09 Gen

Annex 7: L’origen de l’home_Vídeos MOOC Mitologia i Cultura Occidental

Per a qui vulgui seguir el curs “Pervivencia de la Mitología Clásica en la Cultura Occidental“, un MOOC de MiríadaX impartit per la Universitat de Cantabriaaquí aniré desgranant el que vaig aprenent lliurement. El curs és originàriament en espanyol i quan l’he trobat ja era tancat i no hi ha data de reposició.
 

 
Tot i així, a Unican, trobem una assignatura de Mitologia clàssica de la que, dedueixo, s’ha extret el contingut del MOOC. Per tant, el que he fet ha estat anar seguint el contingut dels mòduls de l’assignatura i enriquir-la amb els vídeos del MOOC que trobem al canal d’Unican a Youtube. 



L’ORIGEN DE L’HOME

La versió de la creació de l’home a la mitologia és molt semblant a la de tradició hebrea i cristiana. Hi ha dues versions gregues: a la de Plató, els responsables de la humanitat són els déus Prometeu i Epimeteu. Els déus van moldejar els homes i van deixar a Prometeu i Epimeteu, un savi i l’altre neci, dotar als humans amb les seves característiques però Epimeteu els va fer vulnerables i Prometeu va robar “la sabiduría hecha arte con fuego” i la va regalar als homes. 

A la versió d’Hesíode, Prometeu modela els homes amb terra i aigua; per ajudar-los, roba el foc i les arts del cel i els hi dóna als humans. Zeus castiga a la raça humana creant a Pandora, que desencadena els mals de la humanitat. Prometeu també és castigat. 

No tots els mites es podien recuperar perquè creaven conflicte amb la tradició cristiana. Només es recuperaven els mites que no confrontaven la tradició, com el mite de Prometeu o personatges com les Muses. 

Aquesta primera interpretació pictòrica del mite és de Rubens, de 1637. El quadre representa a Prometeu baixant del cel un cop robat el foc per entregar-lo als homes. És al Prado. 

https://www.museodelprado.es/coleccion/
galeria-on-line/galeria-on-line/obra/prometeo-trayendo-el-fuego/

Altres, com Ribera, també van representar el mite. En el cas de Ribera, però, es detalla el càstig de Prometeu, més tènebre: ésser encadenat i que cada dia una àliga se li mengi el fetge per la resta de l’eternitat. El quadre de Ribera va ser venut al 2009 a una subhasta. Es van pagar 4,45 milions d’euros

http://es.wikipedia.org/wiki/Prometeo

Epimeteu era el neci, el que pensa després, i era el responsable de guardar una gerra (tot i que és comú també una capsa o cofre) que contenia tots els mals de la humanitat. I és Epimeteu el que accepta el regal de Zeus, Pandora. El seu germà Prometeu ja li havia advertit que no acceptés regals de Zeus, però Epimeteu va quedar-se amb Pandora i aquesta va desencadenar la desgràcia

http://arqueologiaenmijardin.blogspot.com.es/2011/03/el-mito-de-pandora.html

Epimeteu no ha tingut repercussió plàstica, però sí la figura de Pandora, que ha estat representada en nombroses ocasions. En aquesta primera representació en una amfòra grega, els déus doten a Pandora amb tots els atributs i d’aquí el seu nom. Atenea li dóna un collaret. A l’esquerra, Ares, déu de la guerra i a la dreta, Poseidó, déu de les aigües. 


Aquesta segona representació del mite de Pandora mescla la tradició mitològica i la cristiana. El títol del quadre és Eva prima Pandora, amb el que es van associar els dos personatges. El quadre es troba al Louvre i és de 1550. Veiem que, en aquest cas, es recull la gerra i no la capsa. 

Jean Cousin el Viejo, Eva prima Pandora, Museo del Louvrehttp://www.revistaenred.com/cuentos-y-relatos/51-cuentos-y-relatos/161-hesiodo-los-trabajos-y-los-dias.html

En aquest altre quadre, Régnier retrata Pandora també amb una gerra. Titula el quadre Al·legoria de la vanitat. Data de 1626. 

http://en.wikipedia.org/wiki/Pandora

Aquí veiem a Hermes baixant a Pandora del Cel a Terra. El pintor afegeix el cofre, però, originàriament, el tenia Epimeteu. Hermes és representat amb el caduceu, el ceptre amb el que pot adormir o despertar els humans i les sandàlies alades. El quadre va ser concebut per Jean Alaux a principis del XIX. 

http://aclassicaday.blogspot.com.es/2011/03/curse-of-lycaon.html
Al 1824, William Etty pintaba com els déus havien dotat a Pandora
 
 
En aquesta altra pintura és representada amb el cofre. El quadre pertany a LeFevbre i és de 1882. 
http://en.wikipedia.org/wiki/Pandora

De vegades, però, també es representa el moment quan obre el cofre i els mals s’escampen pel món i comencen a acompanyar a la humanitat, com en aquesta altra pintura, de Waterhouse, 1896. Segons la tradició, quan va veure que s’escampaven els mals, va tancar la tapa i, al fons del cofre va quedar l’esperança

http://pt.fantasia.wikia.com/wiki/Pandora

En aquesat altra representació, també veiem com els mals s’escampen. Pertanya a Arthur Rackham i és cap a principis del XX. 

http://mindprisioner.blogspot.com.es/2011/05/in-search-of-cure-of-mankind.html

En escultura tenim la representació del Greco sobre els personatges de Pandora i Epimeteu. 

http://www.esacademic.com/dic.nsf/eswiki/434587

El mite de la creació dels homes es relaciona amb el mite de les edats de l’home. En aquest mite, els homes hauríen passat per vàries etapes. A la primera, anomenada Edat d’or, la humanitat no treballava i els fruits sortien de la terra sense necessitat de cultivar. Tampoc hi havia desgràcies ni lleis ni guerres, ja que tothom feia el que era el correcte. Vivien feliços en una eterna primavera. S’associa aquesta edat al Paradís i, com no entrava en contradicció amb la tradició religiosa, es va poder representar. 

Cranach “el Vell” té dues obres que refereixen a aquesta Edat d’or primigènia. A la primera, titulada l’Edat d’or, de 1530, representa aquest estat idílic on no es treballava i els fruits brollaven de la natura i tot era joia. 

http://es.wikipedia.org/wiki/Archivo:Goldenes-Zeitalter-1530.jpg

A la segona, Adam i Eva al Paradís, el pintor representa a Déu amb la seva creació, l’home i la dona, associant l’Edat d’or proposada per Hesíode amb la tradició cristiana del Paradís

Al centre de la imatge Déu parla amb Adam i Eva i els adverteix que no mengin de l’arbre del fruit prohibit. A l’escena de la dreta, una mica més amunt, Cranach representa el moment en què la serp/diable tempta a Eva i, aquesta a Adam, desobeïnt les ordres de Déu. A l’esquerra de la imatge, l’escena de l’expulsió del Paradís

http://www.artbible.info/art/large/506.html

Les dues pintures refereixen a una mateixa cosa des d’òptiques diferents. El primer quadre des de l’òptica grega i el segon, des de la cristiana. 

Segons la tradició grega, l’home hauria sofert una davallada d’etapes i de la d’or passa a la de plata, després al bronze, finalitzant amb l’home de l’edat de ferro. Degeneren tant els homes que la Justícia torna al Cel i Zeus decideix destruir a la humanitat i envia el diluvi.

http://astrokolob.blogspot.com.es/2012/11/testigos-astronomicos-del-gran-diluvio-1.html

Les dues tradicions també parlen, doncs, d’un diluvi universal que destrueix a la humanitat i del que se salven “els justos”, que repoblen la terra. El diluvi grec no entrava en contradicció amb el cristià ni hebreu i també va ser representat. A la versió grega, Zeus pretén destruir a la humanitat a causa de la seva degeneració. Prometeu avisa a Deucalió i, juntament amb la seva dona, Pirra, se salven a bord d’una barca. A la cristiana és Noé, advertit per Déu, que construeix la barca i se salva amb la seva família.

Després del diluvi, Deucalió i Pirra tornen a terra. Mentre caminen, llancen pedres enrera, per damunt de les seves espatlles: les pedres que llança Deucalió es converteixen en homes i les que llança Pirra, en dones

http://vaixelldodisseu.blogspot.com.es/2010/05/parallelismes-mitologics.html

En la tradició hebrea i cristiana, Déu crea a Adam i, més tard, de la seva costella, crea a Eva. A la imatge, la típica representació de la creació feta per Michelangelo durant el Renaixement i que encara es conserva a la Capella Sixtina: 

http://es.wikipedia.org/wiki/La_creaci%C3%B3n_de_Ad%C3%A1n_(Capilla_Sixtina)

També va representar l’autor, la caiguda en el pecat menjant del l’arbre i l’expulsió del Paradis. 

http://es.wikipedia.org/wiki/Techo_de_la_Capilla_Sixtina

L’obra titànica de Michelangelo també describia l’escena del diluvi, amb la família de justos, que segons versió bíblica era la de Noé. 

http://www.taringa.net/posts/arte/2228792/La-Capilla-Sixtina.html

Com el Prometeu grec, el Déu hebreu i cristià, crea a l’home de la terra, del fang i de la pols, respectivament. La dona és creada per Déu, en un cas de la costella i de l’altre, pels altres déus. La dona és qui portarà la desgràcia: en el cas grec, obrint la caixa dels mals i en el bíblic, menjant el fruit prohibit i provocant l’expulsió del Paradís i la fi dels privilegis que s’associen a l’Edat d’or de la mitologia grega. En els dos casos, un déu i l’altre, volen destruir a la humanitat perquè han degenerat

A la tradició grega hi ha moltes versions diferents de la creació de l’home que han estat heredades d’altres tradicions. Hi ha creacions més locals i n’hi ha de més universals. Els arcadis, per exemple, explicaven l’origen de l’home en els arbres i pedres però també tenien una creença que els feia descendents de Pelasgo, el primer grec i fill de Zeus. I així, el seu llinatge era un llinatge d’origen diví. 

http://es.wikiquote.org/wiki
/Hes%C3%ADodo

Les tradicions universals provenen d’Hesíode a la seva obra Els treballs i els dies; i difereix Ovidi només en els detalls i en què Hesíode narra els mites de manera independentment. Per Hesíode, homes i déus van tenir un mateix origen, tot i que van ser els déus els que van crear una raça d’homes mortals que van viure despreocupadament a l’època de Cronos. 

Aquesta raça d’or va desaparèixer -no se sap com o perquè- i va aparèixer la de plata, destruïda per Zeus. Apareixen els homes de bronze, que no fan res més que matar-se entre ells. Desapareguda aquesta, Zeus en crea una de més justa i virtuosa, la dels herois. Ovidi prescindeix de la raça dels herois perquè trencava la continuïtat de les altres tres. 
Finalment, l’Edat de ferro. 

El que recollirà la tradició més acceptada serà Ovidi, ja en època romana. Ovidi dóna coherència a la història de Prometeu i, a diferència de Plató, introdueix a Pandora. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *