16 Abr

Cicle de Rimeics: “El hombre y el monstruo”

Dissabte 3 d’octubre de 2009
El hombre y el monstruo (1931)
Títol original Dr. Jekyll and Mr. Hyde
Dirigida per Rouben Mamoulian
La pel·lícula que ens ocupa, si bé és una de les centenars adaptacions de la novel·la de Robert Louis Stevenson L’estrany cas del doctor Jekyll i mister Hyde, és també considerada l’autèntica versió cinematogràfica clàssica de la novel·la. El Jekyll/Hyde de Mamoulian, Fredic March, va obtenir un òscar al millor actor per la seva doble interpretació.

El doctor Jekyll és un científic que teoritza a la universitat sobre la lluita entre el bé i el mal a l’ànima humana. Ell creu que dins d’una mateixa persona hi ha una part bona i una part dolenta. Convençut de les seves teories, crea un brevatge que el transforma en la seva part malèvola, Mr. Hyde, una espècie d’home-bèstia, un assassí.
Avançant-se vint anys a les teories sobre el psicoanàlisis de Sigmund Freud sobre la lluita d’un mateix contra les seves propies pulsions, Stevenson representa una vívida psicopatologia que desemboca en un desdoblament de personalitat. Viu retrat de la societat victoriana de l’època, la novel·la critica aquesta tendència a la hipocresia social que aparenta respectabilitat externa i on s’oculta una luxúria interna. Rebel, socialista i bohemi, Robert Louis Stevenson va presentar el llibre com una investigació policial on mitjançant la química, la medicina i la psicologia es creava una atmòsfera de misteri.
A diferència del llibre, a la pel·lícula de Mamoulian de 1931, el doctor Jekyll, paral·lelament a les seves teories i investigacions respecte al bé i al mal, pretén casar-se amb la seva enamorada, però el pare d’aquesta li ho prohibeix. En aquest cas, la pel·lícula és presentada com una frustació sexual en una època puritana, l’Anglaterra victoriana del segle XIX.
Al 1936 s’instaura el Codi Hays de censura a Hollywood i el mateix any es reedita el Dr Jekyll and Mister Hyde de Mamoulian. Vuit minuts de film van ser retallats per tal de poder ser distribuïda. L’ambient opressiu del laboratori, l’ús de clarobscurs, una bona banda sonora i uns efectes especials combinació entre maquillatge i superposicions de fotogrames, fan d’aquesta obra un clàssic del cinema.
L’estrany cas del doctor Jekyll i míster Hyde de 1886 va ser fruit, en paraules de Robert Louis Stevenson, d’un dolç conte de terror, provinent d’un malson real de l’autor. Stevenson, malalt crònic, era tractat amb un fong del que s’extrau la droga psicodèlica del LSD i s’especula que l’obra va ser escrita sota l’influència d’aquesta droga. Després de l’èxit obtingut al 1886, gràcies a una bona crítica del prestigiós diari anglès The Times, aquesta novel·la, escrita en tres dies, va ser adaptada al teatre a l’any següent de la seva publicació. Segons paraules de Robert Louis Stevenson: “Jekyll fou concebut, escrit, re-escrit, re-reescrit i imprès en deu setmanes”. I continuaria sent un èxit.
El cinema mut va dedicar quatre versions cinematogràfiques a aquest clàssic entre el 1900 i el 1920 i des de l’arribada del sonor fins ara, s’ha seguit versionant la novel·la en molts altres gèneres: al 1941, Victor Fleming, després de rodar El mago de Oz i Lo que el viento se llevó al 1939, en va filmar una nova versió amb Spencer Tracy com a Jekyll/Hyde on es minimitzen elements terrorífics a favor d’un augment del melodrama i on el maquillatge és qualitativament inferior a l’antecedent versió de Mamouillan.
Al 1971, aquest cop a Anglaterra, el director Roy Ward Baker en fa una interessant adaptació lliure convertint a Hyde en la germana de Jekyll. Dr. Jekyll and sister Hyde tindrà el seu propi remake en forma de comèdia hollywoodiense al 1995 sota el títol Dr. Jekyll and Ms. Hyde. Una altra adaptació, aquest cop sota forma de musical, és la de David Winters, de 1973, amb Kirk Douglas com a protagonista. Al 1990, amb Jekyll & Hyde, David Wickes roda una versió protagonitzada per Michael Caine, on la introducció de la història d’amor i la mala caracterització del personatge desllueixen l’interpretació de l’actor. Se n’ha fet versions cinematogràfiques o televisives a Estats Units, Anglaterra, Alemanya, Itàlia, França i, fins i tot, a l’Índia; s’ha adaptat en forma de comèdia a El profesor chiflado (1963) de Jerry Lee Lewis; en forma de seqüela amb El hijo del doctor Jekyll, de 1951; adaptacions d’horror-erotisme típiques dels vuitanta i inclús adaptacions pornogràfiques.
El llibre d’Stevenson també ha estat inspiració per dibuixos animats, personatges de còmics com El increíble Hulk, videojocs, pel·lícules com El club de la lucha, de David Fincher i inclús la seva influència ha arribat a l’anime japonès: Los caballeros del Zodíaco i Bola de drac. Prevista per 2012 i dirigida pel mexicà Guillermo del Toro (El espinazo del diablo, Blade II, El laberinto del fauno), se n’espera un nova versió.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *