20 Feb

(II) Ricard III: De Caïm a Moriarty (de Shakespeare a Maquiavel)

DE SHAKESPEARE A MAQUIAVEL

Per a construir el personatge, Shakespeare s’inspira de Thomas More a la seva obra Historia del rei Ricard III, escrita entre 1513 i 1518. Aquesta visió de rei pervers i malèvol que plasma Shakepeare a partir de More, segueix la moda renaixentista del model maquiavèl·lic i, com sol passar quan la política es deslliga de la moral, el pragmatíssim príncep i perfecte governant del segle XV, es converteix, a ulls del súbdit no instruït, en un tirà despietat.

No ens enganyem, la frase que “el fi justifica els mitjans”, tot i que és molt xula, no surt a l’obra magna de Maquiavel, però, tot i així, El Príncep, -escrit al 1513 i publicada al 1532-, és fruit de la seva època i és un tractat que es desenvolupa en un context realista d’imposició de poder, reivindicant una omnipotència absolutista, un feudalisme actualitzat, revisitat, però que sempre transporta el mateix missatge: el de la imposició de la voluntat de poder i domini.

Fent un petit incís, transmetre que estic gairebé convençuda que tots els governants del planeta Terra han tingut algun cop aquesta obra –com també segurament L’art de la guerra d’en Sun Tzu-, com a llibres de capçalera. I segur que, més d’un, els ha llegit més d’un cop…L’enginy maquiavèl·lic transfigurat en El Príncep és un vertader i primigeni tractat que encara impregna les polítiques actuals, on se subordina la moral a les finalitats de l’Estat. I, atenció súbdits d’arreu del món, agafeu-vos ben fort: el model ideal de príncep s’encarna en la figura del Papa valencià Alexandre VI, anteriorment Cèsar Borja, de qui s’expliquen les mil i una trastades…

Ara entenc perquè el món està com està…quina pena tot plegat: depravats octogenaris caçant lleons a expenses de súbdits internautes; joies de milions d’euros en vitrines que són pedres i metalls tan preciosos que han costat la vida de milions de persones arreu del planeta durant centenars de generacions; àpats pomposos, ceremònies desfasades: retronades de canons, balls i vestits de conte de fades i tot un plegat d’actes de presència i inauguracions absurdes tan innecessàries com costoses: una propaganda anacrònica i un gran frau perquè, de sota mà –i encara fent-se la foto pels diaris-, des de l’intocable Olimp de Déus immortals i semidéus catasteritzats, es rebenten, encara avui, les arques públiques; i s’afebleix el que ja és feble perquè no aixequi cap. I es fabriquen títols hereditaris i subvencions dels governs…i es pren el pa i es pren la vida…Per això se’n deu dir “viure a cos de rei”. Quin engany, la monarquia… Quin gran engany la divinització dels reis mortals…Pobrets súbdits maleïts: nascuts esclaus per morir esclaus mentre els quatre gats de les esferes olímpiques degusten una ambrosia que el populatxo no arribarà a tastar mai.

ALTRES DESFIGURACIONS

Al meu món just, aquesta jerarquia verticalitzada, com la Torre de Babel, es presenta com a una forma complexa de demència espiritual i depravació moral;  una intensa i desenfrenada voluntat d’imposar el propi poder, la pròpia mirada i pensament més enllà de tota la lògica del caos d’un univers, que si una cosa té, és que és riquíssim en colors i formes, essent un vast indret on impera la diversitat.

Aquesta imperant voluntat de jerarquies verticals és fruit de l’excés, de l’aspiració orgiàstica a un poder sense sentit més enllà de la satisfacció personal; d’un culminar la llei de la propietat privada imposant-li el dret de cuixa a la pròpia mare Terra; d’una supremacia que no s’explica sinó a través de la creença en ordres imaginaris compartits: en l’evangelització, en la imposició -subtil o no- de la guerra, del dividir, afeblint l’altre amb l’excusa d’un conte o altre.

I tota ella, tota aquesta voluntat depravada fomenta la construcció de jerarquies verticals, de torres imaginàries que porten un Cel omnipotent; i així s’instrumentalitza l’espiritualitat i tothom acaba per perdre el nord, pensant que és només l’engany del Verb el que valida la nostra existència; pensant que fou la paraula abans que el gest…I així menteixen els oradors, ja siguin als sermons o als mittings, protegits d’Hermes. I així el veneren per a tot arreu, i així s’instaura la cultura de la por, en contes i ordenances que molts encara creuen, contes que fomenten la dispersió global, que focalitzen en foteses que no són sinó cortines de fum…I la por ens ha arribat al cor…i temem, i callem, i…així anem tirant…

Mentrestant, a més d’un racó del món i dins l’univers de la seva perversió, els esperits de Ricards tercers que encara poblen la Terra, experimenten la més baixa de les passions humanes: el desig d’imposar la pròpia voluntat per damunt de la de qualsevol altre semblant al·legant pedigrí; pretenent comparar-se amb el sol i les estrelles, amagant la lluna, si cal; manipulant la cultura i l’opinió pública, creant una imatge corrompuda: des de la proximitat, des de la benevolència; construïnt una realitat que no és res més que un absurd conte de fades. Disney ha fet molt de mal i aquesta és la crua realitat d’una política absolutista i oligàrquica o monàrquica des del principi dels temps, un conte de fades infumable però, escolta tu!, el que calgui per seguir al tron i viure, -mai millor dit- “a cos de rei”.
TOCANT ELS BORBONS

El nostre Borbó més “campetxà”, per exemple, sembla que, volent o no, en plena efervescència adolescent, era ja tan destre amb les armes com ho seria el seu nét anys després: coses del pedigrí, sospito. Resulta que el bailet es va carregar el seu germà. Jo vaig llegir que el tir s’havia efectuat a només 40 cm. La premsa ho va tapar tot, com és habitual, i “santas pascuas”…

En Juancar també té fama de tenir una pila de fills desperdigats pel món. En va haver dos que, fa uns anys, es van posar en contacte i es van fer unes proves d’ADN: van sortir positives i compartien genètica… La filla més secreta, però, sembla que és una senyora que viu a París i té uns 60 anys: de ser cert, seria la primera filla il·lícita del rei. D’adolescent, en Joan Carles en feia de tremendes; i sembla ser que va prenyar una minyona que devien fer desaparèixer del mapa amb un bon farcell de calers públics…De ben segur que, si hagués de rodar un Ricard III, aprofitaria la figura del rei, fent una adaptació ben punyent, perquè ni a la de Shakepeare ni al d’en Corman, si bé hi ha fraticidi i minyones torturades, no hi surten pas lleons…No trobeu que faria patxoca una adaptació semblant?

Breument tornant als Tudor -regents des de finals del segle XV fins a principis del XVI-, remarcar que serà sota la seva dinastia que s’inicien les primeres expedicions científiques i serà sota el seu govern que Anglaterra es convertirà en la nació més poderosa del món, desbancant a la monarquia hispànica, que perdia passada entre armades que resultaven no ser invencibles, “comuneros por aquí, catalanes por allà”, els protestants liant-la pel nord i els francesos, per on podien: “Vamos”, que en Carles (el “primero de España y quinto de Alemania”) estava ben distret: tenia un imperi extens, impressionant…però car i difícil de mantenir.

 

I, després de les ostentacions d’un segle embolcallant-se en or i argent, “trastada por aquí, Trastámara por allá”, arriben els Àustries, i amb ells, els “pícaros”: el “despilfarro” va ser tal que la corona espanyola va fer fallida vés a saber quantes vegades…I d’aquí, la cosa, amb els anys, ha anat denigrant paulativament fins arribar al punt de tenir la pena de seguir essent súbdits i, a més, de regal, tenir al cromo de Rajoy al capdavant del govern…

I, en un apunt lingüístic, si em permeto posar barbarismes durant el text és per adaptar-me a les lleis del mal gowertn: intento que del text resulti un 25% en castellà…per si de cas. I reso perquè no se’m jutgi de traició a la corona. Bécquer, entre rima i rima, ja se n’enfotia de la monarquia borbònica. No heu vist mai els dibuixets tant simpàtics que feien juntament amb el seu germà? Los Borbones en pelota, que n’hi van dir. Jo el vaig conèixer per un simpatiquíssim policia de Bilbo que, a més és un àvid lector, és escriptor, “cuentarremaches”, que no sé pas com s’escriu, i, per si fos poc, adora viatjar i és aficionat a la genealogia: gràcies per fer-m’ho arribar, Josu!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *