31 Des

Annex 1: Conceptes i fonts_ Exercicis. Curs de Mitologia i Cultura Occidental

En aquesta primera part de curs anomenada Mòdul 1: Conceptes bàsics i fonts de la Mitologia clàssica, trobem 3 exercicis: una primera pràctica per veure l’ús de diferents fonts per al coneixement dels mites d’Aquil·les i Ifigènia; una segona pràctica que s’anomena Comentari de textos sobre el concepte, la interpretació diacrònica i la repercussió en el món actual i, per acabar, un test interactiu de sis preguntes. Els exercicis de l’assignatura presenten sempre aquesta nomenclatura: comentari de text, seminari i test

1. Pràctica per a veure la utilització de diferents fonts per al coneixement d’un mite concret. En ocasions, hi ha diferents versions d’un mateix mite o variacions en les vides de personatges concrets. Per il·lustrar aquest fet, al primer exercici es mostren dos mites: el d’Aquil·les i el Ifigènia. 
 
EL MITE D’AQUIL·LES 
 
http://es.wikipedia.org/wiki/Aquiles
Per analitzar el mite d’Aquil·les i veure el tractament diferent per part de dos autors es proporcionen dos textos: un provinent de La Ilíada d’Homer i un altre d’Apolodoro. Homer era poeta i narra èpicament, com ho faria un contacontes. Apolodoro era mitògraf i Eurípides, dramaturg. Aquí es marquen les pautes per al comentari de les pràctiques del curs. 
 
Com es pot comprovar als textos, Homer dramatitza els fets ressaltant la còlera d’Aquil·les, la supèrbia d’Agamenó i la intervenció d’Apol·lo. En canvi, Apolodoro, composa un relat molt més descriptiu i permet conèixer els fets en poques paraules. 
 
EL MITE D’IFIGÈNIA
Aquí es proposa la lectura de dos textos: el primer d’Eurípides i el segon d’Apolodoro. Si es compara el diàleg entre Agamenó i l’ancià a l’obra, passa el mateix que en l’altre ocasió, Apolodoro, com a mitògraf, el descriu i el despulla de tota ornamenta. 
http://es.wikipedia.org/wiki/Ifigenia_entre_los_tauros
 
En aquesta pràctica s’analitza la vigència del mite en qualsevol aspecte de la vida humana i el coneixement i repercussió dels mites antics a través de tres textos. El primer es titula “L’aplicació del mite al món actual“; els dos següents refereixen a la repercussió dels mites antics i són “Schliemann (descobriment de TROIA)” i “Mito en el cine“. 
2.1. L’aplicació del mite al món actual. Sobre l’origen mític d’Espanya.
Juaristi analitza, en “El reino del ocaso“, la identitat nacional amb l’ajuda de textos clàssics. En una notícia publicada al diari El Mundo del dimecres 25 de febrer de 2004, P. Ortega Bargueño, comenta que Juaristi presenta a Espanya com a un somni ancestral i indaga en les llegendes i mites cristians, jueus i musulmans. Som hereus de les tradicions generades per les tres cultures que poblaren la península durant l’Edat Mitja. 
A la seva obra, segons Ortega Bargueño, Juaristi parla de les històries del rei Salomó i la reina de Saba, de Don Rodrigo, d’Alexandre Magne i Hèrcules, entre altres, amb l’objectiu d’exposar les creences fantàstiques que van sobreviure mesclades amb la història. “España es una comunidad imaginaria y se apoya en un repertorio de imágenes que nos permite integrar eso que llamamos nación en nuestra experiencia emocional“, afirma l’escriptor i director de l’Institut Cervantes. “Es ese conjunto de imágenes el que va forjando una comunidad a lo largo del tiempo y el que actúa sobre el ser y existir de un pueblo“. 
L’estudi que publica Juaristi abarca nou segles, els compresos entre la invasió àrab i la publicació de la primera part del Quixot. Es considera que, a partir de llavors, el mite deixa pas a la novel·la, que posa fi a aquests somnis ancestrals segons paraules de María Zambrano. Juaristi, segons Bargueño, considera que la novel·la sorgeix del xoc de l’imaginari cristià i l’islàmic
Juaristi confessa el seu interès per la relació entre la imaginació i l’experiència política i manifestà que “El reino del ocaso” (Espasa) -títol que apadrina el catedràtic Serafín Frajul-, “es el libro de un lector. Lo he preparado a lo largo de una serie de años en los que tuve que leer muchos trabajos relacionados con el problemas de la imaginación política, literaria, artística y filosófica“. 
Aquí trobem una reconstrucció hipotètica de la cituat de Troia per Schliemann i Korfmann. Per saber-ne més, se’ns redirigeix a l’assignatura de “Historia del Próximo Oriente y Grecia” impartida pel professor José Ramón Aja (OCW-unican) 
En aquest apèndix titulat “TROYA. De Homero a Korfmann, trobem un anàlisi més profund del mite i de la seva posició en la història antiga de Grècia. El text ha estat elaborat a partir dels llibres de J. Latacz, Troya y Homero: hacia la resolución de un enigma, Barcelona, 2003; G. Gamer, “Troya a la luz de las últimas investigaciones“, Treballs d’Arqueologia 2, 1992, pp. 201-224; y M. Siebler, La Guerra de Troya. Mito y realidad, Barcelona, 2002.
  • La imatge del jaciment de Troia abans de les excavacions de Korfmann. 
http://philosophyofscienceportal.blogspot.
com.es/2011/07/heinrich-schliemann
-priams-treasure.html
A començament i final de la dècada de 1870, Heinrich Schliemann va excavar l’antiga Troia a Hisarlik, a la rivera oriental dels Dardanels. Schliemann era un magnat de la indústria, autodidacta, que als 14 anys va deixar els estudis pels negocis; i als 41 va decidir canviar els negocis per l’arqueologia. 
Va descobrir 9 ciutats situades una sota l’altra. Troia II, la segona començant per avall, mostrava indicis d’haver estat violentament saquejada i a l’interior d’una porta es va trobar un tresor amb més de 100 objectes de coure, plata i or. Schliemann va publicar una notícia sensacionalista anunciant que havia trobat “el tresor de Príam” i va prendre una fotografia de la seva esposa Sofia, de nacionalitat grega, guarnida amb les joies d’or. 
El tresor fou traslladat fraudulentament de Grècia a Alemanya al 1973 i, després, al 1945, al final de la II Guerra Mundial, va passar d’Alemanya a Rússia. Va reaparèixer al 1993 al Museu Pushkin de Moscou i a l’Hermitage de San Petersburg. 
This display of what Heinrich
Schliemann proclaimed as Trojan King
Priam’s treasures appeared in
the
 Illustrated London News in 1874;
they are now believed to date
from a millennium before Priam’s reign
http://www.upenn.edu/gazette
/0510/feature5_2.html
Les 9 ciutats descobertes dataven cronològicament de cap al 3000 aC al 600 dC. Es dedueix que a Troia VII, datada pel 1250-1000 aC, va acontèixer el que anomenem “La Guerra de Troia”. 
La identificació de Schliemann errava de 5 nivells i diferia de 1300 anys. 
La ciutat governada per Príam i Hècuba, sitiada per Agamenó i Aquil·les, va ser destruïda a causa d’una dona preciosa que es disputaven dos marits de sang reial o, millor dit, pel domini d’un lloc estratègic situat entre dos mars molt importants des del punt de vista comercial
No era Troia II sinó Troya VII. Aquí les fotos que va fer l’arqueòleg-empresari de la seva dona lluïnt les joies i del tresor mateix que va trobar. La foto va ser publicada, com bé apunta la llegenda, al 1874. 
  • L’autèntica història de Troia (segons la arqueologia i la historiografia actuals)
A. Importància estratègica i econòmica: Troya fou, durant gran part del II mil·leni, una de les peces clau del comerç a llarga distància establert al Mediterrani Oriental pels tres principals espais culturals de l’època: Mesopotàmia (Babilònia, Assíria), Egipte i els Estats fenicis de Llevant (Biblos, Sidó, Tir, Beirut, Ugarit). Des d’aquestes grans entitats culturals, el trànsit de mercaderies continuava la seva ruta pel mar cap a l’oest (Creta, Grècia, Espanya, el Nord d’Àfrica) i cap al nord (Anatòlia occidental, Tràcia). 
En aquest context comercial, la prosperitat de Troia sembla haver coincidit amb l’època en la que va sorgir un altre àmbit comercial i una nova via de trànsit a través del Mar Negre. És en aquest moment que Troia es va convertir en un centre urbà que rebia, emmagatzemava i organitzava el comerç de la zona. La classe dirigent de Troia va fer valer la seva posició estratègica (just a l’entrada de l’Helesponto, dotada de una magnífica bahia que permet donar aixopluc a un gran nombre d’embarcacions) per vigilar i cobrar pel pas dels vaixells i mercaderies. 
 
B. Fisonomia urbana. A partir de les excavacions de Manfred Korfmann, -iniciades al 1988-, es va descobrir un extens barri sota Troia VI, anomenada “la ciutat homèrica”. El seu sistema defensiu estava construït per una potent muralla de pedra i adob, dos fossars exteriors i portes d’accés a la ciutat defensades per torres de fusta i més fossars. L’aspecte urbà era el d’una ciutat grecomicènica amb tocs anatolis que li farien tenir unes característiques urbanes típiques de ciutats comercials i residencials de l’Àsia Menor i l’Assíria septentrional del II mil·leni.
C. La identitat històrica i les vinculacions polítiques
Troia devia estar vinculada d’una manera o altra a l’Imperi Hitita des d’èpoques molt antigues i, els seus governants, devien formar part d’una xarxa de petits estats i ciutats dominats per un sistema sobirà de l’Imperi Hitita. A l’Edat de Bronze, el turó d’Hisarlik es deia Wilusa entre pels hitites i Wilios/Ilios pels grecs
Seal of Muwattalli IIhttp://www.hittites.info/history
.aspx?text=history%2FMiddle+Late+Empire.htm
A la nombrosa correspondència diplomàtica dels reis hitites que es va trobar a l’arxiu de les tauletes d’Hattusas, surten noms de regions i senyors o reis/prínceps. Destaca un tractat entre un rei hitita anomenat Muwatalli II (1229-1272) i un cert Alaksandu de Wilusa (en hitita), és a dir, de Wilios (en grec) o Ilios en la forma en que apareix en Homer més de 100 cops quan es refereix a Troia (incloent també la variant Ilión). 
A més d’això, cap a finals del segle XV aC, els hitites coneixien, en el país de Wilusa, una regió concreta anomenada Taruwisa o Tru(w)isa, reconeguda com a Troia en el topònim grec. Les relacions entre Wilusa i els Hattusas foren lleials i sòlides en general, i aportaren una gran estabilitat i tranquilitat política a la ciutat grega. Els reis hitites no interferien en els afers exteriors d’Anatòlia. El resultat d’aquesta situació va ser que, al llarg del II mil·leni, Wilusa, en general, i Tru(w)isa/Troia en particular, van tenir un creixement constant i un gran desenvolupament econòmic. 
Respecte al tractat entre el rei hitita Muwatalli II i Alaksandu de Wilusa, cal destacar alguns fets i hipòtesis sòlides, entre altres: 
1. Wilusa formava part, com entitat autònoma, de la “commonwealth” hitita formada i assentada a Anatòlia. Altres entitats polítiques o regnes que abans o després van formar part d’aquesta aliança, foren Haballa, Mira (o Seha), regne veí meridional de Wilusa.
2. La alianza de Wilusa amb Hattusas va durar molt de temps.
3. La classe dirigent de Wilusa parlava hitita -a més de grec-, sobretot, en les activitats diplomàtiques i administratives. 
4. En un remot passat va haver un submissió militar i política de Wilusa per part dels Hattusas (el que després va derivar en una aliança)
5. Wilusa i un altre estat autònom d’Anatòlia, Arzawa, van ser aliats militars contra Hattussas als temps antics.
6. Ilios/Wilios era un estat bastant significatiu com per tenir un paper en la política de les grans potències del II mil·leni abans de Crist. 
http://geacron.com/home-es/?lang=es&sid=GeaCron962385
  • Situació internacional a l’Egeu durant la segona meitat del II mil·leni
A. A les fonts hitites hi ha dades més que suficients per afirmar que els aqueus d’Homer eren els grecs de l’Edat de Bronze procedents del país de Achijawa (a les fonts hitites). Aquest país, a la segona meitat del II mil·leni, era una potència expansiva de l’àrea mediterrània. 
http://ocw.unican.es/humanidades/historia
-del-proximo-oriente/modulo-4/catalogo-de-naves-de-la-iliada
Va ocupar Creta al segle XV i, després de la supressió del domini marítim minoic, fou més enllà de l’Egeu, cap a l’Àsia Menor. 
La seva àrea d’influència i hegemonia directa podria haver abarcat una franja oriental de la Grècia continental, així com una part insular de l’Egeu oriental fins a Rodes. 
Dominava, a més, determinats punts de la costa sud-occidental de l’Àsia Menor (la futura Jònia): Milet, és a dir, Millawanda als textos hitites. 
Des d’allà, interessada en els graners de l’Àsia Menor, va intentar ampliar la seva influència cap al Nord. 
1. Beocia (Peneleo, Leito, Argelisao,Protoenor, Clonio)
16. Etolia
2. Región Miniea (Ascálafo, Yélmeno)
17. Creta (Idomeneo, Meriones)
3. Focea (Esquedio, Epístrofo)
18. Rodas (Tiepólemo)
4. Locrea (Ayax Locrense)
19. Sima (Nireo)
5. Eubea (Elefenor)
20. Espóradas meridionales (Fidipo, Antifo)
6. Atenas (Menesteo)
21. Región Esperqueía (Aquiles)
7. Salamina (Ayax Telamón)
22. Ptía (Protelisado, Podarque)
8. Argólida meridional (Diomedes, Esténelo,Euríalo)
23. Pelasgia (Eumelo)
9. Argólida septentrional/Acaya (Agamenón)
24. Magnesia (Filoctetes/Medeón)
10. Laconia (Menelao)
25. Hestia (Podalirio, Macaón)
11. Mesenia noroccidental (Néstor)
26. Tesalia o Timfaia (Eurípilo)
12. Arcadia (Agapenor)
27. Perraibia (Polipoite, Leonteo)
13. Élide (Anfímaco, Talpio, Diores, Polixeno)
28. Región de Pindo (Guneo)
14. Islas jónicas occidentales (Meges)
29. Peneo/Pelión (Protóo)
15. Islas Jónicas orientales (Odiseo)
B. Als estats i ciutats que formaven part del país d’Achijawa poden haver estat tots els que s’enumeren en l’anomenat “catàleg de naus aquees/micèniques que es van mobilitzar contra Troia. Aquest catàleg apareix al cant II de la Ilíada. Durant l’anomenat “Heládico Tardío”, un d’aquests estats micènics, Tebes, sembla haver estat el centre hegemoni o dirigent de la Grècia micènica, molt per sobre d’altres ciutats com Micenes, Tirint, Pilos, Orcómenos, etc. 
A més, sembla també haver existit un centre neuràlgic del regne Achijawa del que parlen les fonts hitites. Un altre detall és que “el catàleg de naus” comença amb Beòcia i la regió tebana; i la reunió de les naus es produeix a Aulis, port nautral de Tebes de d’època immemorial
 
Aquest país va tenir conflictes seriosos amb els Hattusas des de l’antiguitat, però, a l’hora, el rei Hatti tracta com a igual (“germà meu”) al rei de Achijawa. Els intents d’Achijawa de danyar l’Imperi Hitita van acabar amb una reacció molt virulenta. Van prendre Milet (Millawanda).  Achijawa no va conformar-se ni acceptar la situació. 
Quan va caure l’Imperi hitita al 1175, va tornar a intentar establir l’altra cap de pont a la costa asiàtica. Ocupar de nou Milet no semblava prudent, així que Achijawa bé podria haver centrat el seu interès en Troia. 
La arqueologia no ha provat com podríem vincular un hipotètic atac micènic/aqueu sobre Troia a finals del segle XIII amb la caiguda i destrucció de la cultura micènica fins al 1200, o bé com podríem vincular les dues grans catàstrofes destructores fins a la data comprovables arqueològicament amb una agressió exterior (¿aquea?). Aquestes catàstrofes són el terratrèmol de cap al 1250, a final de Troia VI i el gran incendi cap al 1180 o una mica més tard, a final de Troia VI b o principis de Troia VII a. 
3.  “Mito en el cine
Portar Troia a la pantalla i posar-hi a Brad Pitt com a protagonista, va fer disparar les ventes de La IlíadaEls llibreters sembla que calculaven que l’obra d’Homer havia crescut un 50% en demanda. 
En una nota publicada a la pàgina 53 de l’edició de dilluns, 14 de juny de 2004 a El Periódico, M. Eugenia Ibñez, deia que des de l’estrena de la pel·lícula havien augmentat les ventes del clàssic grec i que els llibreters al·lucinaven. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *