23 Feb

I Jornada de crítica cinematogràfica al CCCB (tarda)

Si la sessió del matí de la I Jornada de crítica cinematogràfica es titulava: “Altres veus, altres àmbits: àrees inexplorades de la crítica“, la de la tarda es titulava: “La crítica en guerra: problemes que condueixen a la desprofessionalització“. Intervenien Carlos F. Heredero, de Caimán, Cuadernos de cine, per parlar de “La premsa especialitzada: reptes i problemes“; Xavi Serra, de l’Ara, sobre “Ser crítica a la premsa generalista”; Conxita Casanovas, de RNE, de com “Sobreviure en els mitjans audiovisuals (i no morir a l’intent, ha afegit)”; Miquel Martí Freixas, de Blogs & Docs, per parlar de “La vida online” i, finalment, Fabián Nevado, del Sindicat de Periodistes, amb “Assessoria laboral: problemes i dubtes“. 

La tarda no es presentava molt alegre, que diguem…
 

En Xavi Serra parlava de la dificultat d’exercir de crític a la premsa generalista. La publicitat exerceix menys pressió online, remarca, i és per això que els crítics independents no se senten tan pressionats com els de la premsa generalista. A més, sembla que hi ha mitjans que cada cop dediquen menys espai al cinema, com La Vanguàrdia, per exemple: al 1994 publicava uns 11.200 caracters; al 2000, només 5.500. El País, apuntava Serra, es mantenia més estable, tot i que també minvava: de 14.000 al 94 passaven a 11.000 al 2000. 
Sembla, doncs, que es dedica un espai per a les estrenes on es disminueix el text i, per tant, el protagonisme. Un dels grans problemes és que els diaris de més tirada pertanyen a grups de comunicació i que, per tant, la crítica depèn del mitjà i de la publicitat, amb el que no és independent i estrictament crítica: no es diu el que un vol. Diu en Xavi: “Quan menys important ets, més llibertat tens“. I afegeix que s’ha de protegir la figura del crític. 
Al respecte, cosala cine dibujomentava en Fabián Nevado posteriorment, es veu que s’han donat casos de periodistes que han estat coartats pels seus comentaris a les xarxes socials, a Twitter, concretament. Sembla que els periodistes tenen comptes de Twitter personals on, evidenment, diuen el que volen. En més d’una ocasió, diaris de renom pels que treballen, es creuen amb el dret d’al·legar que aquestes opinions personals dels periodistes són com una mena de marca corporativa… i els reprenen… 

Però és així, senyors, com encara funciona el món…També passa al món del turisme de barata façana, al de Barcelona, concretament…Què m’han d’explicar a mi de coaccions o d’interrogatoris, de precarietat… Si em van fer fora de la feina va ser per fer una foto en una vaga…una foto que ni tan sols existeix…Paranoies dels que manen, la pèssima gestió del coneixement…

En Carlos F. Heredero, de la revista Caimán Cuadernos de Cine, parlava de la dificultat de tirar projectes de crítica cinematogràfica endavant. Comentava el fet que, en una de les edicions, un cop va tancar la impremta i van haver-se d’espavilar com van poder. Ells es dediquen a la premsa de quiosc; als suscriptors. Però també s’adonen que les coses van canviant i que un s’ha d’adaptar a tot el que va venint, intentant buscar, diu, “un espacio a tientas”. 

I ben “a tientas” perquè l’experiència online de Miquel Martí Freixas no deixa indiferent…Després de 7 anys, han tancat el Blog & Docs per esgotament. Falla el govern, falla el finançament, falla la il·lusió per la cultura i el pensament del benefici a llarg plaç. Però sembla que no es confia en la cultura: és el primer que es retalla.
Blog_ACCEC
De fet, comenta en Miquel Martí que l’Ajuntament de Barcelona els va donar una subvenció genèrica (2500 euros per un any); a l’any següent ja no els van donar. Amb la Generalitat diu que va ser encara pitjor, que ni tan sols els feien cas perquè la revista era en castellà i no optava a les subvencions i que l’audiovisual no es arte visual“, li van dir els de la Generalitat

Amb el govern espanyol van tenir una mica més de sort: durant el 2011, 2012 i 2014 els van donar una subvenció que van poder fer servir per pagar als col·laboradors. Remarca que és important establir el vincle monetari primer, per dignitat, però també per establir el compromís que pot ser que no s’estableix quan el treball no és remunerat. El sentit de la responsabilitat canvia i això també és posititu. 

En una ocasió, però, comenta que per obtenir una ajuda la revista tenia que complir dos requisits: que fos mensual o semestral i que les publicacions tinguéssin 1500 suscriptors de pagament que tindrien continguts exclusius. Però Blocs & Docs no volia que els seus lectors paguéssin per les publicacions…Comenta també com cansa el tema dels crowdfoundings i de com el relleu generacional esdevé quan els primers entusiastes es fan més grans i a més responsabilitats adquireixen menys temps poden dedicar a una cosa que estimen fer però que no els permet guanyar-s’hi la vida. Un pena tot plegat…
Claqueta pngEn Fabián Nevado reforça el que diu en Miquel Martí de la remuneració i també pensa que és important que es pagui perla feina feta. També comenta que va en contra de l’especialització el fet de posar un crític o altre a una secció o altra, que no és lògic passar de fer crítica política a fer crítica cinematogràfica; i, com els altres ponents, reivindica l’especialització per combatre la desprofessionalització. A més, ha parlat de la problemàtica Freelance, de la paradoxa que es dóna entre aquelles persones que paguen més d’autònoms que del que realment ingressen…I de com la reforma laboral del 2012 ha comportat la introducció d’elements que compliquen el tema…Un desastre, tot plegat…

Si bé la Conxita Casanovas, crítica i locutora a Radio Nacional d’Espanya (RNE), ha parlat entre en Heredero i en Freixas, me la reservo pel final perquè, tot i la tempesta, s’ha presentat com a “optimista de mena” i ha estat la ponent (única dona de la tarda, per cert) que ha aportat més alegria a la jornada, juntament amb el moderador,José Enrique Monterde. 

Deia la Conxita amb satisfacció que, si bé no ha pogut anar a cobrir molts festivals que a ella li hagués agradat cobrir, sí que ha pogut exercir la seva professió amb llibertat: que mai s’ha sentit coartada per cap superior i que la ràdio li ha permès tenir el seu espai de llibertat. Els que fan crítica de cine a la ràdio, però, són una “rara avis”, comenta. I a més, hi ha un desconeixement molt agut de la feina del crític de cinema. Remarca, a l’igual que feia en Xavi Serra, que anar a cobrir festivals no vol dir mirar pelis i disfrutar de les vistes des del balcó d’una suite, sinó que es dorm poc i es menja malament…Parla també dels corresponsals que pel matí parlen de política i per la tarda de cinema…tornem a la llosa que suposa el desig de pensar en una especialització de la crítica…

Comentacrispetes també la Conxita que ser crític especialitzat no és cap ganga perquè, a més, t’has de guanyar el respecte de la teva audiència. Un crític, diu, no pot hipotecar la seva credibilitat, ha de ser moderat per no fer tires una pel·lícula que, potser amb el temps, esdevé de culte…o al revés…la seva credibilitat quedaria en dubte.

Ella diu que, a la ràdio, fa una crítica per a un públic heterogeni, sense usar un llenguatge tècnic, sinó planer, adaptat i lúdic: es tracta de fer-se escoltar però treballa amb total independència i diu el que vol sense que li hagi portat mai problemes. Es queixa, això sí, de les presses que tothom té al sector, de les presses de la immediatesa a la que estem sotmesos des de l’aparició d’Internet però, sobretot, de la telefonia mòbil que permeten enviar la informació més ràpidament, però també impliquen la total i immediata disponibilitat. 

Tot i el derrotisme imperant, jo, que també sóc optimista de mena, m’ho he passat molt bé a la jornada d’avui: moltes gràcies a tots el que ho heu fet possible i espero que no es trigui massa a organitzar alguna coseta més…Estaré pendent!


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *