20 Jul

L’art d’estimar per Fromm (X)

Anterior. L’art d’estimar per Fromm (IX)

L’art d’estimar. Erich Fromm. La Butxaca. Traducció Imma Estany.

III. L’amor i la seva desintegració a la societat contemporània

Si l’amor és una capacitat del caràcter productiu madur d’això es dedueix que la capacitat d’estimar d’un individu que viu en una cultura determinada depèn de la influència que aquesta cultura tingui en el caràcter de la persona mitjana. Si parlem de l’amor en la cultura occidental contemporània, es tracta de preguntar si l’estructura social de la civilització occidental i l’esperit que en resulta són conduents al desenvolupament de l’amor. (…) En la nostra vida occidental no es pot dubtar que l’amor és un fenomen relativament escàs, i que el seu lloc és ocupat per un gran nombre de formes de pseudoamor que en realitat són nombroses formes de desintegració de l’amor.

La societat capitalista està basada en el principi de la llibertat política d’una banda i del merca com a regulador de totes les relacions econòmiques i, per tant, socials, de l’altra. El mercat d’articles de consum determina les condicions sota les quals s’intercanvien aquests articles (…) Aquesta estructura econòmica està reflectada en una jerarquia de valors. El capital mana la força de treball; les coses amasadse, allò que és mort, té un valor superior a la força de treball, a les capacitats humanes, a allò que és viu (…)

Com a conseqüència del desenvolupament del capitalisme, som testimonis d’un procés creixent de centralitzacio i de concentració del capital. Les grans empreses esclafen les més petites. Centenars d’accionistes “posseeixen” l’empresa; una burocràcia directiva la dirigeix. Tot fa que es desenvolupi el moviment obrer i apareguin els sindicats on el treballador individual no ha de negociar per si mateix i per a si mateix sino que són representats per una altra burocràcia enfront els colossos industrials.

La concentració del capital també afecta a l’organització del treball. L’individu perd la seva individualitat i passa a ser una peça prescindible de la màquina. El problema humà del capitalismo modern: el capitalismo modern necessita homes que cooperin dòcilment i en gran nombre; que vulguin consumir cada vegada més, i amb uns gustos que estiguin estandaritzats i siguin fàcilment influenciables i previsibles.

Necessita homes que se sentin lliures i independents, no subjectes a cap autoritat ni principi de consciència, però desitjosos de ser dirigits, que facin el que s’espera d’ells, per encaixar en la màquina social sense friccions; que puguin ser guiats sense haver de forçar-los, ser conduïts sense líders, empesos sense un objectiu –excepte el de cumplir, estar en moviment, funcionar, tirar endavant. Quin és el resultat? L’home modern és alienat de si mateix, dels seus companys i de la natura[1].

Ha estat transformat en un article de consum (…) Les relacions humanes són bàsicament relacions d’autòmats alienats (…) Malgrat que tothom intenta ser tan a prop dels altres com pot, tothom continua estant completament sol, impregnat d’una profunda sensació d’inseguretat, angoixa i culpa, que sempre sorgeix quan la separació humana no es pot superar. La nostra civilització ofereix molts pal·liatius, que ajuden la persona a ser conscientment ignorant de la seva solitud: en primer lloc, l’estricta rutina de la feina mecànica i burocratitzada (…)

En la mesura en què la rutina no ho aconsegueix, l’home supera la seva desesperació inconscient per mitjà de la rutina de la diversió, el consum passiu de sons i imatges que ofereix la indústria de la diversió, i també amb la satisfacció de comprar coses noves, i aviat canviar-les per altres. De fet, l’home modern és semblant a la imatge que Huxley descriu a Un món feliç: ben alimentat, ben vestit, llevat del més superficial, amb les persones que l’envolten, guiat per eslògans “Quan l’individu sent, la comunitat trontolla”, “Mai no deixis per demà la diversió que pots tenir avui”, “Avui dia, tothom és feliç”. Actualment, la felicitat de l’home consisteix a “divertir-se”.

La diversió radica en la satisfacció de consumir i “aplegar” articles de consum: imatges, aliments, persones, llibres, pel·lícules. Tot és consumit, engolit. El món és un gran objecte per als nostres desitjos però quedem eternament decebuts. El nostre caràcter està dirigit a intercanviar i rebre, a bescanviar i consumir; tot, tant els objectes espirituals com els materials.

Pel que fa a l’amor, la situació correspon a aquest caràcter social de l’home modern. Els autòmats no poden estimar; poden intercanviar els seus “packs de personalitat” i esperar-ne un tracte just. Una de les expressions més significatives de l’amor, i sobretot el matrimoni feliç, l’ideal descrit és el de l’”equip” (…) Tota aquesta mena de relació equival a una relació sense friccions entre dues persones que continuen sent estranys durant tota la vida, que mai no arriben a una “relació central”, sinó que es tracten l’una a l’altra amb cortesia.

En aquest concepte del matrimoni es posa èmfasi especial a trobar un refugi per a una sensació de solitud que d’una altra manera seria insoportable. En l’”amor” un ha trobat, finalment, un refugi de la solitud. Un forma una aliança de dos contra el món, i aquest egoisme à deux es confon amb l’amor i la intimitat.

Aquesta tolerància mútua és una evolució relativament recent. Abans de la Primera Guerra Mundial se suposava un concepte d’amor en què la satisfacció sexual mútua es creia la base per unes relacions amoroses satisfactòries i, en conseqüència, per a un matrimoni feliç. Molts llibres donaven instruccions referents al comportament sexual correcte en el que es creia un “desajustament sexual”.

La idea subjacent era que l’amor és fruit del plaer sexual i que si dos persones aprenen a satisfer-se sexualment l’una a l’altra, s’estimaran. Creien que emprar les tècniques adecuades no tals sols era la solució dels problemes tècnics de la producció industrial, sinó de tots els problemes humans. (Freud: l’amor és un fenomen sexual i no existeix per ell mateix sinó que és generat pel sexe)

Però l’amor no és el resultat d’una bona connexió sexual, sinó al contrari, la bona connexió sexual és resultat de l’amor.

[1] Alienació i societat moderna a Psicoanálisis de la sociedad contemporánea de Fromm. FCE, 1956

Següent. L’art d’estimar per Fromm (XI)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *