02 Mar

GAMIFICATION 6. Psicologia de la motivació (II)

Si a la primera setmana del curs de gamificació de Coursera es parlava del concepte de gamificació, a la segona de la nomenclatura del joc i, a la tercera, es tractava el Game Thinking i la quarta dels elements del joc. La cinquena i sisena setmana dels curs Kevin Werbach parla de la psicologia de la motivació. La primera part, el cinquè mòdul tenia 5 lectures; aquest sisè mòdul té 6 lectures. Per veure el programa sencer del curs, clica aquí.

1. LIMITACIONS DEL CONDUCTISME

Werbach posa l’exemple de The Speed Camera Lottery, la iniciativa de The Fun Theory per a reduir la velocitat al volant. Resulta que l’experiment va reduir significativament la mitja i, a més, resultava divertit. El problema és que, normalment, es redueix la velocitat en el moment que intuïm que pot haver-hi un càstig. Les senyals de trànsit, per exemple, són icones que aporten informació. Sabem que si no acomplim les ordres implícites a les senyals, podem rebre una multa, que pot ser automàtica mitjançant una càmera o a través d’un agent de trànsit. La qüestió és que patim més per evitar que ens multin que no pas per respectar les senyals…L’incompliment genera una multa però acomplir-ho no genera res. Prenem la decisió de reduir la velocitat per por; el sistema imperant no alimenta cap aprenentatge, no fa reaccionar i aprenendre de les “bones” accions sinó a reprendre per les “dolentes”. 

L’experiment de la càmera permet pensar de manera diferent, ja que, si bé es multa als que van més ràpid del compte, també es premia als que respecten la senyal i redueixen la velocitat al volant.  Hi ha càstig però també hi ha opció a premi, i d’aquí, la novetat: a més de reduir la velocitat i evitar una multa, entrem en un sorteig per a guanyar els diners dels que han estat multats: divertit, recompensant, efectiu. La iniciativa va ser tot un èxit.

Però, més enllà d’aquest experiment, si bé les recompenses funcionen, també hem de tenir en compte les persones, les seves emocions; i com motivar-les.


2. ELS PERILLS DEL CONDUCTISME

Un dels grans perills del conductisme és aquesta mena de voluntat implícita de canviar comportaments: es pot arribar a pensar que és una altra forma de manipulació. I, en ocasions, es pensa que la gamificació és això, voler canviar la manera de fer i pensar de la gent per fer-ne d’ells el que es vulgui. 

Un segon aspecte important a remarcar del conductisme és el fet de veure el joc com un component hedonista, dedicat exclusivament al lleure i la diversió, a la recompensa, al circuit de la dopamina. Un problema que ens podem trobar és que si una persona s’acostuma a rebre recompenses, sempre les esperarà, amb la qual cosa “dependrà” d’un agent motivacional extern que haurem de proporcionar per seguir motivant. I no podrem parar de donar-li recompenses que li vagin motivant perquè segueixi jugant. La gràcia, però, està en dissenyar una experiència productiva, fidelitzadora però que motivi des de dins, des de les pròpies voluntats i no enganxant-nos a recompenses o premis que, en algun moment, deixaran de motivar-nos perquè, potser és divertit, però no aporta valor, no connecta amb nosaltres i, per tant, ho acabarem arraconant. Si basem, doncs, la gamificació en un canvi de comportament i basem el sistema en recompenses, correm el perill d’acabar avorrint al jugador, o desmotivar-lo.  

Un tercer perill a considerar és l’excessiva atenció a l’estatus social. De fet, tots busquem reconeixement però no a tots ens motiven les mateixes coses. Potser es tracta més de ser útil i valuós dins una comunitat que no pas voler “caure bé a tothom”. 


3. MOTIVACIÓ INTRÍNSECA I MOTIVACIÓ EXTRÍNSECA

Per entendre què fan les persones també hem de posar atenció en el que els passa pel cap. Dins el nostre cervell es cuinen decisions a través d’emocions, de records d’experiències prèvies, de motivacions personals que ens mouen o no a fer una cosa, que ens fan prendre les decisions que prenem. 

La motivació intrínseca parla d’aquelles coses que ens importen, que fem per voluntat pròpia i no perquè ens ho diuen. Ens reconforta fer-les perquè ens fan sentir millor amb nosaltres mateixos, perquè ens omplen. La motivació extrínseca és aquella basada en les recompenses, com podria ser un bagde. Aquestes motivacions es presenten més supèrflues perquè s’activen quan pensem que rebrem alguna cosa a canvi per fer una tasca. I la motivació, doncs, no neix de nosaltres sinó que és incentivada per una cosa externa a nosaltres, a les nostres voluntats i passions. 

Gabe Zichermann, consultor en gamificació, distingeix entre quatre tipus de recompenses extrínseques que anomena SAPS (Status, Access, Power, Stuff) :

La primera és l’estatus social. Com tots volem ser reconeguts, busquem ser rellevants i ser tinguts en consideració. Tot plegat, hem d’admentre que ens fa pujar l’ego, que motiva, però també Werbach comenta que no ho és tot i, com ja comentavem fa un moment, tampoc hem de prestar excessiva atenció a l’estatus sinó potser en tenir cura de les coses que ens preocupen, d’intentar millorar-les i, de retruc, millorar-nos. 

“L’accés” refereix a l’exclusivitat de contingut, per exemple. Posem que et registres a una pàgina, que per visualitzar vídeos o participar en les discussions, obtens punts i, a més, accés a contingut que prèviament a cert assoliment, no està disponible, és a dir, que “te l’has guanyat”. En aquesta dinàmica de participació, a més, d’aquest accés, tens “poder”, és a dir, la possibilitat, per exemple, d’editar contingut, de ser moderador, de crear nous tòpics. En resum, pots fer coses que altres no poden fer. Per últim, “stuff” refereix a les recompenses tangibles que es poden derivar de la nostra activitat i participació. 

Comenta Werbach que els badges podrien entrar en dues categories de recompensa: la intrínseca i l’extrínseca. Potser són un element extern que se’ns dóna per compensar una tasca. Però potser és una cosa que simplement ens agrada, que ho trobem bonic i per això ens agrada tenir-ho. Que sigui una cosa o altra sembla que és més qüestió de percepció personal. 


4. COM LES RECOMPENSES PODEN DESMOTIVAR

De vegades pot passar que algú estigui motivat amb una tasca però, un cop arribades les recompenses, la tasca deixa de tenir gràcia i un es desmotiva…Pot passar això? I per què passa? La situació, que es anglès es diu “Over-Justification Effect”, se sol donar quan les recompenses són extrínseques: diners, per exemple. 

En un primer moment, podem pensar que la tasca l’estem fent per la recompensa, és a dir, que en realitat, la fem perquè ens donin el premi i no pas perquè ens motiva dur-la a terme. En aquest cas, hi hauria un efecte de substitució de la motivació intrínseca per la voluntat de rebre el premi. 

Els estudis que confirmen aquest efecte, impliquen les arts creatives, com el fet de dibuixar. Es va donar paper i llapisos de colors a un grup de nens i se’l va animar a que féssin un dibuix. Molts estaven encantats i van de seguida posar-se a dibuixar pel simple fet que els agradava, és a dir, que sentien una motivació intrínseca. 

Després, un investigador els va començar a donar premis per fer els dibuixos: organitzant, per exemple, un concurs per veure qui feia el dibuix més bonic; o bé donant estrelletes daurades per cada dibuix que el nen feia; o, simplement, amb paraules d’ànim, reconfortant el nen, dient-li que havia fet un molt bon dibuix. Més tard, l’investigador enretira els premis i els fa dibuixar com abans, pel simple fet de dibuixar. I què va passar? Doncs que els nens que al principi ja dibuixaven perquè els agradava, van seguir dibuixant, la recompensa era per a ells un afegit, però no el centre de la seva motivació, que era el fet de dibuixar per a si mateix; però els que ho feien pel premi es van desmotivar perquè ja no rebien res per fer les dibuixos. 

Un segon estudi es va fer a Israel. És un fet que molts pares arriben tard a recollir els seus infants a l’escola i aixó, implica que el personal hagi d’ampliar horaris. Per solucionar-ho van fer l’experiment de “castigar” econòmicament els pares que arribaven tard a recollir els nens. El problema va ser que els pares encara arribaven més tard a recollir-los Castigar, doncs, sembla que no funciona massa: els pares van acabar derivant la responsabilitat com a pares i part d’una comunitat als diners. Pagant, se sentien que solucionaven els problemes com a una mena de transacció expiatòria. I simplement, seguien arribant tard (o encara més tard) perquè, d’alguna manera, sentien que ja estaven pagant “el seu preu”.

Aquests estudis conclouen, doncs, que les recompenses poden arribar a crear desmotivació, és a dir, que aplicant-les malament podem crear un efecte invers. Sobretot, es basen en el que Werbach anomena “interesting tasks”, és a dir, tasques que impliquen la pròpia motivació de les persones, coses que són importants per a nosaltres i per això les volem fer, pel plaer de fer-les, motivacions intrínseques. És per això que la recompensa es torna important quan connecta amb la pròpia motivació interna

Algunes recompenses desmotiven més que altres, com les tangibles (un descompte, un bonus) perquè poden ser entesos com a substituts de la pròpia motivació. Les recompenses o premis inesperats no afecten massa a la motivació intrínseca ja que no se sap si arribaran ni quan, així que no és una cosa de que depenguem, és aleatori, no té patró reconeixible i no crea cap tipus de conducta associativa. La recompensa anomenada “Performance-contingent”, és a dir, aquella que es rep per assolir satisfactòriament un objectiu (fet i, a més, ben fet, diguem) no desmotiva quan és un reforç informatiu: verbalment, per exemple, indicant que “ho has fet bé”. A aquestes conclusions arriben els investigadors Ed Desi i Rich Ryan, a qui coneixerem més endavant i que ens parlaran de la “Self-Determination Theory“. 


5. SELF-DETERMINATION THEORY 

Als anys setanta Ed Desi i Rich Ryan, dos psicòlegs de la Universitat de Rochester, van començar a desenvolupar aquesta teoria, que parla de la motivació en les persones, de la intríseca i l’extrínseca, la que prové de nosaltres mateixos o la que ve donada per unes circumstàncies i un seguit de presa de decisions relacionades (o no) amb el que realment ens mou i motiva. Com és d’esperar, les motivacions intrínseques són més poderoses que les extrínseques

Al quadre, la teoria situa a l’esquerra la indiferència total, anomenada “Amotivation”. A la dreta del tot, la motivació màxima, “Intrinsic Motivation”, allò que fem perquè ens apassiona. I entre els dos extrems, la “Extrinsic Motivations”.  En la regulació externa veiem les recompenses tangibles, per exemple: fes allò i et donaré això. Ho fem per rebre el premi no perquè realment ens apassioni fer-ho. Per exemple, treballar en allò que no ens agrada: ho fem realment per cobrar a final de mes, no per una altra cosa. Es basa en el sistema de càstig i recompensa tradicional. 

Com a “introjected regulation” entenem el fet de donar una nova orientació a la tasca per fer-la més atractiva: el fet de pensar, per exemple, que fent la tasca obtindrem, a més, cert estatus, ens farà importants i ens sentirem millor amb nosaltres mateixos. En realitat, és tot cosa nostra, afegim un valor o altre i, en aquest cas, tot i que també es basa en un sistema de càstig i recompensa, ens l’imposem nosaltres mateixos a l’afegir aquest valor de reconeixement, per exemple. Igualment, però, ens serveix com agent motivador, hi afegim un valor important per a nosaltres.

Seguidament, tenim un altre tipus de motivació extrínseca anomenada “Identified Regulation”. En aquest cas, es refereix al fet de girar la truita i veure en la motivació externa alguna cosa d’interna, veient allò des d’un altra perspectiva que ens fa trobar-li la gràcia. Per exemple, en King Vidor, que sempre em fa gràcia recordar que, quan treballava de projeccionista, es passava setmanes posant la mateixa pel·lícula tres cops al dia: Ben-Hur. Vidor, per no aburrir-se de veure una vegada i una altra la mateixa peli, molt hàbilment, va girar la truita: a cada visionat, es fixava en un aspecte concret de la pel·lícula, ara el vestuari, ara la interpretació dels actors, ara els decorats o el llenguatge audiovisual. Sempre trobava la manera de girar la vela, depengués d’on bufés el vent. Un crack, en Vidor…L’últim tipus de recompensa és la “Integrated Regulation”, és a dir, la completa aliniació entre la recompensa i la motivació interna, on es troba sentit i congruència a la recompensa, on la recompensa té un valor afegit perquè ens importa i ens motiva fer-ho. 

Segons aquesta Teoria de la Self-Determination, hi ha tres tipus de motivació intrínseca: “Competence”, la competència relacionada amb una habilitat que ens agradi portar a terme; “Autonomy”, és a dir, l’autonomia que un sent quan creu que té control sobre alguna cosa: el fet d’experimentar, de prendre decisions per un mateix; i, per últim, el que anomenen “Relatedness”, el fet que les nostres passions van més enllà de nosaltres i que les fem per un benefici comú. 

Com a bibliografia per aprendre més sobre aquesta teoria, Werbach recomana dos llibres: el primer, “Drive“, de Daniel Pink, que s’aproxima a la teoria des del punt de vista empresarial, dels negocis; el segon, per Rich Ryan i Scott Rigby, es titula: “Glued to Games” (enganxat als jocs) i que enfoca el tema des de la perspectiva dels videojocs. En ell, s’exposa com els videojocs activen els tres motivadors intrínsecs: competència, autonomia i “relatedness”. 
  

6. A MEITAT DE CURS

En aquest breu mòdul, Werbach ens anuncia que som a la meitat del curs; i ens felicita (en un reforç informatiu verbal que emula una barra de progrés) per haver arribat fins aquí. Comenta que en aquesta primera part, s’ha atès conceptes més teòrics perquè són els fonaments de l’estructura del curs. A la segona part, però, es parlarà més d’aspectes pràctics, d’implementació de sistemes gamificats. Veurem com passar de la teoria a la pràctica. Veurem els perills de la gamificació però també les seves maneres d’integrar-se en disciplines diferents: des d’accions socials a iniciatives empresarials, a l’educació, al màrqueting, al social media. 


7. L’ESTANTERIA


Com cada setmana, el professor es dedica a canviar alguns objectes de l’estanteria: apareixen i desapareixen coses…sabries dir què?

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *