11 Abr

7. 3. La font dels tres mars_L’Exposició Internacional de 1929

Barcelona: Bellesa i Oblit va sobre història i iconografia dels monuments de Barcelona. Fruit de l’eròtica del fracàs, el text va destinat als amants de Barcelona, sobretot aquells que, com jo, viuen la ciutat entre l’orgull i el desencís.

En aquest capítol farem un passeig per Montjuïc i la Barcelona de l’Exposició del 1929:

Llegint l’espai en el temps

Una muntanya de cartró pedra

La font de “Els tres mars”

Montjuïc ÉsCultura: l’eix de l’exposició

Josep Maria Jujol va rebre l’encàrrec de fer una font monumental a la nova plaça d’Espanya per l’Exposició Internacional de 1929. Les obres no van començar fins al gener de 1929, quan faltaven només quatre mesos per inaugurar l’Exposició.

Jujol va poder fer la font amb l’ajuda de tres escultors: Miquel Blay es va encarregar de les escultures que representen el Guadalquivir, el Tajo i l’Ebre. També va tenir cura d’un grup de vailets que vol significar els petits rius que van a parar al mar Cantàbric. Els germans Llucià i Miquel Oslé van fer tres figures de peu que encarnen l’Abundància, la Salut i la Navegació.

El coronament escultòric, que conté un peveter amb la seva flama, va ser dut a terme per Frederic Llobet. Tres columnes d’onze metres cadascuna, de Jujol, simbolitzen l’Heroisme, la Religió i les Arts. El conjunt era un homenatge a l’aigua i també a Espanya.

Expo29 montjuïc picapedrers

Per més que van treballar a preu fet, la font no va poder ser acabada per la inauguració del certamen: faltaven escultures i no circulava l’aigua, de manera que el públic es va enfilar a la font per poder veure la cerimònia inaugural.

Durant la guerra civil, els fanals que guarnien la font van ser trencats els uns i robats els altres, i finalment van ser retirats tots. Jujol no va cobrar tots els honoraris fins al 1943, catorze anys després de la inauguració.

La font va ser restaurada a fons el 1992 amb una subvenció de Repsol, i aleshores s’hi van reposar tots els fanals. Sis cartel·les al peu del monument resen: “Senatus Populusque Barcinonensis” (El Senat i el Poble de Barcelona).

La font monumental de Jujol és una obra de procedència heterogènia influïda pel classicisme, el barroc i per les obres de Gaudí i de Domènech i Montaner i pot ser definida com una fontana barroca.

Els diversos tipus de brolladors segueixen esquemes triangulars i els gran grups escultòrics que decoren les fornícules de la fontana de la plaça d’Espanya van ser encarregats a Miquel Blay, autor del grup de La cançó popular (1906), realitzat per a la façana exterior del Palau de la Música Catalana. Les escultures de la font es van fer a Roma en marbre blanc de Carrara i medeixen 6 m d’alçada.

El grup que dóna a les torres venecianes és un homenatge a l’Atlàntic. La figura masculina situada en primer terme, el Tajo, representat per un home madur amb barba assegut sostenint una gerra; el Guadalquivir, en segon terme, pren la imatge d’un home més jove, dret, que recull amb una gran petxina l’aigua que li aboca un infant situat més amunt: el seu afluent principal, el Guadalimar.

Un altre infant està agenollat sota la cascada d’aigua que cau de la petxina i gira la mirada cap a l’altre personatge. Podria figurar el Guadiana, riu que se situa entre les conques dels dos.

TresMarsCollage

El conjunt que mira a la Gran Via és una al·legoria a l’Ebre, simbolitzat per un jove nu amb un mocador al cap a l’estil aragonès. Dos nens amb diferents estris representen els afluents i aboquen aigua a la font. En darrer terme una dona, que pot significar la terra, recull l’aigua en una panera que, al seu torn, fa fructificar un corn de l’abundància, curull de fruites, que porta a les mans el personatge central.

Les inscripcions “TARRAC” a l’extrem inferior dret i “CAESAR” darrere del personatge central, a l’esquerra, fan al·lusió al passat romà del Mediterrani ibèric.

En darrer lloc, el conjunt orientat cap Creu Coberta, mostra els rius del Cantàbric. A la part superior, un infant vessa aigua sobre una gran petxina que sosté un jove que ocupa quasi tota l’alçada esquerra de la fornícula: el Nervión, que desemboca a la gran ria de Bilbao. A la dreta i també dreta, una noieta porta una gerra sobre l’espatlla i al seu costat dos infants més aboquen un altre gerra. La noia és la font originària que els infants, el Nalón i el Narcea, transformen en riu. Finalment, als peus del conjunt, una dona que només vesteix un mantell sobre les cames és una imatge del mar que recull totes les aigües dels rius.

Tres escultures en bronze treballades pels germans Oslé es presenten al basament en homenatge als beneficis de l’aigua. La Salut Pública és la que dóna al carrer Tarragona. Al pedestal podem llegir: “SALUS”. Higia, filla d’Esculapi, déu de la medicina, porta una gerra buida que simbolitza les herbes medicinals. L’oca, símbol de vigilància, al·lerta sobre l’atenció que demana la salut. L’acompanya un infant que porta una petxina a la mà i representa la importància de l’aigua per a la higiene.

L’escultura femenina que mira a sud és l’Abvndantia i l’acompanya un nen amb fruits i una cabreta que al·ludeix al mite d’Amaltea, que va alletar Zeus i que posseïa un corn exuberant del qual sorgien tota classe de fruits.

74.  Abvndantia

La Navegació és la tercera de les figures que els Oslé executaren per la font: a les mans, porta un vaixell amb la vela desplegada; l’infant que l’acompanya, porta un peix i una xarxa. Als peus, una au marina.

Probablement reprodueix el mite de Tetis, una de les Nereides, les nimfes dels mars interiors. Les Nereides eren filles de Nereu[1] i deixaven les profunditats per auxiliar els mariners en perill. Són les figures que avui associem a les actuals sirenes, que res tenen a veure amb les originals, més pèrfides. Tetis va ser obligada a contraure matrimoni[2] amb un mortal, Peleu. Per eludir aquesta aliança va fugir transmutada en la figura de peix, au, onada i flama. Finalment, però, va ser capturada.

A la part superior del conjunt i, com a contrapunt, al missatge que portava implícita la font, el triomf de l’aigua, s’hi va instal·lar un gran peveter de bronze que havia d’acollir la flama única que recollia els valors simbolitzats per les tres columnes de la font, la Religió, les Arts i l’Heroisme (a les columnes s’hi enrosquen unes cintes en les quals es podien llegir els noms de personatges espanyols que havien destacat en cada una d’aquestes virtuts).

Segons el Diario Oficial de la Exposición havia de simbolitzar “el sacrificio constante de España por la civilización”. A l’entorn del peveter, es disposen quatre victòries amb túniques clàssiques. L’autor del conjunt fou Frederic Llobet i es tracta d’un acurat treball en bronze, molt monumentalista quant a la composició, però en canvi, les victòries de l’àtic són l’aportació més moderna del monument per la seva proximitat al que era l’estil de moda, l’art deco.

[1] Un dels déus secundaris del mar que tot ho sabia i que en tot es transformava. És capturat per Heracles fins que li diu on és el Jardí de les Hespèrides.

[2] De la unió de Tetis i Peleu neix Aquil·les. A la boda, Eris, deessa de la discòrdia, que no havia estat convidada, aparegué per sorpresa i davant tots els presents, llançà sobre la taula una de les pomes d’or del Jardí de les Hespèrides amb la inscripció: Kallisti “per a la més bella”.

Tres deesses entren en conflicte: Hera, Afrodita i Atenea. Paris, un mortal innocent, és triat per Zeus per adjudicar la poma a una de les deesses. Totes intenten subornar Paris: Atenea li ofereix saviesa; Hera, poder i Afrodita, la més bella de les mortals. Paris dóna la poma a Afrodita. Quan Paris s’enamora d’Helena, la deessa fa que la troiana s’enamori de l’aqueu. I d’aquí, la guerra de Troia.

Segueix a “Montjuïc ÉsCultura” o consulta l’Índex.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *