25 Jun

El sopar dels hipòcrites

Cena de amigos (2009) Danièle Thompson

Pràctica per a la Revista DeCine

Cena de amigos (Le code a changé) és un drama en clau de comèdia de la directora Danièle Thompson, que també firma el guió de la pel·lícula. La ML convida a uns amics a sopar. Ella i el seu marit, en Piotr, són els amfitrions i, entre els convidats, comptem una parella de doctors –oncòleg i ginecòloga-; un advocat i la seva dona –una espècie de J.K.Rowling a la francesa-; la germana petita de la ML i el seu nòvio sexagenari; la profesora de flamenc de la ML i un amic del seu marit a qui ella no soporta. El pare i la germana de la ML fa temps que no es parlen i la germana no sap que el seu pare també està convidat al sopar.

Blog_LeCodeAChangeUn any després, la ML intenta repetir el sopar amb els mateixos convidats. Adulteris, el nòvio que podria ser el seu pare, retrobaments i embarassos inesperats, rancúnies i hipocresies vàries: el sopar està servit. L’humor és subtil, de vegades té pinzellades d’humor negre i algún alliçonament que altre típic de l’humor francès. L’escena del pare amb el sexagenari no té desperdici i és de les poques que combina humor verbal –les converses que tenen-, físic –el ball- i el situacional -on l’espectador sap més que els propis personatges creant una especial atenció i empatia cap a l’escena.

En general, tots els actors fan una bona interpretació dels seus personatges. La posada en escena, a excepció dels exteriors dels carrers de Paris, és molt teatral, però podíem parlar més d’un sopar dels hipòcrites que de El sopar dels idiotes (1998, Francis Veber). Tot i així, trobo que la pel·lícula és molt francesa, feta per i pels francesos.

Per això, té un valor afegit difícilment perceptible pels qui no són francesos o estan totalment desvinculats de la cultura parisina. Un exemple d’això és que, des de l’inici de la pel·lícula se’ns emmarca l’acció el 21 de juny, La fête de la musique, quan a París se celebra la festa de la música i hi ha concerts per a tot arreu. I és la música la que va donant ritme a la pel·lícula amb escenes desvinculades de la trama dels concerts pels carrers de París. Una comèdia subtil, a la francesa, on el drama i la comèdia es fusionen en harmonia i sense estridències.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *