09 Jul

“Els efectes socials del disseny urbà” #FADfest #CitytoCity

Fins al 10 de juliol, el FAD (Foment de les Arts i del Disseny) celebra el seu FADfest, un festival que posa l’accent a nombroses disciplines: disseny industrial, gràfic, comunicació visual, arquitectura, interiorisme, moda, art i artesania. En el marc del festival, s’ha dut a terme avui una taula rodona titulada “Els efectes socials del disseny urbà”. La taula ha estat organitzada pel FAD i per GRECS (Grup de Recerca sobre Exclusió i Controls Socials, de la Universitat de Barcelona) i s’emmarcava dins el guardó “City to City” que, aquest any, ha anat a parar a Mumbai per projecte: “Gorai Dumpsite Closure”.  

 
“LIVING BARCELONA”, PER MANUEL DELGADO

Per trencar el gel, -i crear sentiments contrariats-, Manuel Delgado, antropòleg i professor de la UB, projectava la seva versió lliure del “Living Barcelona”. El “simpàtic entremès” (Delgado dixit) mostra aquesta Barcelona bipolar, esquizofrènica, on el màrqueting urbà fa molt de soroll però no reflexa ni soluciona el malestar dels veïns. Definit com un “infierno de topicazos”, el desafortunat anunci original el va llançar l’Ajuntament aquest estiu. Barcelona: ciutat de les façanes.

En representació del FAD, les arquitectes Carme Ribas i Maria Buhigas; representant el GRECS, María Gabriela Navas, arquitecta, i Stefano Portelli, antropòleg. 

Carme Ribas, membre del jurat del “City to City”, repassava les últimes edicions dels premis i comentava que és molt difícil escollir entre les candidatures. Destacava el fet que els premis es donen, sobretot, per aprendre de les iniciatives i bones pràctiques urbanes a altres indrets del món. Al 2013 el premi va anar a para a Glasgow, en un projecte de recuperació d’espais veïnals titulat “Stalled Spaces”

Per contra, comentava també la Carme Ribas, el desastre de la megalítica obra Parque Biblioteca España de Medellín. Situada a un dels barris més degradats de Colòmbia i amb més risc d’esllavissades, es va crear per apropar la cultura a les barriades. Presentat com un espai tancat i aïllat, no representa un espai realment acollidor pels veïns. Comentava també la Carme que s’ha de trencar estructures mentals respecte al “romanticisme ciutadà”. Els veïns no són ONGs, destaca. Però mentre ells s’organitzen, repensen i reconstrueixen l’espai urbà, els polítics es pleguen de braços i observen, quan el seu deure és ser competents: resoldre conflictes i fomentar el teixit social a partir dels espais. 

“LA CIUTAT NO ES VEN, ES VIU”

Per posar un exemple, aprofito per comentar que, durant aquesta setmana (del 6 al 13 de juliol) es duu a terme a Barcelona la trobada d’Arquitecturas Colectivas, un conglomerat associatiu que reivindica la ciutat pels ciutadans sota el lema “La ciutat no es ven, es viu”. Fan xerrades, rutes, tallers, dinars populars…proposen nous models cooperatius que presenten cada dia a un espai diferent. Les activitats són obertes i gratuïtes. El hashtag és #aacc_bcn

La segona ponent, Maria Buhigas, evidenciava la distància entre els projectes i la realitat. I recalcava que es reclama el dret a la participació en matèria urbanística. Les ciutats s’han de dissenyar per les persones i no al revés. A més del projecte de Mumbai, va parlar de “Libera Terra”, a Itàlia, que intenta evitar que els terrenys tornin a les màfies. Destacava l’arquitecta sis passes del disseny: obsevació, investigació, anàlisi, testeig, ajustos i modelat. El millor, destaca, és “el disseny invisible”, aquell que no es veu perquè funciona bé. 

Blog_FADLaciutatnoesvenEn tercer lloc va parlar la jove arquitecta María Graciela Navas, que prepara la seva tesi doctoral. Parlava de com els espais es recuperen sovint informalment al voltant de les grans ciutats. Sota el nom de “la ciutat invisibilitzada”, ens parlava de totes aquelles construccions precàries, com les dels voltants de Guayaquil. 

També parlava de Barcelona “una ciudad que ha sido entregada a la innovación arquitectónica”. A la ciutat comtal, l’arquitectura és objecte del capital i la tasca de l’arquitecte està relacionada amb l’economia global. A més, el ciutadà, usuari de la ciutat, ha passat a ser un complement de mesura. L’espai és un producte ideològic i d’aquí que hi hagi hagut una apertura destacable: antropòlegs i sociòlegs, treballen avui colze a colze per readaptar les ciutats a les persones que hi viuen. El problema, comenta, ha estat el “binomi arquitecte-polític”, del que resulten projectes desafortunats com el de “La Vila Olímpica” de Barcelona: un barri “in vitro” on es pretenia que la cohesió i la dinamització es donés a partir dels elements de disseny. El “màrqueting urbà” no va funcionar. 

Stefano Portelli, antropòleg i especialista en el barri del Bon Pastor, aportava aquesta mirada antropològica. Parlava de com allò difícil de medir per invisible, per implícit, es converteix en una eina per entendre fracassos i tradicions de pensament. Entendre les persones és entendre les necessitats dels espais. Recalcava l’Stefano que hi ha d’haver cohesió entre qui construeix i qui rep la construcció: el distanciament de classe també es reflexa a l’espai

Destacava també la necessitat d’interdisciplinaritat: no només han de treballar a les contruccions els arquitectes i urbanistes, sinó també antropòlegs i sociòlegs. “La estética és una construcción cultural”, comenta. I seria bo crear xarxes de significat per repensar les ciutats. “Les dinàmiques socials són productes històrics que no es poden planificar”, afegeix.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *