18 Feb

“La traducció i el mite de Babel” per Manuel Forcano #CiutatOberta

És la segona vegada que tinc el plaer d’escoltar en Manuel Forcano. La primera, va ser a la llibreria La Impossible, on presentava la seva traducció de El Gòlem i els fets miraculosos del Maharal de Praga, traduït al català de l’hebreu. Avui, però, era el CCCB que, dins el seu cicle de conferències #CiutatOberta, acollia al poeta i traductor per parlar de “La traducció i el mite de Babel”.

El mite de la Torre de Babel Blog_TorreBabelBruegelneix per explicar la diversitat cultural focalitzant en el bastió de tota cultura, la llengua. S’explica que, un principi, tota la humanitat parlava lamateixa llengua; però, desafiant a Déu, alguns homes van intentar construir una torre prou alta per arribar al Cel i Déu els va castigar fent que no s’entenguéssin entre ells, impossibilitant així la culminació de la seva obra.

El mite sempre ha estat vist com un càstig diví i una llosa humana, com un mal major. I per això, la figura del traductor representa un guaridor de penes, un atrevit mediador que hi intenta posar remei, unes vegades amb més fortuna que altres. Analitzant les diverses maneres d’interpretar un text -com la traducció del mite bíblic de la Torre de Babel en la tradició jueva-, podrem apreciar la importància de la figura del traductor a la història de la humanitat.

Al 586 aC Nabucodonosor II envaeix Jerusalem i, com era habitual a l’època, després de matar part de la població i destruir el seu temple, s’emporta esclaus com a botí de guerra. A causa de diverses invasions per l’estil, en Nabucodonosor II havia fet de Babilònia un improvisat fòrum de les cultures que devia impressionar molt als jueus de l’època que allà van aterrar.

Babilònia, a l’època, era una ciutat de 850 hectàrees i mig milió d’habitants; 400 metres de muralla la envoltaven i els seus murs feien més de 7 metres d’alçada. El temple babilònic d’Esagila (mot d’origen sumeri que significa “la casa que aixeca el cap al cel”) fou construït en temps d’Hammurabi, al segle XVIII aC. Era un complex sagrat culminat amb un gran ziggurat i estava dedicat a Marduk; tenia una alçada de 91 metres amb els seus 7 pisos i, de cada cantó, feia 92 metres de llarg. El temple devia causar gran admiració entre els deportats estrangers que arribaven a la ciutat: Babilònia, a l’època, era una ciutat que avui diríem “cosmopolita”, -salvant les distàncies- una Nova York, una Londres: un encreuament de cultures que, tot i que forçat, devia ser cosa digna de veure.

El mite de la Torre de Babel, doncs, podria ser un record transmès per la tradició hebraica fruit d’aquest impacte: de veure tal ciutat magna, amb tal torre gegant i tal gresol de cultures representat per una pila de persones d’arreu del món que tenien la seva pila de maneres de fer les coses. En el fons, el mite dóna sentit a la diversitat cultural dins la tradició hebraica, una cultura on la llengua de Déu era l’hebreu, la llengua també de Moisés i de la Torà.

En un apunt etimològic, babal, en hebreu, significa “confusió” i, d’aquí, Babel. Se suposa que va ser Nimrod, “el rey rebel” i fill de Cuix, nét de Cam i besnét de Noé que va construir la famosa Torre de Babel. Segons La Bíblia fou el primer cabdill de la Terra i tan jueus com musulmans diuen que va fundar Babilònia fa uns 4500 anys. També se’l considera el fill maleït de Cam, començant ben d’hora el racisme, ja que Cam serà esclau dels seus germans i, alhora, el representant del “negre africà sotmès”, ja que també es considera pare dels pobles africans de raça negra, com Jàfet ho és dels “occidentals europeus” i Sem dels pobles semites.

Diu exactament el Gènesis 10, vers 8:  Cus engendrà Nemrod,     que fou el primer heroi a la terra. 9 Era un caçador valent davant Jahvè. Per això, diuen: «Com Nemrod, caçador valent davant Jahvè». 10 Les primícies del seu reialme foren Babel, Arac, Acad i Calan, al país de Senaar. 11 D’aquest país, va partir cap a Assur i va edificar Nínive, Rehobot-Ir, Cala 12 i també Resèn, entre Nínive i Cala: és la gran ciutat.”

La tradició religiosa retrata el mite als seus textos més sagrats: a la bíblica, se’ns presenta una ciutat i la seva torre, on la supèrbia humana és castigada per Déu. S’explica que la “generació de la secessió” són els homes que van intentar construir la torre i pujar al Cel. Abraham i els seus no veien amb bons ulls l’empresa i se’n van desentendre.

Babel representa tradicionalment la dispersió en l’explicació de la diversitat però, en realitat, La Bíblia només dedica 9 versos per explicar el mite: el cert és que els rabins que el van reinterpretar i adaptar i, amb el temps, van acabar modificant una història que va acabar essent molt coneguda. On no passa és a l’Alcorà, on només surt de passada i l’ensumem de refiló en un parell de sures, com a la 28, on apareix una torre de maons per confrontar Moisès; també es fa referència a un indret malèfic que podem associar amb Babilònia, però, a exceptuant aquestes minúcies, l’Alcorà no representa l’escena com ho fa la tradició judeocristiana ni, de bon tros, com ens ha arribat impregnada d’adaptacions dels rabins posteriors, que han carregat el mite amb una potent pirotècnia mítica.

Diu La Bíblia al seu Gènesis 11, del primer vers al novè: “11 La torre de Babel26 .— 1 Tota la terra se servia d’una mateixa llengua i d’unes mateixes paraules. 2 Quan partiren de l’orient trobaren una plana a la terra de Senaar i s’hi establiren. 3 Aleshores es digueren els uns als altres «Som-hi, fem maons i coguem-los al foc». El maó els serví de pedra, i l’asfalt, de morter. 4 Després digueren:   —34→   «Edifiquen-nos una ciutat i una torre el cim de la qual arribi fins al cel, i fem-nos un nom a fi que no ens dispersem per tota la terra». 5 Aleshores Jahvè baixà per veure la ciutat i la torre que edificaven els homes. 6 I Jahvè digué: «Tots ells formen un sol poble i parlen una mateixa llengua. Si comencen amb aquesta empresa, cap projecte ja no els serà impossible. 7 Baixem i confonguem-los aquí mateix el llenguatge perquè no s’entenguin entre ells». 8 Jahvè els va dispersar d’allí per tota l’extensió de la terra, i van cessar d’edificar la ciutat. 9 Per això, fou anomenada Babel27 , perquè allà Jahvè va confondre el llenguatge de tota la terra i d’allà els va dispersar per tota l’extensió de la terra.

ALTRES VERSIONS

En altres versions del mite també s’explica que s’aixeca la torre per por a un segon diluvi. I, per això, s’ha de fer més alta que l’Ararat, que és on va quedar l’Arca del primer diluvi. Moltes cultures han intentat explicar el fet de la diversitat lingüística i, en el cas dels tolteques, curiosament, la por a un segon diluvi també es fa patent i també explica construccions de torres que pretenien arribar al Cel

Els asteques, per exemple, expliquen que, després de l’arribada d’un colom la gent va començar a parlar diferent; per l’Amazones es contava que això va passar quan algú va menjar uns ous de colibrí; els tolteques, curiosament, construeixen una torre per arribar al Cel tement un segon diluvi; els bantú africans pensaven que alguns embogien a causa de la fam severa i començaven, així, a parlar llengües estranyes; els aborígens australians, però, pensen que va ser quan van matar la bruixa que apagava els focs i se’n van menjar els budells. A partir d’allà, els va caure al damunt la maledicció de la diversitat lingüística…

En algunes altres explicacions, però, la torre cau pel vent; i en unes altres, es crema i s’enfonsa quedant-ne només les runes. L’original del mite de la Torre de Babel el trobem a la cultura sumèria, on Merkart, com Nimrod, és un caçador-rei. Si bé el mite es va popularitzar a través del text bíblic, no n’és original, com tampoc ho són Les 1001 nits, que no són àrabs sinó perses, i es deia “El llibre dels 1000 mites”. A Europa, però, es va popularitzar a partir de la traducció francesa de 1704.

Una altra peça de traducció que ha resultat d’importància ha estat la pedra Rosetta, que va ser confiscada a Napoleó com a botí de guerra i encara avui s’exhibeix a Londres com un trofeu ineludible i eina històrica d’incalculable valor.

LA FIGURA DEL TRADUCTOR

El traductor és la persona que, en paraules de Forcano: “transporta el sentit d’un missatge d’una llengua a una altra” i és el que es dedica a “decidir com dir”. I afegeix que s’ha basar en la fidelitat i la transparència. En una entrevista al Núvol, diu el poeta i traductor: “Hi ha una frase del Talmud molt bonica: “qui tradueix literalment és un mentider, qui afegeix res, un blasfem”. Per tant, el traductor, és sempre i ha de ser sempre un mentider i un blasfem alhora, perquè ha de trobar un símil que més o menys aporti el que possiblement sembli a priori intraduïble”.

Normalment, com hem anat veient, no se solen conservar els originals dels textos sinó les còpies, còpies de còpies i adaptacions. Ja al primer mil·lenni abans de Crist, es va traduir el Gilgamesh, una epopeia provinent del sud-est asiàtic. A mitjans del segle XIX l’arqueologia es posa de moda i s’espolia a tort i a dret. George Smith, assiriòleg anglès, va fer una troballa que no acabava de creure i que el feia sortir del seu estudi cada dos per tres per saltar i córrer pel jardí, d’estressat que estava amb la troballa: en unes tauletes d’argila va trobar i traduir una versió de l’epopeia del Gilgamesh on s’explicava el passatge bíblic del Diluvi (tauleta 9) de la mateixa manera que al venerat text sagrat. La troballa va ser tota una commoció i va trigar 20 anys a ser publicada.

Cap al 1900 la controvèrsia va esclatar amb l’article titulat “Bable und Bible”, de l’assiriòleg alemany Friedrich Delitzsch, on es qüestionava què fou abans si Babel o la Bíblia, és a dir, que si els relats del Gilgamesh daten d’abans dels textos religiosos judeocristians, el Diluvi Universal tampoc seria una història originàriament bíblica, sinó una adquisició d’una font anterior que també fou copiada anteriorment d’un mite provinent del sud-est asiàtic. L’omnipotència bíblica flaquejava.

DOGMÀTICS ERRORS DE TRADUCCIÓ

Per parlar d’altres traduccions que han quedat immortalitzades en l’inconscient col·lectiu, podem parlar de la traducció de La Bíblia. De la traducció grega de l’original judaica s’explica als textos apòcrifs de la Carta d’Aristeas, que ens arriba per Flavi Josep.

L’obra explica que el bibliotecari d’Alexandria, via Ptolomeu II Filadelf, demana a 72 savis que es desplacin des de Jerusalem a Egipte per tal de traduir la llei hebrea al grec, coneguda com La Bíblia dels Setanta o la “Septuaginta”. Es diu que els savis, per separat, van escriure 72 textos iguals en 72 dies, acabant tots alhora. I si un s’havia equivocat en un lloc, els altres 71 també, tal era la precisió i el domini del text que allotjava la paraula de Déu. No se sap si la història és certa però aquesta traducció diuen que és el primer text que menciona la Biblioteca d’Alexandria.

Però a l’època, l’ofici de traductor encara no era assentat i els savis de la traducció grega (del segle III aC) no tenien la missió de traslladar sinó d’explicar. La versió que es va fer era més extensa que l’original hebreu i més interpretada. Una de les errades de traducció més colpidores i que posa en joc el dogma cristià de la virginitat de Maria és la traducció de “noia jove” per “verge”…Tradicionalment, les joves verges eren mares de déus en altres cultures, com a l’egípcia, per exemple. Al text original, en hebreu, diu “noia jove” i s’ha traduït per “verge”. I, en aquest cas, tot i que el culte a la verge va ser instaurat “oficialment” a mitjans del segle XIX, és un dogma molt interioritzat i, tal errada de traducció, crea una situació incòmode de transmetre perquè afecta a un dogma i pilar de la creença cristiana…

LA BÍBLIA, MARCO POLO I ELS ÀRABS

Del grec, Sant Jerònim tradueix la que s’anomena Vulgata i és la que després es va traduir en llengües vernàcules. Això no va passa amb l’Alcorà, per exemple, perquè degut a la musicalitat del text, entre altres coses, no pot ser traduït: tothom se’l sap en la versió original.

Una altra traducció que ens ha arribat de La Bíblia a partir de la grega és la de Luter, que la publica al 1522 creant gran controvèrsia. Al traduir-la i apropar-la al poble, Luter avançava l’alfabetització dels que practicaven el protestantisme. Els catòlics tenien que anar a missa a escoltar els sermons: primer en llatí i després en llengua vernàcula, però no tenien accés al text. En canvi, els protestants aprenien dels textos ells mateixos, el que fomentava la lectura i, de retruc, que Finlàndia, poc desprès, per posar un exemple, tingués una taxa d’alfabetització del 70%…

Una traducció que també s’ha fet famosa, a més dels relats de Les 1001 nits, és el dels viatges de Marco Polo que, si bé van ser escrits en llengua vernacular, no se’n conserva l’original sinó una traducció impregnada del llenguatge de la novel·la de cavalleria. El llibre es va traduir al català, a l’anglès i al francès.

D’altra banda, destacar uns magnífics traductors: els àrabs. Gràcies a que podien traduir del siríac, tot i que no sabien grec, les seves traduccions van circular i van arribar a Europa. Tenim testimoni de l’escola de traductors de Toledo, un indret que també era una mena de fòrum de les cultures on jueus, musulmans i cristians convivien i, és més, estudiaven nigromància i/o traduïen textos de l’àrab. Aquests textos i els seus coneixements que, a través de la traducció es fan intel·ligibles, marcaran el caràcter científic i filosòfic que culmina amb el Renaixement i el seu tarannà humanístic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *