11 Jun

8. 4. Conjunt escultòric II_Plaça de Catalunya: història d’una agonia

Barcelona: Bellesa i Oblit va sobre història i iconografia dels monuments de Barcelona. Fruit de l’eròtica del fracàs, el text va destinat als amants de Barcelona, sobretot aquells que, com jo, viuen la ciutat entre l’orgull i el desencís.

Aquest capítol és un monogràfic sobre la concepció, la construcció i la decoració de la plaça de Catalunya: una agonia que va durar 85 anys.

(En español, aquí).

A cada cantó de la “Deessa” o “l’Enigma”, reposen la Saviesa i el Treball, obra dels germans Oslé, que també executen les al·legories en bronze de la font dels Tres Mars. “Sabiduría” respona a l’Atenea grega, al·legoria de l’equilibri entre la raó i la força física. La deessa doma el cavall, símbol del treball, que amb una pota trepitja la serp, que en aquest cas, representa un gran mal, la ignorància. Atenea porta una victòria o niké en forma de figureta femenina alada.

1.2.Trabajo.Lluci-C3-A0-Osl-C3-A9Trabajo” (a la imatge) representa un home intentant dominar un cavall. A la mà porta un martell. A la iconografia clàssica el treball era representat per una muralla amb un ariet que obre pas a cops amb el lema “Labor omnia vincit”.

Més endavant es va representar amb una figura masculina que realitza un gran esforç, com la doma del cavall. Per simbolitzar el treball també es representaven homes amb els seus atributs de treball, com El forjador de Llimona.

Una quarta fornícula conté Emporion”, de Marès, una dona amb un pit al descobert que sosté una gerra. De l’altre cantó,Montseny”, de Jaume Duran. A l’última pilastra, “Dona”, de Borrell i Nicolau, que fa pensar en una versió lliure d’una clàssica “venus púdica”, que es tapa sortint del bany. A l’altre cantó del templet, Pescador”, una al·legoria de la tradició marítima de Josep Tenas. L’últim grup escultòric en bronze amb peanya de pedra és Girona, tradicionalment lligada a l’agricultura i a la ramaderia, a la que al·ludeix el bou. L’obra és d’Antoni Parera.

De la vessant que dóna a muntanya, trobem vuit escultures en pedra. La primera, de Llobregat a Besòs, és Maternitat”, de Vicenç Navarro; la segona, “Noia”, de Josep Dunyach tenia que ser posada en un altre emplaçament amb una altra del mateix artista titulada Deessa i que era molt més voluptuosa: representava una Venus mig nua amb una petxina a la mà.

Dona.Josep-ViladomatSe suposa que per calmar els “moralistes” es va deixar la “Noia” i es va traslladar la “Deessa” al Parc de la Ciutadella. “El Forjador” fou una còpia en pedra del bronze de 1914.

Dona amb nen i flabiol” o “Maternitat” és obra de Josep Viladomat, (a la imatge) que també va fer l’estàtua eqüestre de Franco pel pati del castell de Montjuïc. L’escultura següent és Figura femenina”, d’Enric Casanovas, format amb Llimona i que desenvolupà un estil mediterrani arcaïtzant.

Curiosament la Joventut” de Josep Clarà, esculpida en pedra sorrenca, un cop acabada va ser enviada a les Tulleries de París fins que al 1929 va ser col·locada a la plaça de Catalunya. Al 1993 es va substituir per una còpia en pedra artificial, com també passà amb el Pastor del flabiol, que se situa just al costat i és obra de Pablo Gargallo. A Sarrià-Sant Gervasi podem trobar una còpia en bronze del pastor.

14.Est-C3-A0tua.Eusebi-Arnau

Per acabar, la Navegació” d’Eusebi Arnau, (a la imatge) una figura femenina que mira al Tibidabo i es presenta amb un timó de vaixell de vela llatina en honor a la navegació mediterrània. L’escultor va fer una altra obra sobrant per la plaça, La marina, que es traslladà al Palau Reial.

Concebuda pels ciutadans com un emplaçament anàrquic ple de vida, amb teatres, circ, un hotel de renom i envoltada de cafès-restaurant, a partir de Primo de Rivera i durant la dictadura franquista, la plaça serà ocupada per entitats bancàries i grans magatzems edificats amb gran opulència. A la plaça, al 1929, s’hi posarà un terra lliscós allà on abans, en un terreny terrós, jugaven els nens sota l’atenta mirada de les minyones. Per acabar-ho d’amanir, es van posar els coloms, que tant perjudiquen els vianants i l’estatuària pública.

Així doncs, tot fent comptes, la primera notícia sobre l’erecció de la plaça és del Diario de Barcelona de 1844 i la seva finalització data del 1929. En total, l’agonia de la plaça de Catalunya va durar 85 anys.

Espero que hagis gaudit de la lectura :)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *