11 Jun

8. Plaça de Catalunya: història d’una agonia

Barcelona: Bellesa i Oblit va sobre història i iconografia dels monuments de Barcelona. Fruit de l’eròtica del fracàs, el text va destinat als amants de Barcelona, sobretot aquells que, com jo, viuen la ciutat entre l’orgull i el desencís.

Aquest capítol és un monogràfic sobre la concepció, la construcció i la decoració de la plaça de Catalunya: una agonia que va durar 85 anys.

(En español, aquí).

Al 1844, mentre encara hi havia les muralles que oprimien la ciutat i feia vint anys que el Passeig de Gràcia havia estat inaugurat, el Diario de Barcelona comentava que, al solar entre la muralla i el passeig es faria una plaça semicircular.

Tot va quedar en res i el pla Cerdà aprovat pel govern espanyol al 1854 no contemplava cap plaça. Passant del pla urbanístic del govern central, l’Ajuntament de Barcelona convoca, al 1858, un concurs per urbanitzar la plaça que guanya l’arquitecte municipal Antoni Rovira i Trias. El projecte suposava una monumental plaça rectangular quatre vegades més gran que l’actual. Però al 1860 una reial ordre imposava de nou el pla Cerdà.

balaguer_victorVíctor Balaguer, encarregat de posar noms als nous carrers derivats del pla Cerdà, comenta al 1865: “(…) una vasta extensión de terreno que el público ha dado a llamar plaza y que las gacetillas de los periódicos y el vulgo han bautizado con el nombre de plaza de Cataluña. En el plano aprobado por el ingeniero Cerdà no existe semejante plaza, pero una y otra vez, con insistencia y tenacidad, ha pedido la prensa periódica que se establezca una plaza en aquel sitio (…) Todo induce a creer que acabará este sitio por ser la plaza de Cataluña que se reclama, y en este caso será una grande, vasta y espaciosísima plaza”.

Com el pla Cerdà no contemplava cap plaça, alguns burgesos van començar a edificar-hi cases. La primera fou la Casa Gibert, que s’estigué, on avui hi ha les fonts de la plaça de Catalunya del 1861 al 1895. Sembla que en Gibert fou molt atrevit, ja que dins de muralla, tot quedava a prop i aquells terrenys, als barcelonins, els quedaven lluny. Per il·lustrar aquest fet: Ignasi Girona, fill del burgès Manuel Girona, que va fer construir el segon edifici de la plaça al 1863, a l’actual número 14. La seva família vivia al carrer Ample i van lamentar tristament “que ja no el veurien mai més”.

Una altra construcció que hi va haver al mig de la plaça va ser la casa Estruch, enderrocada el 1901.

Plaça Cat Estruch

En realitat, ningú sabia què fer-ne d’aquells terrenys i es van proposar nombroses urbanitzacions de caire monumental. A la Biografia de la plaça de Catalunya d’en Lluís Permanyer, trobem que al 1878 Domènec Call i Franquesa proposa:

“(…) quatre enormes torreons rematats amb escultures al·lusives a cada una de les províncies catalanes i al bell mig un gegantesc monument a la patrona de Santa Eulàlia, voltat d’escuts i de fruits i productes de cada una de les províncies, i tot fent escorta a un homenatge escultòric a les glòries catalanes. Per si era massa senzill i breu el missatge, volia que els fanals, les reixes, les baranes i els bancs fossin dissenyats amb tota mena de simbolismes patriòtics i heràldics (…)”.

Plaça Cat Collage Circ

En aquella ciutat que creixia, la plaça va acabar essent un encreuament i punt de trobada. S’hi instal·laven barraquetes i xarlatans i, segons Apel·les Mestres, s’hi veien gegants i pigmeus, dones amb barba i vedells de dos caps. Ben aviat s’hi aixecaren luxosos envelats i, fins i tot, va allotjar el Circo Alegría. A la imatge de l’esquerra, el circ a la dreta i la Pajarera al fons; a la imatge de la dreta i el circ al fons. [i].

antonet-1-El circ s’hi havia d’estar sis mesos i va acabar quedant-s’hi setze anys, del 1879 al 1895. De tots els artistes, el més popular fou el pallasso Antonet que, a més de ser molt graciós, era capaç de saltar per damunt de quatre soldats armats amb baioneta, sis elefants i dotze cavalls.

Una cosa més banal que produïa gran expectació era quan es donava de menjar als animals en directe: els barcelonins s’embaladien mirant com un elefant es cruspia un miler de llonguets.

Una construcció curiosa fou la del jardiner municipal Salvador Oliva, que al 1880 va erigir una gran instal·lació amb un paisatge interior amb el seu bosquet i turonet, cascada, palmeres i, fins i tot, un llac i un pont rústic. Devia fer molta patxoca, l’enginy.

[i] Biografia de la plaça de Catalunya.

Segueix a “Manos a la obra” o consulta l’Índex.

 

 

2 thoughts on “8. Plaça de Catalunya: història d’una agonia

  1. Hola
    Només dir-te que m’ha agradat molt la teva sèrie de “Plaça Catalunya: història d’una agonia”- He rigut una bona estona. La vaig descobrir perquè estava fent una ruta al Wikiloc de presentació de les estàtues de la plaça, i com et deia, vaig haver de parar en el que feia per poder llegir-ho i gaudir-ho. M’he permès posar el link al teu blog a l’explicació que faig al Wikiloc.
    Que passis un bon dia, i que no deixis de fer-nos passar bones estones.
    Abraçada !

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *