18 Jul

L’art d’estimar per Fromm (VIII)

Anterior. L’art d’estimar per Fromm (VI)

L’art d’estimar. Erich Fromm. La Butxaca. Traducció Imma Estany.

II La teoria de l’amor. Sisena part L’amor eròtic i l’amor a si mateix

L’amor eròtic

L’amor fraternal és amor entre iguals; el maternal és amor envers l’indefens. Són molt diferents però tenen en comú que no estan restringits a una sola persona (…) Contrastant amb aquests dos tipus d’amor hi ha l’amor eròtic. És l’anhel d’una fusió completa, d’unió amb una altra persona.

Per la pròpia naturalesa és exclusiu i no universal, i potser també[1] és la forma d’amor més enganyosa que hi ha. En primer lloc, sovint es confon amb l’experiència explosiva “d’enamorar-se”, la caiguda sobtada de les barreres que hi havia fins en aquell moment entre dos estranys (… ) La persona “estimada” passa a ser tan coneguda com un mateix.

O bé potser hauria de dir tan poc coneguda. Si hi hagués més profunditat en l’experiència de l’altra persona, si un pogués experimentar la infinitat de la seva personalitat, l’altre mai no seria tan familiar. Però per la majoria, la seva pròpia persona i també els altres aviat estan explotats i esgotats. Per a ells, la intimitat s’estableix principalment per mitjà del contacte sexual. I com que experimenten la separació respecte l’altre abans que res com una separació física, la unió física significa superar-la.

(…) Un busca l’amor en una altra persona, en un estrany que es transforma en una persona “íntima”. Novament l’experiència d’enamorar-se és estimulant i intensa, i novament a poc a poc es va fent menys intensa i acaba amb el desig d’una altra conquista, un altre amor  -sempre amb la il·lusió que aquest nou amor serà diferent dels anteriors. Aquestes il·lusions són afavorides enormement pel caràcter enganyós del desig sexual.

El desig sexual aspira a la fusió però pot ser estimulat per l’angoixa de la solitud, pel desig de conquistar o de ser conquistat, per vanitat, pel desig de ferir i, fins i tot, per destruir, de la mateixa manera que pot ser estimulat per l’amor. (…) Com que en la ment de la majoria de persones el desig sexual va unit a la idea de l’amor, fàcilment poder ser induïdes a concloure erròniament que s’estimen, quan en realitat es volen físicament (…)

L’atracció sexual crea la il·lusió d’unió, però sense amor aquesta unió deixa els estranys tan ayunitas com ho estaven abans (…) La tendresa no és, en absolut, tal com creia Freud, una sublimació de l’instint sexual; és el resultat directe de l’amor fraternal, i existeix tant en formes físiques com no físiques.

En l’amor eròtic hi ha una exclusivitat que no es dóna en l’amor fraternal ni en el maternal i aquesta exclusivitat es malinterpreta com si signifiqués un lligam possessiu. Sovint trobem persones “enamorades” l’una de l’altra que no senten amor per ningú més. El seu amor en realitat és un egocentrisme à deux; són dues persones que s’identifiquen l’una amb l’altra, i que resolen el problema de la separació ampliant l’individu únic en dos.

(…) L’amor eròtic, si és amor, té una premissa. Que estimo des de l’essència del meu ésser. En essència, tots els éssers humans són idèntics, tots som part d’Un; som Un. Sent així, hauria de ser indiferent a qui estimem (…) L’amor se suposa que és el resultat d’una reacció emocional espontània, de sentir-se aclaparat sobtadament per un sentiment irresistible (…) Es passa per alt un factor important en l’amor eròtic, el de la seva voluntad.

Estimar algú no és simplement un sentiment intens, és una decisió, és un criteri, és una promesa. Si l’amor només fos un sentiment, no tindria sentit la promesa d’estimar-se l’un a l’altre per sempre (…) Per tant, l’amor és exclusivament un acte de voluntat i compromís. (…) El caràcter paradoxal de la naturalesa humana i de l’amor eròtic és que tots som Un, però cada un des nosaltres és una entitat única, irrepetible. I en les nostres relacions amb els altres es repeteix la mateixa paradoxa.

Amor per un mateix

(…) Hi ha la creença molt estesa que, així com estimar els altres és una virtud, estimar-se un mateix és un pecat. Es pressuposa que, en la mesura en què jo m’estimo a mi mateix, no estimo els altres, que l’amor per un mateix és el mateix que l’egoisme (Calví, pesta; Freud, narcisisme) (…) ¿L’egoisme és idèntic a l’amor per un mateix o no estaria causat per aquesta falta d’amor per un mateix? (…)

Caldria subratllar la fal·làcia lògica de la noció que l’amor pels altres i l’amor per un mateix són mútuament excloents. Si estimar el veí com a ésser humà és una virtud, ha de ser una virtud estimar-me a mi mateix, atès que també sóc un ésser humà (…) Estima als altres com a tu mateix! Implica que el respecte per la pròpia integritat i singularitat, l’amor i la comprensió del propi jo no es poden separar del respecte i l’amor i la comprensió envers un altre individu (…)

L’amor genuí és una expressió de productivitat i implica atenció, respecte, responsabilitat i coneixement. És un esforç actiu pel creixement i la felicitat de la persona estimada.

L’amor per l’home no és, tal com sovint se suposa, una abstracció que deriva de l’amor per una persona concreta, sinó que n’és la premissa, tot i que genèticament s’adquireix estimant individus concrets.

(…) La persona egoísta només està interesada en si mateixa, ho vol tot per a si mateixa, no sent plaer a donar, només a prendre (…) Egoisme i amor per un mateix, lluny de ser idèntics, en realitat són contraris. La persona egoísta s’odia. Aquesta falta d’atenció i d’afecció per ella mateixa la deixa buida i frustrada. Intenta compensar el seu fracàs. Les persones egoistes no poden estimar els altres perquè no es poden estimar primer a si mateixes.

(…) Segons Eckhart. “Si t’estimes a tu mateix, estimes a tothom com a tu mateix. (…) Així, és una persona justa i gran aquell que, estimant-se a si mateix, estima igualment els altres »

[1] Ja es refereix anteriorment a la forma enganyosa de l’amor maternal. Enganyosa perquè la primera fase de la incondicionalitat normalment ve donada. L’adquirida, la segona fase d’acceptació de la separació i amor per la vida és de treball personal, una expressió d’un mateix, un acte de consciència que metaforitza amb la mel.

Següent. L’art d’estimar per Fromm (IX)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *