11 Jun

8. 3. Conjunt escultòric I_Plaça de Catalunya: història d’una agonia

Barcelona: Bellesa i Oblit va sobre història i iconografia dels monuments de Barcelona. Fruit de l’eròtica del fracàs, el text va destinat als amants de Barcelona, sobretot aquells que, com jo, viuen la ciutat entre l’orgull i el desencís.

Aquest capítol és un monogràfic sobre la concepció, la construcció i la decoració de la plaça de Catalunya: una agonia que va durar 85 anys.

(En español, aquí).

Les 29 escultures que decoren la plaça de Catalunya són les següents en el sentit de les agulles del rellotge i arrencant des de la confluència de la plaça amb la ronda de Sant Pere:

  1. “Barcelona”, de Frederic Marès. GBPP[1]
  2. “Montserrat”, d’Eusebi Arnau. RB[2]
  3. “Figura femenina”, de Josep Llimona. RB
  4. “Hèrcules”, d’Antoni Parera. RB
  5. “Dona amb àngel”, de Vicenç Navarro. RB
  6. “Tarragona”, de Jaume Otero. GBPP
  7. “Font dels Sis Putti”, de Jaume Otero i Miquel Paredes. B
  8. “Lleida”, de J.Borrell i Nicolau. GBPP
  9. “Pomona[3] o “Dona amb imatge de la Mare de Déu”,  d’Enric Monjo. RB
  10. “L’esperit popular”, de Jaume Otero. RB
  11. “Pastor de l’àliga”, de Pau Gargallo. RB
  12. “Pomona” o “El Pla del Llobregat”, d’Enric Monjo. RB
  13. “Sabiduría”, de Miquel Oslé. GBPP
  14. “Deessa”, de Josep Clarà. Còpia Ricard Sala. Marbre blanc.
  15. “Monument a Macià” de Josep Maria Subirachs. Bust de Josep Clarà.
  16. “Trabajo”, de Llucià Oslé. GBPP
  17. “Emporion”, de Frederic Marès. RB
  18. “Montseny”, de Jaume Duran. RB
  19.  “Dona”, de J.Borrell i Nicolau. RB
  20.  “Pescador”, de Josep Tenas. RB
  21. “Girona”, d’Antoni Parera. GBPP
  22. “Maternitat”, de Vicenç Navarro. P[4]
  23. “Noia”, de Josep Dunyac. P
  24. “El Forjador”, de Josep Llimona. P
  25. “Dona amb nen i flabiol”, de Josep Viladomnat. P
  26. “Figura femenina”, d’Enric Casanovas. P
  27. “Joventut”, de Josep Clarà. P
  28. “Pastor del flabiol”, Pau Gargallo. P
  29. “Navegació”, d’Eusebi Arnau. P[1] GBPP: Grup en Bronze amb Peanya de Pedra[2] RB: Relleu en Bronze

    [3] Pomona, deessa romana dels fruits i, per extensió, dels jardins i horts. Pomona deriva de “pommus”, que en llatí és fruita o fruit rodó. D’aquí el pom de la porta, la poma, el pomelo, la pomme, la pomme de terre i el pomodoro.

    [4] P: Pedra

Les escultures sobrants van ser disseminades per la ciutat. Quatre decoren la porta del Palau Reial de Pedralbes, com veurem més endavant; dues van anar a parar a Miramar: Fertilitat de Clarà i la Veremadora d’en Gargallo. Dues més a la Ciutadella, una de Dunyach i l’altra de Navarro. La ballarina d’Antoni Alsina tenia que decorar una de les fornícules de la plaça però era un dels nus que alterava més als puritans, així que fou traslladada a la font del Gat. Una altra obra del mateix artista, Els Bous de l’Abundància, tampoc va ser finalment posada a la plaça i, més tard, va anar a parar al parc de l’Espanya Industrial.

Si bé es va demanar als artistes certs encàrrecs, van fer una mica el que van voler i d’aquí que hi hagi figures que no s’acaben de copsar massa bé. Però res d’això passa a la Barcelona de Frederic Marès, on trobem l’al·legoria de la ciutat representada per Hermes, déu del comerç -i l’engany-, que amb la mà dreta sosté la roda dentada que simbolitza la indústria i amb l’esquerra, les brides del cavall, al·legoria del treball.

76.-Barcelona.Mar-C3-A8s

Dalt del cavall, una noia sostenint un vaixell en referència a la tradició marítima de la ciutat. Marès va ser un dels grans escultors del segle XX i a ell es deuen les restauracions de nombrosos monuments com el d’en Güell, en López, en Ramon Berenguer III o el Geni català.

Al costat de Barcelona, mirant al Tibidabo i decorant una fornícules de les pilatres, Montserrat, obra d’Eusebi Arnau. L’home que sosté la imatge de la verge sembla que al·ludeix a fra Joan Garí, llegendari penitent de Montserrat. L’escut que s’hi exhibeix és el de Lleida. Eusebi Arnau és un dels escultors més reputats del modernisme anecdòtic català juntament amb Llimona.

Treballà en l’ornamentació escultòrica del Castell dels Tres Dragons, del Palau de la Música, de la Casa Amatller, de la Sagrada Família i del Palau de Justícia i, entre moltes altres obres, va executar les al·legories del fonògraf, l’electricitat, el telèfon i la fotografia que s’exhibeixen als balcons de la Casa Lleó i Morera i les altres escultures desaparegudes al posar la boutique que avui presideix la casa i que encara molts barcelonins reivindiquen.

H-C3-A8rcules.Antoni-PareraJosep Llimona esculpeix per a la plaça “Figura femenina”, que representa una noia aguantant-se la túnica que li llisca cos avall. L’acompanya l’escut de Barcelona. A una segona pilastra trobem “Hèrcules”, d’Antoni Parera amb l’escut de Girona: tot indica a un homenatge a L’Atlàntida de Verdaguer. De l’altre cantó de la pilastra, decora la fornícula “Dona amb àngel”, de Vicenç Navarro, que tenia certa predilecció pels àngels. L’acompanya l’escut de Tarragona.

Sobre dels Sis Putti trobem les al·legories de Tarragona i Lleida. L’original mutilada de Tarragona, en pedra, és la desterrada a la zona universitària juntament amb la Lleida de Fuxà. Otero va concebre una altra Tarragona que va ser executada en bronze i presenta atributs marítims i fruits de la terra. La Lleida en bronze fou executada per Joan Borrell i Nicolau, autor del Verdaguer del Passeig Sant Joan. Lleidetà de naixement, Borrell concep figures solemnes i s’especialitzarà en busts. L’al·legoria de la plaça no conté cap atribut que faci pensar en la província de Lleida i més aviat fa pensar en una maternitat en la que no es va posar massa sentiment.

La “Pomona” o “Dona amb imatge de la Mare de Déu” és obra d’Enric Monjo d’estil arcaitzant. L’esperit popular” és de Jaume Otero i presenta una figura femenina força voluptuosa amb una branca de llaurer. Una mica més enllà el “Pastor de l’àliga”, de Pau Gargallo. A l’època, l’artista treballava en el cubisme i va executar obres de tall clàssic per satisfer l’encàrrec. També fou autor de Els Genets i Els àurigues originals de l’estadi. De l’altre cantó del pastor, Pomona” d’Enric Monjo, que mira vers el Llobregat. En un esbós que es conserva de l’escultura, Monjo la va titular “El pla del Llobregat”, que li és més propi.

Segueix a “Conjunt escultòric II” o consulta l’Índex.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *