25 Des

La història més bonica del llenguatge (I)

La història més bonica del llenguatge. Pascal Picq, Laurent Sagart, Ghislaine Dehaene, Cécile Lestienne. De bat a bat. 84-92440-24-5

Primera i segona part

Pròleg

(…) Si bé tothom camina més o menys de la mateixa manera, a la superfície del planeta es parlen diversos milers de llengües diferents, sense comptar totes les que han desaparegut (…) Fabricar eines, explorar vastos territoris, coure els aliments, tenir cura de bebès cada cop més immadurs, enerrar els morts, pintar les parets de les coves, travessar els mars amb vaixell…són un seguit de signes que suposen l’accés al pensament simbòlic i ens posen sobre la pista de l’emergència del llenguatge (…)

Avui es compten més de sis mil llengües diferents parlades al planeta, unes vuit-centes de les quals només a l’illa de Nova Guinea! Però és una riquesa lingüística que està amenaçada: d’aquí al final del segle n’hauran desaparegut almenys la meitat –alguns pessimistes parlen del 90% (…)

Primera part

Ens els orígens del llenguatge

En el cervell de l’Homo Sapiens es va instal•lar el llenguatge i gràcies a ell, els nostres avantpassats es proyecten en el passat i en el futur, es posen deures i obligacions i transformen el planeta. Però del crit dels simis als diàlegs shakespearians, hi ha un llarg camí.

Capítol 1. Al principi fou el verb

El silenci dels fòssils. Som el fruit d’una llarga història. En el gran arbre de l’evolució, la nostra branca, la de l’home, fa 5 o 7 milions d’anys que es va separar de la dels altres grans simis, en algun lloc d’Àfrica (…) el llenguatge humà és un sistema de comunicació totalment singular. Els animals es comuniquen entre ells amb gestos, postures, olors i senyals sonors que permeten la interacció dels congèneres. Però, en sentit estricte, no són llenguatges. (no estic d’acord sinó amb llengües)

La dansa de les abelles. (…) La majoria de vegades es tracta de comportaments força estereotipats (…) Sabem que els nostre llenguatge no és un simple repertori de senyals, per molt complet que sigui, és a dir, que les paraules no expresen només una emoció o una petició. Són signes arbitraris que ens permeten referir-nos a objectes o esdeveniments allunyats en el temps i en l’espai.

Dir les coses pel seu nom. Les llengües de signes són veritables llengües que respecten les característiques lingüístiques del llenguatge parlat, és a dir, la doble articulació l’ “arbitrarietat” del signe. La doble articulació consisteix en el fet que amb un nombre limitat de sons, els fonemas, creem una infinitat de paraules (…) Pel que fa a l’arbitrarietat del signe, es tracta de constatar que la relació entre la paraula (o el signe) i allò que designa és pura convenció (…)

“Alerta, àguila!”. Les vocalitzacions dels primats no tenen el caràcter simbòlic del llenguatge parlat, però a finals del anys 70 uns investigadors d’etologia, Robert Seyfarth i Dorothy Cheney, van demostrar que, en una reserva de Kenya, uns quants vervets, o simis verds, tenien crits d’alarma diferents que corresponden als tres depredadors susceptibles d’atacar-los: el lleopard, l’àguila marcial i el pitó (…) A dia d’avui, el cas dels vervets és únic en els annals dels primatòlegs (…) ¿Per què els nostres avantpassats es van posar a parlar ? Per què és una pregunta molt polenta. Efectivament, plantejant el problema dels orines d’un caràcter a través del “per què”, sovint s’arriba a una tautologia típicament neodarwiniana que considera que qualsevol caràcter és una adaptació, sense la qual no seria escollit per la selecció natural. D’això se’n diu un raonament “panglossià”, del nom d’aquell bon doctor Pangloss inventat per Voltaire en el Càndid. Per exemple, diu que si tenim la base del nas prominent és perquè puguem posar-nos ulleres, i la prova és que ens en posem (…)

Els bricolatges de l’evolució. Fixeu-vos com s’explica l’aparició del bipedisme en molts manuals reconeguts: “els nostres avantpassats van marxar de la selva per anar a la sabana. Aleshores es van posar drets per poder mirar per sobre de les herbes altes i vigilar si s’acostaven depredadors!”. En aquest cas, estem d’acord, és un raonament francament lamarckià!. Sí. I tanmateix, sabem des de Darwin que el medi mai no crea res. La funció no crea l’òrgan. El bipedisme no va aparèixer perquè els nostres avantpassats necessitaven veure l’horitzó, l’ull no va aparèixer perquè calia veure, ni el llenguatge perquè calia parlar.

El medi selecciona els individus en funció d’allò que els afavoreix o llavors els elimina (…) El medi només selecciona entre el que ja existeix (…) L’evolució és la reina del bricolatge: hi ha caràcters neutres, o que tenen una funció determinada, que es poden reutilitzar per una cosa totalment diferent. En l’argot dels biòlegs evolucionistes, d’això se’n diu una “exaptació”: és un caràcter –fisiològic, anatòmic, de comportament o cognitiu- que no ha estat seleccionat, però que pot mostrar-se favorable en un nou context ambiental, natural o social (…) ¿El llenguatge també pot ser una “exaptació”? És el que penso.

En primer lloc perquè cap de les condicions anatòmiques i fisiològiques identificades per fer possible el llenguatge no correspon a un veritable trasbals. La nostra laringe no està pas destinada exclusivament a produir sons: abans que res, serveix per regular el flux respiratori; la llengua és indispensable per articular, però també per mastegar i per al gust. En el cervell, les famoses zones del llenguatge no són les úniques que s’activen quan mantenim una conversa i estan implicades en altres processos cognitius, com el reconeixement dels moviments facials.

Per desenvolupar-se, el llenguatge ha utilitzat elements que ja estaven en funcionament; és un bricolatge genial que porta a un fenomen d’emergència, a una propietat o una funció que no pot limitar-se a la suma de les propietats de les parts que la formen.

Capítol 2. Paraules de simis

En el cervell de l’orangutan. (…) Només es troba allò que estem preparats per veure. No ens esperàvem pas descobrir àrees del llenguatge en uns cervells tant petits (…) Però la mida no ho és tot; si no, les dones parlarien menys bé que els homes, i els homes menys bé que els elefants.

Es tracta també d’una qüestió d’organització (…) Les “neurones mirall”, descobertes per Giacomo Rizzolatti als anys 80, són particulament abundants en els simis i encara més en els grans simis i els homes. Se les anomena « miralls » perquè s’ activen igual quan realitzen una tasca i quan mirem algú que la realitza. De ben segur que tenen un paper important en els mecanismes neuronals que ens permeten imitar i aprendre, o que estan implicats en l’empatia, en les relacions socials, en la comprensió d’allò que fa, fins i tot d’allò que pensa, l’altre.

“Jo ximpanzé, tu goril•la”. (…) Els Gardner afirmen que la Washoe acaba assimilant unes cent cinquanta paraules/signes. Les combina per fer breus frases com ara « jo sortir de pressa » -és el que s’anomena el « llenguatge Tarzan ». Fa categories: ordena els estris amb els estris, els aliments amb els aliments (…) L’article de Herbert Terrace (ximpanzé Chimpsky pel Chomsky) representa una frenada per aquest tipus de recerca durant quinze anys fins als treballs de Sue Savage-Rumbaugh sobre el famós Kanzi.

Les lliçons del bonobo. Kanzi és un bonobo, una espècie particular de gran simi pròxima al ximpanzé. Els bonobos són fascinants perquè són molt murris, pacifistes –es barallen molt poc-, deixen que les femelles dominin, i resolen tots els conflictes amb el sexe! En Kanzi va néixer en captivitat a Atlanta. Poques hores després de néixer, és segrestat per la Matata, una femella dominant que mai no el retornarà a la seva mare biològica, la Lorel. Al cap de sis mesos, la Matata entra en un programa d’aprenentatge del llenguatge de la Universitat de Georgia. Els instructors intenten ensenyar-li a emprar lexigrames, però la Matata no és una alumna gaire capacitada.

En Kanzi assisteix totes les lliçons que donen a la seva mare (…) Quan té dos anys i mig, mare i fill són separats. Durant tres dies, en Kanzi va d’un costat a l’altre del laboratory com una ànima en pena. Després, de sobte, demostra als instructors que entén i utilitza molt bé els deu lexigrames assimilats amb els treballs per la seva mare. És més, en Kanzi entén l’anglès parlat. Avui utilitza dos-cents cinquanta lexigrames i entén almenys cinc-centes paraules (…) Altres investigadors són més reticents perquè poden manifestar desitjos, ordres o peticions però són del tot incapaços d’explicar històries o de donar informacions sobre el món que els envolta (…)

La política dels simis. (…) Com més aliments de bona qualitat nutritiva escampats discretament per l’entorn inclou el règim alimentari, més s’eixamplen els grups socials, més es desplacen els individus i més complexes són les relacions socials. És aleshores que la comunicació esdevé el veritable element de cohesió del clan. Un alt grau de comunicació en els gran simis correspon a una adaptació lligada a l’estil de vida (…) Els individus són conscients del seu propi estat emocional i intencional, però també dels altres (engany ximpanzé plàtans).

La paraula com a esplugament. Ens podem basar en llista de les funcions del llenguatge del lingüista Roman Jakobson: la funció referencial, que consisteix en donar una informació, incloent-hi el fet d’evocar objectes o persones que no veiem (verbets, abelles). Però mentre que els animals es queden en el present i en les coses concretes, el nostre llenguatge permet evocar el que és abstracte, desconegut, passat, futur…Té força creadora –parlar de Déu o de la constant de Planck- que, a priori, no existeix en els altres sistemes de comunicació. La segona funció permet expressar emocions i la tercera és la fàtica, que té com a objectiu establir un contacte, mantenir una relació.

Els simis substitueixen la nostra obsessió pel temps per l’esplugament, una activitat molt important per desempallegar-se dels paràsits, però també per regular i apaivagar les tensions. La quarta funció és la conativa, que permet actuar sobre l’altre (…) Les dues últimes funcions són pròpies del llenguatge humà: la poètica o metafòrica i la metalingüística, per regular el propi discurs (…) “Per què els grans simis no parlen?” Un filòsof ha respòs: perquè no volen que els facin treballar!. Més seriosament, nosaltres hem evolucionat en un medi difrerent. Des de l’últim avantpassat comú, fa entre 6 i 7 milions d’anys, les nostres nissagues han viscut històries divergents (…) L’evolució ha resultat molt xerraire en la nostra nissaga mentre que els nostres cosins no han desenvolupat aquesta aptitud. Però no els ha fet cap falta!

Capítol 3. El que deia l’avantpassat

Els éssers d’Aristòtil. 1,10m, 40kg, cervell de 380m3 (home modern 1.400m3) amb àrees de Broca i Wernicke, és a dir, dotats per a la comunicació simbòlica.

Les capacitats de la Lucy. Cinc espècies diferents trobades al centre d’Àfrica que daten d’entre 4 i 3 milions d’anys: Australopithecus anamensis, l’Austrolopithecus afarensis (Lucy), l’Australopithecus africanus, l’Australopithecus bahrelghazali (del riu de les gaseles) i el Kenyanthropus platyops (amb un cervell de 500m3). Tots aquests viuen fora de les selves i de les sabanes arbòries, a prop dels arbres i de l’aigua.

Són sedentaris i busquen fruits i cacen quan poden però sobretot mengen arrels i tubèrculs (se sap pel desgast de les dents). També fan servir estris com bastons (no utensilis de pedra tallada, que no apareixen abans de 2,5 milions d’anys enrera) (…) Els ximpanxés no desenterren les plantes (…) Aquestes plantes coriàcies tenen una bona qualitat nutritiva. Aquest règim omnívor els obliga a explotar un ampli territori, a dispersar-se per buscar aliments, i després a retrobar-se en un punt concret, i allà, probablement a procedir al repartiment segons uns rituals elaborats. Exigerix adquirir coneixements i transmetre’ls. I de ben segur que ha permès alimentar un cervell una mica més gran, organitzat d’una manera una mica diferent.

Paraules d’artesans. L’associar l’estri a la llengua. (En paraules meves: El camí de l’aprenentatge propi o per imitació, l’adquisició del coneixement, la seva pràctica i la transmissió del coneixement que perpetua la seva continuitat. És en aquest sentit que els estris s’associen a la llengua. L’estri (el funcional perquè sempre té una funció o més d’una perquè un objecte no és un objecte sino una posibilitat en constant mutació) és el coneixement (creat per un individu o après d’un individu) i la llengua és un altre estri (plurisimbòlic perquè, dins la seva naturalesa atòmica i cosificada en el cas de les llengües basades en un alfabet i no en pictogrames, el seu simbolisme és un innegable misteri per resoldre. I és plural perquè allò que és simbòlic canvia en funció del tipus de societat.

És dóna sempre un patró d’intent de resoldre problemes simbòlics de caire cosmològic i existencial, sempre s’ha intentat entendre el món, la naturalesa, allò que existeix i com no ho havíem fet nosaltres, com que ens depassa, i dins la nostra lletjor, veiem tota la bellesa del món i només pensem en sotmetre-la per la nostra satisfaccio personal). Des del punt de vista del llenguatge, el que és més interessant no és la cacera, sinó totes les complexes interaccions socials al voltant del repartiment i el consum de les preses. (jo: I en aquesta organització, en aquest posar-se d’acord, el llenguatge és molt útil).

“Ar-ti-cu-la!”. (jo: Parlem perquè correm: hipótesi de Coppens i Pascal Picq basada en el procés d’exaptació segons el qual l’homo ergaster, de fa 2 milions d’anys (1,60m i cervell més gran), era migrador i corria: ja era un bíped modern. De caminar tant, se li modifica la caixa torácica per poder respirar millor i, desplaçant-se la laringe més avall, permet alhora una millor respiració i, de retruc, la possibilitat de modular sons. I els homo augmenten d’estatura i cada cop tenen un cervell més gran expandint-se el gènere homo mentre les altres branques de la nostra família inicien el seu declivi.

“Nyam-nyam” i “gloc-gloc”. Els linguists Morten Christiansen i Simon Kirby destaquen pertinentment que els éssers humans podrien viure i comunicar-se sense fer frases. Per tant, el llenguatge devia desenvolupar aquestes capacitats infinites de narrar no tant per raons de supervivència com perquè ens permeten fer coses intel•ligents n el marc de la nostra vida social. Un alter Bernard Victorri, insisteix en una funció social tant com política: la capacitat d’argumentar. Així, els que parlaven més bé devien tenir millor estatus i es reproduien més.

La sort dels prematurs. Descobriment del foc : la cocció de la carn fa que el midó dels vegetals es digereixi més bé i es guanya molta energia. De retruc, afavoreix el creixement del cervell. Ja saveu que el nostre cervell és un desastre ecològic: només representa un 2% de la massa corporal, però xucla entre un 20 i un 25% de l’energia diària que gastem!. (…)

Els cervells són immadurs per l’estretament de la pelvis en el bipedisme. La primera conseqüència d’aquesta prematurita és que el creixement del cervell continua essencialment dora de l’úter matern, estimulat per totes les informacions rebudes del món que l’envolta; en certa manera, en un “úter cultural”. I en especial, el nen apren a parlar. La segona conseqüència és que la dependència d’aquests nadons és tan gran que implica una organització familiar i social concreta (…) ¿Cal parlar per ser pare?. Els mascles no tenen cap interès de cuidar-se dels que no són seus. La monogamia no és infreqüent en els mamífers i, en aquest cas, són territorials, no socials. En totes les societats humanes les estructures de parentiu són extremadament codificades i fonamenten la identitat de l’individu (treballs de Lévi-Strauss).

Segona Part. La saga de les llengües

Capítol 1. Misteriosa llengua mare

I ja, l’extinció. Darwin, a La descendencia de l’home, ja havia subratllat l’analogia entre l’evolució de les espècies i l’evolució de les llengües, que evolucionen per contacte. Així, en francés hi ha mots de l’italià (fantassin “soldat de peu”), de l’anglès (week-end), de l’àrab (café), del germànic (guerre), del grec (moustache), del venecià (pantalon), de l’espanyol (moustique), del turc (kiosque), del xinès (thé), de l’asteca (chocolat) (…)

El neolític va capgirar moltes coses: la invenció de l’agricultura provocà l’extinció de milers de llengües mentre les dels agricultors prosperaven i es diversificaven. Abans del neolític, la població de la Terra era de 4 o 5 milions.

La moda agrícola. L’agricultura s’inventa simultàniament al Pròxim Orient (12.000 anys), a Xina (10.000). En aquesta època hi havia a la Terra uns 250 milions d’habitants. Els cereals i el bestiar permeten alimentar més gent: (jo: la població creix i es concentra en zones de cultiu, vora dels rius com a Mesopotàmia i a Egipte. Es desenvolupen les ciutats, hi ha guerres per recursos o estratègies dels territoris i el coneixement es codifica. Apareix l’escriptura com a tècnica mnemotécnica i després es fa més versátil en la literatura amb Homer.

Capítol 2. L’explosió neolítica.

Poetes i carnissers. Les paraules canvien sovint de sentit i hi ha molta etimologia comú (en moltes llengües, lluna prové d’una paraula que significa “brillant”).

¿Com es pot aplicar a les escriptures no alfabètiques com l’egipci o el xinès?. Disposem d’eines, especialment d’un diccionari datat del 601, el Qieyun, en el qual les paraules estan clasificadse per ritmes: la poesia és una art molt important a la Xina, i compondre un poema formava part dels exàmens obligatoris per a tots el qui entraven a la prestigiosa administració imperial! (igual que els nostres polítics…igualets…) (…)

Capítol 3. Demà, les llengües

“El ratolí es menja el gat”. Algunes teories , com la hipótesis de Salir-Whorf, suponen que la llengua afaiçona fins a tal punt el pensament que els parlant de llengües estructurades de forma diferent deuen ser incapaços de pensar el món de la mateixa manera…

Llengües en via de desaparició. La mort d’algunes llengües és una pèrdua enorme per a la nostra comprensió de la història de la humanitat (el tasmanià no s’assemblava a les seves llengües veïnes i amb la seva pèrdua, s’ha perdut un peça del trencaclosques). (…) La història és plena de llengües desaparegudes (…) és un efecte secundari de la globalització: els Estats capdavanters pel que fa a la industialització, el desenvolupament, l’economia de mercal, difonen les seves llengües…i maten les altres. Això és així des del neolític i els seus agricultors. Estem vivint la continuïtat d’aquest procés.

Visca el bilingüisme !. Existeixen almenys seixante-cinc llengües amb una població important de lectors joves, ja que és el nombre de llengües en les quals s’han traduït els “Harry Potter”!. Pel que fa al lloc web www.omniglot.com, ofereix una traducció de l’article primer de la Declaració dels drets humans en tres-cents catorze llengües. (…)

I si les llengües evolucionen contínuament, en un sentit molt concret, el canvi és senyal de vitalitat.

Següent La història més bonica del llenguatge (II)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *