11 Mai

7. 4. Montjuïc ÉsCultura_L’Exposició Internacional de 1929

Barcelona: Bellesa i Oblit va sobre història i iconografia dels monuments de Barcelona. Fruit de l’eròtica del fracàs, el text va destinat als amants de Barcelona, sobretot aquells que, com jo, viuen la ciutat entre l’orgull i el desencís.

En aquest capítol farem un passeig per Montjuïc i la Barcelona de l’Exposició del 1929:

Llegint l’espai en el temps

Una muntanya de cartró pedra

La font dels tres mars

Montjuïc ÉsCultura: l’eix de l’exposició

L’EIX DE L’EXPOSICIÓ

En motiu de l’Exposició Internacional de 1929, la muntanya fou embellida amb una estatuària serena i amable. Per decorar l’entrada al recinte des de la plaça d’Espanya, es van disposar quatre escultures en pedra dedicades al comerç, la industria, als esports i a les arts.

Expo29 dona nen carre lleidaUna d’elles es va reubicar al 1985 a l’avinguda del Paral·lel tocant al carrer Lleida. Titulada Dona amb nen, de Carles Riudaura, sembla que potser va representar les arts, tot i que, per la seva iconografia és més aviat una al·legoria de la maternitat que bé podria al·ludir al vital paper de la dona a la societat industrial.

L’escultura va ser concebuda per ser admirada des de tots els angles. Actualment, se situa elevada, lluny de vista de l’espectador, i costa apreciar-ne els detalls, com el caient del mantell a l’esquena de la figura.

Arrencant des de les torres, la primera escultura que trobem actualment de camí al Palau Nacional és la de El forjador, de Josep Llimona, a la plaça de l’Univers. Va ser inaugurada l’1 de maig de 1930 en agraïment a tots els obrers que havien fet possible la construcció de l’exposició. I així, la dedicatòria: “Barcelona i l’Exposició als seus obrers”.

El forjador, en el seu homenatge, es presenta com una nova al·legoria: el treball. A diferència de les al·legories recurrents, el treball és representat per un home vestit de forjador amb la iconografia del déu Hefest (Vulcà[1] en llatí), déu del foc i excels artesà de les fargues, que era coix, i d’aquí, que la figura de Llimona presenti una lleugera inclinació.

Expo29 montjuic forjador llimona bronzejpgL’escultura, executada al 1914, havia estat premiada a Brussel·les. Una còpia en pedra de El forjador també decora, des de 1928, la font de la plaça de Catalunya i sembla que a l’Escola del Treball encara se’n conservava una altra. La de la plaça de l’Univers, en bronze, va ser retirada i, posteriorment, reinstal·lada al mateix emplaçament al 1985.

Una segona representació escultòrica de l’exposició del 29 ha quedat enterbolida pels ponts del final de l’avinguda Maria Cristina, on trobem dos relleus en pedra arenisca, de gran complexitat iconogràfica.

RELLEUS

Antoni Parera narra mitològicament la glòria de les terres catalanes i la seva significació històrica dins el marc de la Mediterrània. Així, l’escultor, imprimeix les seves al·legories en un estil clàssic i en baix relleu, com si d’un fris del Partenó es tractés. Invoca al comerç, a la navegació i a la indústria; però també al coneixement científic, al pensament, el treball i la llum de la veritat i de la ciència.

Als relleus trobem el llaurer de la victòria i una petita Iris alada que respon també a una Niké o al·legoria de la victòria, d’aquí el nom de la famosa marca esportiva. Segons Homer, Iris al igual que Hermes, era missatgera dels déus i protectora del comerç.

Expo29 relleus montjuic pont

En un dels relleus, rere les figures, la sortida del sol, l’Aurora, i una nau grega rere la qual trobem una petita embarcació amb vela llatina triangular, assimilada dels pescadors egipcis i àmpliament usada a la conca del Mediterrani.

Aquesta petita barca situada al centre de la composició fa d’element de cohesió entre el passat i el present.

FONT MÀGICA

Una mica més amunt trobem la veritable estrella de l’exposició que, un cop més, fou la font màgica. La de l’exposició del 29 va ser obra de Carles Buïgas, fill de l’arquitecte Gaietà Buïgas, que per la del 88 havia dissenyat el monument a Colom. A l’esplanada on avui hi ha la font, fins al 1928, hi havia, a tocar de l’escala, “Les quatres barres” de Puig i Cadafalch. Al ser enderrocades per Primo de Rivera, va quedar un gran espai on es va decidir muntar la font màgica.

Després de l’exposició, va deixar de funcionar fins al 1955 que va ser restaurada pel mateix Buïgas. De 1963 a 1976, any en que es restaurà de nou i se li afegí música, va estar més parada que en funcionament. Pels jocs es va tornar a restaurar però no va ser ben bé acabada i inaugurada fins el 23 de juny de 1998.

LES FLORS I SEDENT

Per a l’Exposició Internacional de 1929, es va decorar l’avinguda principal, avui Maria Cristina, amb 116 obeliscs lluminosos. Després de la font i les columnes, avui reinstal·lades rere la font, trobem presidint les escales dos nus en pedra de Josep Llimona: Les flors i Sedent, de 1927.

Expo29. Les flors. Josep Llimona

Al presentar-les inclinades, l’escultor les apropa a l’espectador i semblen donar una càlida benvinguda, mentre que la proximitat ens deixa apreciar la dolça expressió dels seus rostres. Josep Llimona fou un gran estudiós del nu femení i esculpí les seves figures en un modernisme anecdòtic de gran sensibilitat i bellesa.

Més endavant, al costat de les escales mecàniques, trobem un seguit d’escultures en resina i fibra de vidre que són còpies de còpies d’escultures clàssiques gregues. Quatre d’elles, però, són les còpies “originals” que es van fer per l’exposició als tallers Lena i que van ser restaurades i tornades al seu emplaçament al posar les escales mecàniques.

REMINISCÈNCIES CLÀSSIQUES

Tenim una Amazona, un Guerrer, un Silè ballant i un Dorífor. Ja al peu del Palau Nacional, dues al·legories de Frederic Marès: la Terra i l’Aigua. Al reputat escultor se li van fer diversos encàrrecs escultòrics per embellir el recinte de l’exposició i, per l’antesala del Palau Nacional, va concebre un conjunt complementari en homenatge a la Terra i a l’Aigua.

Expo29_TerraAigua

Aquesta és representada per una figura d’un déu-riu, un home madur i serè que recorda a la iconografia hercúlia. Es recolza en una gerra de la que brolla aigua i que representa la fecundació de la Terra, a qui Marès representa com una dona nua, serena i resabuda, estirada en un jaç d’espigues, que li donen un caràcter mediterrani.

L’aigua que brolla de la gerra representa també la font primària de totes les altres fonts que, situades a l’eix de l’exposició, es precipiten muntanya avall com si formessin una gran cascada.

[1] El quadre més famós al respecte és el de La fragua de Vulcano de Velázquez.

Segueix a “l’Agonia de la plaça de Catalunya” o consulta l’Índex.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *