11 Jul

L’art d’estimar per Fromm (IV)

Anterior. L’art d’estimar per Fromm (III)

L’art d’estimar. Erich Fromm. La Butxaca. Traducció Imma Estany.

II La teoria de l’amor. Segona part

La unió per conformitat no és intensa ni violenta; és calmada, dictada per la rutina, i per aquesta mateixa raó no, sovint és insuficient per apaivagar l’ansietat pel fet d’estar separat. (…) Ultra la coniformitat com a via per alleujar l’ansietat que emana de la separació, cal considerar un altre factor de la vida contemporània: el paper de la rutina laboral i la del plaer. L’home es converteix en oficinista (…) té poca iniciativa, les seves feines són prescrites per l’organització de la feina. (…)

Fins i tot els sentiments estan prescrits: alegria, tolerancia, formalitat, ambició i capacitat de tirar endavant amb tothom sense friccions. La diversió està sotmesa a la rutina d’una manera similar, encara que no tan dràstica. Els llibres són seleccionats pels clubs de lectura, les pel·lícules i el teatre, pels propietaris i pels eslògans publicitaris pagats per ells. (…) Del naixement fins a la mort, de dilluns a dilluns, del matí al vespre, totes les activitats estan rutinitzades i prefabricades.

¿Com pot un home atrapat en aquesta xarza de rutina no oblidar que és un home, un individu únic, algú a qui se li ha donat una única oportunitat de viure, amb l’anhel d’amor i la por del no-res i de la separació?

La tercera via per assolir la unió està en l’activitat creativa (…) l’home s’uneix a ell mateix amb el món en el procés de creació.

La unitat assolida amb el treball productiu no és interpersonal; la unitat assolida amb la fusió orgiàstica és transitòria, i la unitat assolida amb la conformitat només és pseudounitat. (…) La resposta completa radica en la consecució d’una unió interpersonal, una fusió amb una altra persona, en l’amor. Aquest desig de fusió interpersonal és l’anhel més foro que existeix en l’home (…) Sense amor, la humanitat no hauria pogut existir ni un dia. Això no obstant, si anomenem amor el fet d’assolir una unió interpersonal, ens trobem en una dificultat greu. ¿Ens referim a l’amor com la resposta madura al problema de l’existència, o parlem d’aquelles formes d’amor immadures que es poden anomenar unió simbiòtica?.

La unió simbiòtica té el seu model biològic en la relació entre la mare prenyada i el fetus. Són dos, però alhora són un (…) En la unió simbiòtica psíquica, els dos cossos són independents, però psicològicament hi ha el mateix tipus de vincle.

La forma passiva d’unió simbiòtica és la submissió o masoquisme. La persona masoquista escapa de la sensació insoportable d’aïllament i separació convertitnt-se en part integrant d’una altra persona, que la dirigeix, que la guia, la protegeix (…) La persona masoquista no ha de prendre decisions, no ha d’assumir riscos i mai no està sola, però no és independent; no té integritat; encara no ha nascut del tot. (…)

La forma activa de la fusió simbiòtica és la dominació per emprar el terme psicològic corresponent al masoquisme, el sadisme (…) La persona sàdica s’infla i es realça incorporant una altra persona, que el venera.

La persona sàdica és tan dependent com la submisa: l’única diferència és que la sàdica ordena i submisa, obeeix (…)

Contrastant amb la unió simbiòtica, l’amor maduré s una unió amb la condició de preservar la pròpia integritat, la pròpia individualitat. L’amor és una força activa en l’home (…); li fa superar la sensació d’aïllament i de separació i li permet ser ell mateix, conservar la integritat. En l’amor es dóna la paradoxa que dos éssers es converteixen en un però continuen sent dos.

Si diem que l’amor és una activitat, ens enfrontem a una dificultat que deriva del significat ambigú del terme activitat (…) Un home es considera actiu si es dedica als negocis, estudia medicina, (…) El nexe comú entre totes aquestes activitats és que van adreçades a un objectiu exterior que cal assolir. El que no és té en compte és la motivació de l’activitat. Posem per cas un home que és empès a treballar constantment per una sensació de profunda inseguretat i solitud, o un altre empès per l’ambició o l’avaricia dels diners.

En aquests casos, la persona és esclava d’una passió, i la seva activitat en realitat és una “passivitat” perquè es veu empesa (…) En canvi, un home que seu en silenci, observant, sense cap propòsit ni objectiu, llevat del d’experimentar-se a si mateix i la seva unicitat amb el món, es considera que és “passiu”, perquè no “fa” res. Però en realitat aquesta actitud de meditació concentrada és l’activitat més elevada que hi ha, una activitat de l’ànima, que només és possible amb la condició de la llibertat i de la independencia interior (…)

En l’exercici d’un afecte actiu, l’home és lliure, és l’amo del seu afecte ; en l’exercici d’un afecte passiu, l’home és empès, ell mateix no és conscient de l’objecte de les seves motivacions. Així, Spinoza arriba a l’afirmació que la virtut i la capacitat són una i són el mateix. L’enveja, la gelosia, l’ambició i qualsevol mena d’avarícia són passions; l’amor és una acció, la pràctica d’una capacitat humana, que es pot practicar només en llibertat i mai a conseqüència d’una compulsió.

L’amor és una activitat, no un afecte passiu; és un “mantenir-se” enamorat, no un “enamorar-se” (p.34)(…)

Següent. L’art d’estimar per Fromm (V)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *