interessades en un intercanvi just i beneficiós. La vida no té cap objectiu, excepte moure ; cap principi, tret del d’un intercanvi just, i de cap satisfacció, llevat de consumir (…)

La religió s’alia amb l’autosuggestió i amb la psicoterapia per ajudar l’home en les seves activitats professionals. En els anys 20 un encara no s’adreçava a Déu per “millorar la seva personalitat”. El best-seller de l’any 1938, de Dale Carnegie, How to Win Friends and Influence People o el dels 50 The Power of Positive Thinking del reverend N.V. Peale.

En aquest tipus de llibres es recomana l’amor a Déu per tenir més èxit. “Fes que Déu sigui el teu company” significa fer que Déu sigui soci en els negocis, més que ser un amb Ell en l’amor, la justícia i la veritat. Igual que l’amor fraternal s’ha substituït per la justícia impersonal, Déu ha estat transformat en un remot Director General de l’Univers, S.A; saps que és allà, Ell dirigeix el xou (encara que segurament també funcionaria sense Ell) i mai no el veus, però n’adments el liderat mentre tu “hi poses de part teva”.

Següent. L’art d’estimar per Fromm (XIII)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *