11 Jun

8. 1. “Manos a la obra”_Plaça de Catalunya: història d’una agonia

Barcelona: Bellesa i Oblit va sobre història i iconografia dels monuments de Barcelona. Fruit de l’eròtica del fracàs, el text va destinat als amants de Barcelona, sobretot aquells que, com jo, viuen la ciutat entre l’orgull i el desencís.

Aquest capítol és un monogràfic sobre la concepció, la construcció i la decoració de la plaça de Catalunya: una agonia que va durar 85 anys.

(En español, aquí).

El 14 de desembre de 1886, l’Ajuntament aprova el primer projecte que inclourà la plaça i l’any següent, tria el projecte de Pere Falqués per urbanitzar-la. L’obra era de tal envergadura que no va escapar de les sàtires de L’Esquella de la Torratxa que digué que era un projecte tan monumental que no cabia a la plaça. (a Catalunya Gràfica). Aquí el projecte de Falqués:

Plaça Cat Falqués

I aquí, la sàtira de l’Esquella, criticant tots els projectes: “1. Un de tant grandiós que no cabia dintra de la Plassa. -2. Un de copiat. -3. Un de ignocent. -4. Una pentinadora que arregla’l quinqué disposantse a pentinar a las parroquianas. — 5. La eterna pesadilla de
les columnes“.

no-cap-a-la-pla-C3-A7a

Es va pensar en projectar un hotel pels volts de la plaça per tal de recaptar fons per la urbanització del solar però, finalment, la idea es va arraconar. Més tard, al 1902, vindria l’Hotel Colón.

Tot i que una ordre reial del 6 de juny de 1889 aprovava la creació de la plaça de Catalunya, no va ser fins al 1898 que se’n precisà amb exactitud els límits i la seva disposició.

Per tal d’endreçar l’espai urbà no es van construir camins sinó que es deixà l’espai durant mesos als camins habituals dels barcelonins, que configuraren naturalment el traçat de la plaça i no els arquitectes ni els jardiners.

S’hi van posar unes rengleres de palmeretes nanes que foren batejades com “els apis” i que no van agradar a ningú. L’enginy dels barcelonins no tenia límit i també, quan van posar les palmeres al passeig de Colom, no es van poder estar de rebatejar-lo com el passeig de les escombres. Més avall, “els apis”…

La plaça, però, era poc hospitalària al no disposar de bancs o zones d’ombra. Una mofa que en feia Maragall i que reprendrà Josep Pla fou ironitzar al respecte de l’aridesa de la plaça. Deia Maragall que per creuar-la només faltava un servei de camells.

A falta, doncs, de camells, hi havia òmnibus, tramvies, carruatges i els primers automòbils. Al cap vespre, sota la llum dels fanals, destacaven a la plaça els seus cafès, cerveseries i teatres. Primer s’obrirà el Gran Café del Siglo XXI, que era conegut com La Gàbia o La pajarera i que se situava al bell mig de la plaça. El local, molt popular, acollia les tertúlies de polítics, científics i artistes entre els quals figuraven, per exemple, el doctor Robert, Ramon y Cajal i Domènech i Montaner.

apis-pla-C3-A7a-catalunya

Com a curiositat, la luxosa Maison Dorée, que donava el toc “chic” neo-rococó parisí de moda a l’època. Inaugurada el 1903 al número 23 de la plaça, els burgesos i aristòcrates, amb cert punt d’esnobisme, hi celebraven el “five o’clock tea” a les set de la tarda.

En aquest luxós cafè-restaurant es va instal·lar la primera porta giratòria de la ciutat. Els barcelonins s’hi feien un embolic i no entenien la funcionalitat de l’invent. Tal era el desconcert que va acabar sorgint una llegenda urbana que deia que sota la porta giratòria s’hi havia instal·lat una màquina de moldre cafè al soterrani i que, el propietari, s’aprofitava del moviment del girar de la porta per moldre el cafè de franc.

17. Maison dorée interior

Al 1915 Puig i Cadafalch fa un estudi de la plaça i resol la problemàtica del desnivell de cinc metres amb la solució estil Trafalgar Square. Tot i així, no se li encarrega oficialment el projecte fins al 1923. Al 1917 la revista Vell i nou publicava l’article “Urbanització i reforma de la Plaça de Catalunya”:

Ens diuen que la plaça de Catalunya, que avui és la més gran de Barcelona, amb el temps será la segona, la tercera o la quinta, perquè si Barcelona no té cap desgracia i va creixent com fins ara, que sembla que l’inflin, ha de venir un dia en que’s veurán places tant o més grans que la de Catalunya, que és una placa que podrá ballar al mig de les altres places que’s farán (…) i la facin voltar de pórtics amb grans columnes de pedra picada, tal com diuen que senyalava el projecte d’En Falqués, que nosaltres no l’hem vist i que diuen que era de les poques coses que estaven bé de les móltes que En Falqués havía fet i projectat en vida (…) El primer pas que l’Ajuntament va dar per anar a la moderna reforma de la plaça, que és una reforma que’ls barcelonins l’esperen amb deliri, va ésser engrandir el pas deis carruatges que va des del carrer de Fontanella al carrer de Pelai, que era mólt estret, i el segón pas que diuen que volen dar, és l’encárrec que diuen que han fet a En Puig i Cadafalc, perqué pensi una urbanització bona, bonica i barata, que agradi a tothom i que ningú hi tingui rés que dir, aixís és que estem esperant a veure qué fará En Puig i Cadafalc, que per cert fa mólt temps que, com arquitecte, no dóna senyals de vida, perqué veiem que no fa cap casa de les que feia copiant gótic i l’estil de transició del gótic al renaixement, amb aquella gracia que ell ho sab fer i que tothom li reconeix i això que té mólts enemics“.

Dos anys després, al 1919 la revista Vell i nou reclamava: “Per l’amor de Déu! Arrangeu-nos d’una vegada la Plaça de Catalunya –de qualsevulla manera, de la manera més barata. Poc cal que rumieu durant anys i panys ni que pressuposteu quantitats fabuloses per endreçar aquell tros de ciutat, vosaltres, remenaires de cireres”.

Segueix a “Primeres escultures” o consulta l’Índex.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *