24 Des

Del “cuentista” a l’Storyteller (I) Corrupcions lingüístiques

En gamificació hi ha un concepte de summa importància: l’anomenat Storytelling (la narració d’històries) que es concreta en la figura de l’storyteller. En català, d’aquest personatge sempre n’hem dit contacontes*” i a l’època de la grega clàssica en deien aede (cantor), que era un poeta que tocava mentre cantava versos per divertir el personal, com s’ha fet tota la vida de diferentes maneres i a llocs diferents del planeta. 

Hi ha hagut aedes, joglars i trobadors; bufons, novelistes i comediants; pintors, dibuixants i fotògrafs; dissenyadors de jocs i cineastes. Al llarg de tota la història de la cultura humana hi ha hagut incomptables “contacontes” expressant-se en nombrosos suports.

Per exemple, el fet de cantar és una tècnica ancestral per agilitzar la memòria. Ja cantaven els aedes a la grècia clàssica per recordar poemes però també els trobadors al segle XIII i, fins i tot, els soldats de Genguis Khan per recordar ordres i estratègies. Cantar també serveix per memoritzar les taules de multiplicar. I funciona perquè jo encara me les sé...


Cantant retenim millor i el divertiment reforça l’aprenentatge. I d’aquí, la importància de les persones que ens narren les històries, de la seva manera de veure el món i d’explicar-nos-el. Uns expliquen històries, altres les escriuen; alguns, però, les transformen en imatges que perduren en el temps, en allò que n’anomenem representacions artístiques: una pintura, una pel·lícula, un monument. 

Les imatges parlen, expressen la manera que tenen els artistes de veure el món. L’art és un joc: el de conèixer la mirada de l’artista, el de l’empatia i el pensament simbòlic. I ben jugat, desenvolupa capacitats cognitives i emocionals, instruïnt-nos en un art superior: el del pensament crític

1. LA CORRUPCIÓ  DE LA FIGURA DEL “CUENTISTA”

En espanyol, la figura del “cuentista*” ha quedat entelada i corrompuda per la càrrega excessiva de fantasia narrativa i pel nombre d’embaucadors que s’han servit d’històries per aprofitar-se de la voluntat dels altres. I per això, en tenim una percepció distorsionada, associada a l’engany o a la falta de maduresa. Sembla que els contes són per les criatures però la criatura que portem dins no mor mai i sempre vol que li expliquin històries: sinó, no llegiríem, ni aniríem al cinema ni a missa; i no es faria ni safareig. 

Els “contacontes” sempre busquen l’efectisme i se sol exagerar la narració buscant l’impacte en el públic. El pas del temps i els descobriments cièntífics han revolucionat la nostra manera de percebre el món i, segons quines històries, ja no se les creu ningú. Les tradicions locals potser van morint però els valors universals que transmeten les històries perduren en el temps al llarg de totes les èpoques

Però la figura del “contacontes”, si bé no va desaparèixer, va quedar rellevada a artistes i sacerdots: uns explicaven la veritat i els altres se la inventaven…

 

1.1. La petjada lingüística

A. Conte vs. “Cuentu”

http://www.gamifi.cat/wp-content/uploads/2014/01/abd.gif

Els rastres d’aquesta percepció negativa de la figura del “cuentista” els trobem al llenguatge comú: a les frases fetes, a les acceptacions del diccionari i al llenguatge col·loquial extraacadèmic, que va més ràpid que el propi diccionari. En català diem que un té “cuentu” però no que “té conte”…

Segons la Real Academia de la Lengua Española (RAE), cuento” vol dir moltes coses i configura nombroses frases fetes. En general, significa relat o narració breu o de ficció, però també vol dir engany, xafarderia i neguit. I d’aquí que “vivir del cuento” tingui connotació negativa en espanyol. Potser la picaresca hi tingui molt a veure…

Crec que la tradició trobadoresca occitana que impregnava els comtats catalans prerenaixentistes ha deixat menys estralls lingüístics. En català, s’accepta conte com a narració breu i ficció però, pròpiament, no són originàries del català frases amb connotació negativa quan es contempla el conte com una forma de vida

B. “Viure del conte” vs. “Viure del cuentu

Curiosament, si es fa una busca a Google en espanyol amb les paraules “vivir del cuento”, totes les entrades tenen connotació negativa i surten embaucadors que viuen o pretenen viure sense treballar o enganyant a la gent; si es fa la busca en català, totes les entrades de la primera plana tenen connotació positiva i es relacionen amb la cultura literària: biblioteques, programes radiofònics, la Diada de Sant Jordi, autors d’aquí i d’allà…

Si ens fixem, en català, no fem servir l’expressió “viure del conte” negativament. Per fer-la pejorativa, pronunciem conte com a “cuentu” i diem: “Viure del cuentu” o “aquest és un cuentista“. 

http://paula-viviendodelcuento.blogspot.com.es/

C. Contistes, “cuentistes” i “contacontes”

Mai a la vida he sentit algú usar la paraula “contista” per designar a algú que viu sense fer res o ho pretén enganyant. Contista és una paraula que queda més aviat dins els cercles acadèmics, de la tradició escrita i no la oral. En català, un “contista” és aquell que escriu contes; en espanyol, un “cuentista“, a més de narrador o escriptor, també s’accepta com a embaucador

Al 2012 la RAE introduïa la paraula “cuentacuentos” al diccionari. A la mateixa edició, la 23ena, s’acceptaven al diccionari paraules com “bloguero, ra”, “clitoriano”, “euroescepticismo”, “friki”, “gayumbos”, “okupar”, “sudoku” i “teletrabajador, ra”. Les vols veure totes? 

En català, però, no hi ha manera de trobar cap “contacontes” al diccionari però “Viure del conte” és perceptiblement diferent en català. “Contacontes” són aquí els trobadors occitans, en Calders, la Rodoreda i en Monzó. Potser a la resta de l’estat s’hagi associat més els contes a les narracions picaresques nascudes del Segle d’Or i n’han eclipsat la resta d’autors posteriors. 

Sigui com sigui, a aquestes alçades de la història de la humanitat, em sembla absolutament al·lucinant que s’hagi acceptat cuentacuentos al 2012. Més vergonya sento per l’endarreriment de la llengua catalana, que ni tan sols contempla el mot al diccionari i m’estic fent un fart de posar-lo entre cometes… A mi, les cometes, em semblen cotonets: sembla que s’hagi d’envoltar les paraules fràgils i nonades, que requereixen un tracte delicat. 


Si bé els contes són tan antics com la pròpia història del llenguatge, certes foteses lingüístiques ens ajuden a entendre que una cosa és el llenguatge del carrer i l’altre l’acadèmic. I no tots dos donen importància a les mateixes paraules. El llenguatge acadèmic, però, com les entrades al diccionari, és fruit del llenguatge col·loquial. Les paraules que anem fent servir, s’introdueixen; les que ja no fem servir, “cauen en desús”. Som els parlants els que fem viva una llengua i qui la fem mutar. Ai, el llenguatge: quin gran invent! 

Part II: Del “contacontes” a l’Storyteller: Sobre contes i herois

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *