03 Gen

Annex 3: Cosmogonia_Vídeos MOOC Mitologia i Cultura Occidental

Per a qui vulgui seguir el curs “Pervivencia de la Mitología Clásica en la Cultura Occidental“, un MOOC de MiríadaX impartit per la Universitat de Cantabriaaquí aniré desgranant el que vaig aprenent lliurement. El curs és originàriament en espanyol i quan l’he trobat ja era tancat i no hi ha data de reposició. 

 
Tot i així, a Unican, trobem una assignatura de Mitologia clàssica de la que, dedueixo, s’ha extret el contingut del MOOC. Per tant, el que he fet ha estat anar seguint el contingut dels mòduls de l’assignatura i enriquir-la amb els vídeos del MOOC que trobem al canal d’Unican a Youtube. 
 
Hi ha 7 vídeos del mòdul 1 del MOOC que es va fer a MiríadaX al canal de Youtube d’Unican que corresponen al mòdul 2 de l’assignatura. Parlen de la cosmogonia i de la Teogonia. Es titulen: Módulo 1: Transmisión por medio de la imagen; Módulo 1 (aquests dos primers els posaré junts perquè són gairebé iguals) ; Módulo 1.1, parla de cosmogonia comparada i estableix les principals cosmogonies: grega, anatòlica, mesopotàmica i hebraica (aquest també serà descrit aquí); Módulo 1.2, explica amb més detall els déus i les seves relacions entre ells; Módulo 1. 3, és una continuació del 2 i segueix explicant les nissages de déus, a l’igual que els mòduls 4 i 5 següents. 
 
Resumeixo aquí el anomenats Módulo 1 i en aquest altre post, els mòduls del 2 al 5 reorganitzats en colors i altrament que potser els fa més entenedors. 
 

COSMOGONIA GREGA

  • El mosaic cosmogònic de la Casa del Mitreo a Mèrida
http://www.panoramio.com/photo/32954832

En aquest vídeo se’ns parla dels orígens del món que narraven els antics grecs. La seva cormogonia, o creació del món, està lligada als deús, que creen el món. La tradició cristiana va assimilar els mites que no entraven en conflicte amb el seu ideari. 


A la Casa de Mitreo de Mèrida es conserva -tot i que molt malmès- un mosaic cosmogònic d’època romana. Tot que s’ha perdut la part central i esquerra, se’n conserva un bon tros. 



Al dibuix de J. Lancha (MCV, 19.1,1983, fig. 8) es presenta a la bòveda celest a Saeculum, el temps; a Caelum, el cel; i al Chaos, l’origen de tot plegat. 
Historia de las religiones
http://fradive.webs.ull.es/
historiacomparada/6mitos/tema6.html

A la fila següent tenim l’Orient, l’Occident i els vents, representat l’aire. A meitat del mosaic, trobem la Natura i les 4 estacions, representant la terra. A les dues files següents: el Nil, l’Èufrates i el Ponto (el mar), representant l’aigua. 

I a la base de la bòveda, trobem representats l’Oceà, el far d’Alexandria i les naus comercials. Deduïm del mosaic que, qui el configurà, va donar summa importància a l’avituallament blat i productes que arribaven a Roma d’Egipte. 

 

  • El panteó grec
L’organització del panteó grec es caracteritza per la superposició de generacions de déus. La Teogonia d’Hesíode els organitza en 4 generacions. Zeus, de la quarta generació, mata al seu pare Cronos, de la tercera, venç els Gegants i assumeix el poder absolut del món. Urà, pare de Cronos, seria la segona generació i, la primera, és el Chaos, origen de totes les coses. 
 
Al sostre del Palazzo Vecchio de Florència, un dels centres més importants de l’humanisme, trobem la representació de la castració d’Urà per part del seu fill Cronos, anomenat Saturn en la mitologia romana. Aquest déu és concebut posteriorment com una al·legoria del temps i per això se’l sol representar amb un rellotge de sorra i una dalla, per haver castrat el seu pare. Vassari i Gherardi són els autors del fresc. 
 
http://arteymitologia.wordpress.com/2012/01/08/teogonia-la-castracion-de-urano-el-nacimiento-de-venus/1
Gea, “esposa” d’Urà, trama un pla i fa que el seu fill Cronos, castri el seu pare. Els genitals són llançats al mar i d’ells, neix Afrodita. Un cop mort Urà, Cronos, de la tercera generació, assumeix el poder absolut del món. 

Per evitar que els seus fills el destronin, se’ls empassa al néixer. Rea, esposa d’Urà, acaba per enganyar a Cronos per salvar a un dels seus fills: Zeus. Rea embolcalla una pedra amb uns bolquers i Cronos de l’empassa pensant que és el seu fill neonat. Com era una història que no tenia precedents en la tradició hebrea i no entrava en conflicte amb el seu ideari, aquesta història va passar el filtre i es va acceptar.
Zeus és parit a Creta i criat per Amaltea i, un cop creix, mata el seu pare, que vomita tots els altres seus germans que s’havia empassat abans de la pedra embolicada. Zeus també s’enfronta als Titans i als Gegants. 

A la fotografia trobem a Cronos devorant als seus fills. A la de l’esquerra, és Rubens (XVII) i la de la dreta, Goya (XIX). Després de castrar el seu pare, Zeus es va enfrontar als Titans i els venç. Rubens també tracta una altra part del mite a la seva pintura “La caiguda dels Titans”


Una altra versió de la Titanomàquia és la de Cornelius Van Haarlem, més abarrocat però també del segle XVII. Després de la batalla, va tenir que enfrontar els Gegants, a qui també va vèncer. A l’altar de Pèrgam es pot veure Atenea vencent a Gegants i Gea, que surt de la Terra implorant perdó. 


Com a aportació personal, remarcar els frescos del Palazzo del Te, on un deixeble de Rafael, va representar La Caiguda dels Gegants a tota la sala en una mena de trampa visual que fa que sembli que el sostre et caigui al damunt…Ha de ser impressionant…

L’última representació que ens ha arribat de la Gigantomàquia és del segle XX i pertanya a Leon Golub, un artista americà. 

 

  • Les muses 

Tampoc pertanyien al panteó romà però van ser acceptades per la tradició cristiana perquè no entraven en conflicte amb la seva tradició. Ans el contrari, feien apologia de les arts i per això, també van ser integrades a Roma. De fet, les arts, es representaven des de ben antic. D’època romana es conserva, representant a les 9 muses, un mosaic i un sarcòfag (a la imatge).

http://www.pinturayartistas.com/las-nueve-musas-de-la-mitologia-griega/

A partir del Renaixement, es torna a reprendre el tema de les muses i, Rafael, per exemple, en fa dues belles estampes pictòriques. 

http://www.pinturayartistas.com/las-nueve-musas-de-la-mitologia-griega/
http://sobregrecia.com/2008/08/28/el-monte-parnaso/

Frans Floris, del segle XVI, també il·lustra les 9 muses a una de les seves pintures. Aquest pintor flamenc destaca pel seu ús viu del color a l’escena. 

 

Per acabar, destacar un parell més de quadres, un també renaixentista flamenc, de Rottenhammer. 
 
 
 
I un altre de Moreau, del segle XIX.  
 

Cosmogonia comparada
Aquest vídeo resumeix les principals cosmogonies i parla sobre els atributs dels déus. Més àmpliament ho detalla el seminari sobre cosmogonia comparada de l’assignatura de Mitologia de la Universitat de Cantabria. Es detalla el què hi diu en espanyol:
 
  • Cosmogonies:
La de tradició grega parla d’un déu que va posar ordre i regnava sobre els demés. Es reparteixen el cel, Zeus; els infers, Hades i el mar, Poseidó. 
 
http://es.wikipedia.org/wiki/Gea
1) Principio – Caos
2) La Tierra y el Cielo (Gea y Urano) tienen varios hijos.
3) Uno de ellos, Crono, castra a Urano y gobierna el mundo. Crono devora a sus hijos, hasta que Rea decide salvar a Zeus dándole a Crono una piedra envuelta en pañales.
4) Llegada su madurez, Zeus se rebela contra Crono, le obliga a devolver a sus hermanos (que había devorado) e instituye un nuevo y definitivo orden:
  • Zeus: dios del cielo, donde están los dioses olímpicos
  • Posidon: dios del mar
  • Hades: dios del mundo subterráneo (Tártaro, a donde van los dioses del mal, Titanes).
 
A la tradició anatòlica trobem a Teshub que, després de generacions de déus, venç i s’imposa sobre el seu cruel predecessor. 
 
Segons la wiki, Alalu és un déu que va ser identificat com a Hypsistos. Es considera progenitor dels déus i possible pare de la Terra. El mite diu que, després de 9 anys de regnat, va ser desafiat pel seu fill Anu, però Kumarbi, el fill d’Anu, també el va destronar (igual que passa amb Urà-Cronos-Zeus). I Alalu va caure a Terra (com un àngel caigut, com els Titans). 
 
http://en.wikipedia.org/wiki/File:Orientmitja2300aC.png
 
Anu (el Cel) -que derrota a Alalu- va ser un dels déus de la tríada sumèria amb Enlil (aire) i Enki (aigua). Ishtar -associada a Isis, Gea- seria la seva “dona” (semblen Urà i Gea). 
 
Anu engendra Kumarbi i aquest a Teshub. Una cançó The Song of Kumarbi or Kingship in Heaven -recollida pels hitites i que data del segle XIV aC-, narra que Anu va intentar escapar i Kumarbi li va arrencar els genials (com Cronos a Urà). D’ells, van sortir tres déus nous (com surt Afrodita dels genitals de Cronos). 
 
Al text, conservat en unes tauletes, diu que Anu li diu al seu fill que ara està prenyat de Teshub, Tigris i Tasmisu. Després de sentir això, Kumarbi escup el semen al terra (se suposa que li fa arrencar els genitals d’una queixalada). Anu trama amb Teshup i enderroquen a Kumarbi. 
 
En un altre versió, els tres déus fan torns de 9 anys de regnat cadascú. I seria Teshub qui conspiraria contra el seu pare. Teshub és el déu del llamp a qui s’associa també el toro, com a Zeus. Segons els hitites, una de les grans gestes de Teshub va ser matar a Illuyana. El mite entronca amb la tradició babilònica de Marduk i Tiamat. 
 
The Sky God kills the dragon Illuyanka. Behind him his son Sarruma
La tradición hitita cuenta así el origen del mundo (mito del Reino Celeste)
1) Alalu fue el primer rey de los cielos
2) Anu derrotó a Alalu y lo mandó a la tierra.
3) Kumarbi, prole de Alalu, se come los muslos y virilidad de Anu
4) Kumarbi escupe el semen y engulle una piedra de la que nacerá Tesub, que destronará a Kumarbi
 
La tradició babilònica proposa que, abans d’existir el cel i la terra, estaven units Apsu (masculinitat de l’aigua) i Tiamat (feminitat). Va aparèixer Marduk i va matar Tiamat. Divideix els seus membres: la part superior forma el cel, les estrelles i els planetes; i la inferior, la Terra; els pits, les muntanyes i els ulls, els rius. 

http://es.wikipedia.org/wiki/Religi%C
3%B3n_babil%C3%B3nica
1) Antes de existir el cielo y la tierra, estaban unidos Apsu, el elemento masculino de las aguas y Tiamat, el elemento femenino.
2) Tienen hijos, entre ellos Anu (Cielo), de quien nace Ea, con poderes mágicos.
3) Apsu quiere destruirlos a todos, pero Ea lo adormece, le corta los tendones y lo encadena, convirtiéndose en rey del mundo.
4) De Ea nace Marduk, terror de los dioses antiguos, que vencerá a su jefe, Tiamat, dividiéndolo en cielo y tierra, y repartiendo sus miembros así:

Parte superior: cielo, estrellas y planetas
Parte inferior: la tierra
Pechos: montañas
Ojos: ríos

 
 
La tradició hebraïca assenyala que al principi hi havia el Caos i va arribar un sol déu que va posar ordre i va construir totes les coses conegudes. 
 
1) En principio Caos: yermo y vacío
2) Creación (por un único Dios, por contraste con las mitologías anteriores):
  • Primer día: luz.
  • Segundo día: firmamento (separó las aguas).
  • Tercer día: lo seco, tierra.
  • Cuarto día: el sol, la luna, las estrellas.
  • Quinto día: animales marinos y aves.
  • Sexto día: animales terrestres y hombre.
  • Séptimo día: descansó.
http://es.wikipedia.org/wiki/La_creaci%C3%B3n_de_Ad%C3%A1n_(Capilla_Sixtina)
En resum, podem dir que la tradició hesiòdica té en comú:
 
Amb l’anatòlica i la babilònica, les nissagues de déus. I amb la babilònica també el Caos original, que també comparteix amb l’hebràica, tot i que aquesta, només proposa un déu creador de totes les coses. 
 
  • El panteó grec:
Després, se’ns parla de la naturalesa dels déus i allò que representen. Cada déu és associat a alguna força de la naturalesa, una virtut o una qualitat humana o artística. Van donar coherència a les divinitats de forma cronològica i temàtica. 
 
Hi va haver 4 generacions: la primera, descendent del Caos, va néixer la Terra, el Mar i el Cel; temàticament, el Caos va originar la Nit i d’aquesta va sortir l’Èter i el Dia. Representant la tercera generació, hi ha els 12 titans, Cronos com a representant i d’ells neixen els 6 Olímpics, Zeus al capdavant de la quarta. 

 

A la primera generació, es representa les principals parts de la Terra; a la segona, entren en joc forces marines, virtuts i potències humanes; i la noció del Temps; la tercera generació de déus són els que tindran a veure amb l’aparició de la humanitat i la quarta generació és la que s’estableix a l’Olimp. Com a novetat del panteó olímpic tenim l’atenció als boscos, amb la introducció d’Àrtemis; a les dots adivinatòries i a les arts, amb Apol·lo; la guerra, amb Ares; els inferns, Hades i Persèfone; i el missatger dels déus, Hermes, que pot estar entre un món i l’altre. 

  • Assimilació romana del panteó grec: 
Els romans van adaptar els seus déus als dels panteó grec. Ells tenien dos tríades. La primera tríada, l’arcaica, era formada per Júpiter, Mart i Jano, però Jano va ser substituït per Quirino. La tríada clàssica era coneguda per “capitolina” per tenir el seu temple al turó que li dóna nom. Era formada per Júpiter, Juno i Minerva. Deriva de la religió etruca (Tinia, Uni, Mernva). 

Teogonia al detall

 
En aquest vídeo, qui són els déus, qui és fill de qui: 
 
Gea engendra a Urà i Ponto. Dels dos tindrà descendència, però és Urà -fill i espòs- el que prendrà el protagonisme i amb qui engendrarà els Titans, la tercera generació de la que neix Cronos. Per identificar més fàcilment els déus per generacions, proposo els següents colors:
 
Blau: fills de Ponto i Gea (Nereu, Doris, Taumante, Euríbia)
Vermell: fills d’Urà i Gea (Oceà, Ceo, Crio, Hiperió, Jàpet, Cronos, Tea, Rea, Temis, Tetis, Mnemòsine, Febe). 
Taronja: fills de Cronos i Rea (Hera, Demèter, Hèstia, Hades, Poseidó i Zeus)
Verd: fills de Zeus i Hera (Ares, Hebe, Eris o Enio, Ilitía) I Hefest, concebut per Hera. 
Gris: fills bastards de Zeus (herois i déus: Apol·lo, Àrtemis, Heracles, Hermes, 9 Muses, 3 Gràcies, 
Lila: fills de fills de Gea amb Ponto i Urà, altres que no són descendents de Cronos (fills d’Oceà, Nereu, Metis, Tea).
Fúcsia: Naixements independents (Atenea, Afrodita)
Diu Hesíode
 
“Luego, acostada con Urano, alumbró a Océano de profundas corrientes, a Ceo, a Crío, a Hiperión, a Jápeto, a Tea, a Rea, a Temis, a Mnemósine, a Febe de áurea corona y a la amable Tetis. Después de ellos nació el más joven, Cronos, de mente retorcida, el más terrible de los hijos y se llenó de un intenso odio hacia su padre. Dió a luz además a los Cíclopes de soberbio espíritu, a Brontes, a Estéropes y al violento Arges, que regalaron a Zeus el trueno y le fabricaron el rayo.”
 

Crio era el déu dels ramats i també fill de Gea i Urà. Amb Euríbia, filla de Gea i Ponto i per tant, cosins, van engendrar Astreu, Perses i PalasAstreu és associat a l’astrologia, a vegades, descendeix directament de Gea i la seva esposa es Eos, l’Aurora. D’ells neixen els quatre vents i els cinc planetes. 

D’Oceà i Tetis, -germans i esposos-, naixeran tots els rius i les nimfes que els habiten. A la mitologia grega, Oceà representa l’element aqüàtic i se’l relaciona amb l’antiga creença que la Terra era un disc pla envoltat per un immens riu circular anomenat Oceà. Se’l representava amb la part superior d’home i la part inferior de serp

Hiperió i Tea, també germans i esposos, també van tenir descendència. Hiperió simbolitza la observació i Tea és deessa de la vista i és la responsable de fer brillar els metalls i les pedres precioses. De la seva unió surten Helio, Selene i Eos simbolitzant el Sol, la Lluna i l’Aurora. Helio, déu del Sol i confident de Zeus, creua el cel cada dia d’est a oest sobre el seu carro alat tibat per cavalls lluminosos. A l’oest és on els seus cavalls es banyen i de nit, torna amb barca per l’endemà, tornar a creuar el cel. 

Selene representa la lluna i apareix al firmament quan el seu germà acaba la jornada. La deessa es va enamorar d’un humà, Endimió, i va demanar a Zeus que el fes immortal per poder sempre estar amb ell. 

Eos és la deessa de la Aurora i, amb Astreu, fill dels Titans cosins Crio i Euríbia, va concebre els astres i els vents. També regula l’alternar del dia i la nit i obre les portes perquè surti el carro del sol cada matí. Com Ares n’estava enamorat, Afrodita, que era l’amant d’Ares, la va perseguir. 

Tetis simbolitza la fertilitat de les aigües però les seves representacions a Roma van ser escasses. Pot ser vista com un equivalent a Thalassa, deessa del mar i ha de ser confosa amb la Tetis nereida, mare d’Aquil·les i esposa de Peleu. 

Ceo, déu de la intel·ligència, es va unir a la seva germana Febe (la brillantor de la intel·ligència). D’ells van sorgir Asteria, personificació de la llum i el cel i Leto (Latona pels romans), simbolitzant la nit, l’obscuritat, els esperits dels morts. Per escapar de Zeus, Asteria, en algunes versions, es va convertir en una codorniu i, en altres, es va llançar al mar i es va convertir en una illa errant que va acabar dient-se Delos. Asteria també és coneguda com Ortigia, que significa l’illa de les codornius. 

Asteria va escapar de Zeus però no la seva germana Leto, de qui va concebre Àrtemis i Apol·loHera, esposa de Zeus, gelosa com era, va fer que Leto no trobés lloc per parir. Al final, Leto arriba a la illa Ortigia (que simbolitza la seva germana) i dóna a llum als bessons que seran déus de l’Olimp. 

Àrtemis és la deessa verge de la caça, se la representa amb un arc i unes fletxes. A Grècia era venerada per a tot arreu i els romans la van associar a Diana. És l’antítesi d’Afrodita i intenta apartar als joves de la seva influència. Apol·lo és déu del foc solar, de la bellesa, de les arts plàstiques, la música i la poesia. També és un déu oracular associat a la purificació. Com a patró de Delfos, se’l relaciona amb l’Oracle, però també amb la medicina i les curacions, les plagues i les malalties. I també era el protector dels ramats. Com a cap de les Muses, fa de patró de la música i la poesia. La lira és un dels seus atributs, però també se’l representa amb arcs i fletxes. Fou considerat protector de les colònies gregues. 

També engendren Oceà i Tetis a Metis, que personifica el saber. Va ser la primera esposa de Zeus i quan en va quedar embarassada, Zeus se la va empassar i del seu cap, va parir Atenea, que va néixer ja adulta, armada i llesta per a la guerra, tot i que també és la deessa del saber i de les arts i els oficis. A Roma se li deia Minerva i formava part de la tríada capitolina juntament amb Júpiter i Juno. Protectora d’Atenes, se li va construir el Partenó per adorar-la. 

Temis és la personificació de la Justícia i l’Ordre i la segona esposa de Zeus. A Roma la van associar amb Iustitia (la de la balança i la bena als ulls). De Zeus, Temis engendra les Hores. Aquestes regulen l’ordre de la societat, la naturalesa i les estacions. Són l’Ordre, la Pau i la JustíciaAl principi s’associaven a la primavera, al vent i a l’hivern. Més tard, van augmentar a 12 i a l’Olimp, guardaven les portes del cel, servien als déus i cuidaven dels cavalls celestials. 

Mnemòsine és la representació de la memòria. Es diu que va jaure 9 nits consecutives amb Zeus i va engendrar les 9 muses. Són inspiradores d’artistes i científics i, com no van entrar en contradicció amb les creences romanes, van ser assimilades directament. 

Eurínome, “ampli govern” era considerada una Oceànide, filla d’Oceà i TetisAmb Zeus era mare de les tres Càrites: Aglaya, la bellesa; Eufrósine, la joia; i Talia, la festivitat. A època romana es van denominar Gràcies i han estat un tema molt tractat per l’art. Es diu que Eurínome va regnar sobre els Titans abans que ho fes Cronos. Però quan aquest va enderrocar el seu pare, va ser derrotada i enviada al Tàrtar. 

Jàpet, Tità fill de Gea i Urà, es va unir a Asia, Oceànide filla de Gea i Ponto. D’ells sorgeixen tota la generació de déus que tenen a veure amb l’aparició de l’humà a Terra: Atles, Epimeteu, Menecio i Prometeu, ancestre de la humanitat.  Es va mofar de Zeus, que va quedar en ridícul davant dels humans i Zeus va castigar-los deixant-los sense foc. Prometeu va robar el foc de l’Olimp i el va donar als homes i, per això,  era considerat un déu protector. 
 
Epimeteu tenia una capsa amb tots els mals i, Zeus, per venjar-se de la humanitat, va enviar una dona a Epimeteu, Pandora. Tot i que Prometeu ja havia advertit a Epimeteu que no acceptés regals de Zeus, va acceptar a Pandora, que va obrir la caixa i va escampar els mals pel món. Junts, Epimeteu i Pandora, van tenir una filla, Pirra, que amb Deucalió, també fill de Prometeu, van ser els pares de la raça humana, com Adam i Eva. 
 
Atles va ser el Tità que va encapcelar la guerra contra els OlímpicsZeus el va castigar a sostenir el món sobre les seves espatlles. Atlas va enganyar Hèrcules per no tenir que sostenir el món però Hèrcules el va enganyar de nou i, per sempre més, Atlas ha de sostenir la bòveda celest sobre les seves espatlles. Es diu que les seves filles són les Hespèrides, les que vigilaven l’arbre de les pomes d’or juntament amb un drac ferotge, Lladó. 
 
Zeus va impartir un càstig curiós a Atles, que havia estat al capdavant de la rebel·lió dels Titans, com també ho farà Satanàs: el va encadenar i va fer que una àliga li mengés el fetge cada dia perquè, segons la mitologia, com era immortal, cada dia li creixia el fetge de nou. La cosa curiosa és que els grecs ja devien saber que el fetge es reprodueix fins a la seva escala normal si se’n secciona un tros, per exemple. 
 
D’Atles i la oceànide Pléyone -filla d’Oceà i Tetis-, neixen les 7 Pléyades: Electra, Maya, Táigete, Alcíone, Astérope, Mérope i Celeno. Totes brillen intensament menys una, Mérope, avergonyida d’haver mantingut relacions amb un mortal. Hi ha dues versions que les posen al firmament, és a dir, les castasteritzen. A la primera, se suiciden quan castiguen a Atles i són posades al cel; i a la segona, que primer Zeus les converteix en coloms i després en estrelles per salvar-les d’un caçador. 
Hermes és un déu nascut de Zeus i Maya. Des de la seva infància se li associen la intel·ligència i la mobilitat. És un déu mediador entre Zeus i els déus i els déus i els homes. A la Terra és el déu de l’eloqüència, protector de comerciants, els missatgers i oradors, literats i poetes, però també dels lladres. També és déu de pesos i mesures, de l’atletisme, dels pastors i dels invents. 
 

De Ponto, engendrarà Gea a NereuAquest esposa Doris, la seva germana. Són pares de les 50 nereides, nimfes del mar. Nereu i família vivien a l’Egeu: ell era conegut per les seves dots adivinatòries i per ser capaç de canviar de forma. Heracles el va aconseguir atrapar i Nereu li va acabar dient on era el Jardí de les Hespèrides. Era representat per un ancià amb barba sostenint un trident o ceptre, amb el tronc humà i les cames de peix. 

De Taumante, “miracle, meravella”, fill de Gea i Ponto, i la seva unió amb Electra, plèyade filla de Plèyone i Atles, van néixer Iris, Arce i les Harpies. 

Cronos va tramar amb la seva mare Gea la castració del seu pare i germà, Urà. Usant una dalla, li va tallar els genitals. Unit a la seva germana Rea van regnar a l’època daurada, una època que no necessitava regles ni lleis perquè tothom feia el correcte. Rea i Cronos són els pares de la generació Olímpica. Però Gea va advertir al seu nét Cronos que un dels seus fills el derrocaria i, tal com naixien, se’ls cruspia

 
Rea l’acaba enganyant i dóna a llum a Zeus -a l’illa de Creta-, on és criat per Amaltea i, quan es fa gran, desafia Cronos i el venç, imposant-se com a déu de déus. Per als romans Cronos i Rea eren Saturn i Ops, també associada a Demèter o Cibeles (frigia). Dels genitals tallats de Cronos caiguts al mar, sorgeix Afrodita. Un cop vençut Cronos, Metis li dóna un beuratge a Zeus que aquest administra a Cronos, fent-li vomitar els seus altres cinc germans: Hera, Hèstia, Demèter, Hades i Poseidó, els nous déus olímpics de la quarta generació. 
 
Zeus és el déu que garanteix l’ordre a la Terra i el manteniment dels privilegis dels altres déus. Els seus atributs són el llamp (que va rebre dels Cíclops), el roure (que atrau els llamps), l’àliga i el brau. El seu equivalent romà és Júpiter. Es va casar tres cops: amb Metis, amb Temis i amb Hera
Hera és la divinitat tutelar del matrimoni i dels naixements, és germana de Zeus i també la seva tercera esposa. Es va educar amb Tetis i Oceà. Un dels seus emblemes és la vaca per l’animal més maternal. Se la representa solemnement i el equivalent romà és Juno, amb qui forma la tríada capitolina. Tot i el seu caràcter maternal, la tradició la va veure com un ésser venjatiu i violent, especialment amb les amants i fills bastards de Zeus. En un concurs de bellesa, va perdre contra Afrodita i, en conseqüència, destrueix Troia com a venjança. 
 
Els fills legítims de Zeus i Hera són: Ares, déu de la guerra; Eris, de la discòrdia; Enio, l‘horrorIlitía, comadrona i deessa dels naixements. Extraoficialment i per compte propi, com Hera estava gelosa de Zeus per haver concebut tot sol a Atenea, va engendrar Hefest, déu del foc
 

Ares és el déu de la guerra i és odiat per tots els déus, inclòs pel seu pare. A Roma es va assimilar com a Mart i li tenien millor apreci que els grecs. A La Ilíada participa del cantó dels troians perquè era el bàndol d’Afrodita, que lluitava en contra d’Hera, que havia perdut el concurs de bellesa contra ella. Quan s’enfronta a Atenea no sempre surt airós de les batalles, perquè Atenea representa la guerra intel·ligent i es estimada per tots els altres déus i mortals, Ares simbolitza la brutalitat i la desmesura. 

Va engrendrar les guerreres Amazones, al cruel Diómedes. Amb la seva amant Afrodita també va tenir descendència: en ocasions s’atribueix un dels fills Eros, l’amor, però normalment Eros, per Hesíode, existeix abans dels déus. Amb Afrodita van engendrar Deimos, el dolor i Fobos, el terror; i a Harmonia, deessa de la concòrdia. Va ser esposa de Cadmo, primer rei de Tebes. 

Però Afrodita estava casada amb Hefest, déu del foc de la Terra, el domini del qual és important pel treballar els metalls. Per això és déu dels ferrers, artesans, escultors, del metall i de la metal·lúrgia. A Roma se’l va associar a Vulcà. Hefest, a diferència dels altres déus, era lleig i coix i se’l representa amb la barba mal posada i treballant en la forja. Alguns diuen que Zeus el va llençar Olimp avall; d’altres, que el va llençar la seva mare, Hera, quan va veure que era tant lleig. Hefest va construir un tron d’or i quan Hera s’hi va assentar, va quedar immobilitzada. Per alliberar-la, Hefest va demanar a Hera poder tornar a l’Olimp i casar-se amb Afrodita. Però Afrodita l’enganyava amb Ares. 

Hèstia, filla de Cronos i Rea, és la deessa del foc de la llar. Tot i estar entre els 12 olímpics, no té mites propis. Es mantenia lluny dels afers entre déus i mortals. A Roma se li va dir Vesta i tenia un foc perpetu sagrat que mantenien la secta de sacerdotisses vestals. No surt gairebé als relats però era de gran importànica per als romans. Prova és d’això que sigui la primera a qui li feien ofrenes als banquets. Per aludir a la seva virginitat, se li sacrificaven vedelles de menys d’un any. 
 
Poseidó és el déu del mar i de les aigües. Els Cíclops li van donar el Trident i amb ell, desencadenava terratrèmols i tempestes. La seva esposa era Amfítrite -filla de Nereu i Doris-, amb qui engendrà Tritó, però, com Zeus, va tenir moltes amants i fills il·legítims. Al culte romà fou assimilat a Neptú. Amfítrite, com Tetis, no va comptar amb un gran repetori de mites però sempre acompanya a Poseidó a les representacions artístiques. Normalment se la posa sobre un carro triomfal. Tritó és el missatger de les profunditats marines i se’l representa mitat home amb cua de peix. De vegades porta un trident com el seu pare però, normalment, se’l reconeix pel cargol de mar que fa sonar per calmar o avivar les onades. Va ser pare de Palas i padrastre d’Atenea. 
 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *