11 Feb

7. 1. Llegint l’espai en el temps_L’Exposició Internacional de 1929

Barcelona: Bellesa i Oblit va sobre història i iconografia dels monuments de Barcelona. Fruit de l’eròtica del fracàs, el text va destinat als amants de Barcelona, sobretot aquells que, com jo, viuen la ciutat entre l’orgull i el desencís.

En aquest capítol farem un passeig per per Montjuïc i la Barcelona de l’Exposició del 1929:

Llegint l’espai en el temps

Una muntanya de cartró pedra

La font dels tres mars

Montjuïc ÉsCultura: l’eix de l’exposició

ARQUEOLOGIA, HISTORIOGRAFIA I POESIA

La muntanya de Montjuïc, que s’eleva 184,8 metres per sobre del nivell del mar, ha estat, fins ara, un testimoni mut de la història de la ciutat. Montjuïc fou, en un inici, un assentament de 18 poblats ibers i el poblat de Barkeno ja existia a la muntanya o als seus peus al temps en què els fenicis, abans que els grecs, freqüentaven la Mediterrània.

Restes dels ibers trobades a la muntanya, unes sitges per guardar-hi el gra, daten del VII ANE i són les més grans de tot el nord-est peninsular. Amb una d’elles plena, es podria alimentar un poblat de 245 persones durant tot un any. D’aquí que es pensi que l’excedent cerealístic fos destinat a l’exportació.

Sitges Montjuïc

Segons els arqueòlegs, cap al segle IV ANE hi ha evidències de l’assentament d’un grup dominant a la muntanya de Montjuïc, Barkeno, que hauria imitat els fenicis i grecs en l’emissió de moneda pròpia.

Se sap que els ibers tenien seques i emetien dracmes semblants als grecs però amb llegenda ibera. En la transició a la romanització, sembla que, abans d’ocupar el pla de Barcelona, els romans establiren primer assentament a la muntanya i, seria després que, al desplaçar-se vers el Mons Tàber al segle I ANE, l’indret adoptà el nom de Barkeno i d’aquí, la Barcino romana.

Diu l’historiador romà Pomponii Mela a la seva Chorographia del segle II: “…iuxta Iovis montem, Rubricatum in Barcinonis litore”. És a dir, al costat del Mont Iovis, el Llobregat al litoral barceloní. Iovis (o Jovis) és la denominació llatina de Júpiter, el Zeus grec. La lletra j, introduïda al segle XVI, és l’última adquisició del’alfabet llatí modern. Deriva de la iota grega i corresponia a una “i llarga” en contraposició a la ípsilon “i breu”.

69. montjuic mont iovis (arxiu)

Un fet curiós és que, des de temps remots, el Llobregat i el Cardener eren navegables i la muntanya fou explotada com a pedrera des dels ibers i els romans fins al 1957, any en què s’atura l’extracció massiva de pedra. Una de les referències de Montjuïc més antigues, el vell manuscrit del jesuïta Pere Gil, cap al 1600, ens diu en un fragment:

La montanya de Mont Juich junt a Barcelona es de consideració per averse edificada della tota Barcelona. Diuen que la pedra creyx en ella: y que se a treta mes pedra della que no pujaria tota la dita montanya. Les moles della van per tot lo mon.”

Amb pedreres d’incomparable qualitat, la muntanya ha estat íntimament lligada a la història de la ciutat, que ha nascut i crescut als seus peus. Verdaguer cita Montjuïc com la mare orgullosa de la seva filla Barcelona, que li extreu roques per a la construcció dels seus edificis. Aquí un fragment de “A Barcelona, oda”, de 1883:

I al veure que traus sempre rocam de ses entranyes
per tos casals, que creixen com arbres amb saó,
apar que diga a l’ona i al cel i a les muntanyes:
Mirau-la, os de mos ossos, s’es feta gran com jo!

FORTÍ, CASTELL I SANG

Al segle XI, els comtes francs hi construeixen un fortí que també farà funció de far. Al 1640 es construeix un fortí que servirà per derrotar les tropes espanyoles a la batalla del 26 de gener de 1641.

Al 1694 el fortí es va convertir en un castell i la seva planta ocupava tota la part plana del cim, amb tres baluards mirant cap a terra i una línia de dents de serra mirant al mar. A principis del segle XVIII, aquesta primera gran fortificació, serà destruïda per les tropes borbòniques.

Del 1751 al 1779 va ser reconstruït per Pedro Martín Cermeño segons les directrius de Vauban: tenia 120 boques de foc. El 1808, durant les guerres napoleòniques, el castell va caure sota domini francès.

Expo29 montjuic-1842

Espartero i Prim bombardejen la ciutat des de Montjuïc als anys quaranta del segle XIX. Concretament, Prim descarregà sobre la població 2500 bombes en 81 dies, que és el que va durar el setge. A la imatge, un gravat del bombardeig del 1842 per Espartero.

ANARQUISTES, APLECS I ART PÚBLIC

Al tombant de segle, mentre al castell s’hi empresonen anarquistes, a les faldes de la muntanya s’hi instal·len berenadors pels aplecs de sardanes: la font del Gat, la dels Tres pins, la font Trobada, a més de la de Ceres (1826) que va ser traslladada al Mirador del Llobregat al 1919.

També s’intal·len les primeres escultures per tal d’embellir la muntanya: el Manelic (1909), l’Amor a la infantesa (1916), el Dante (1921), el Sant Jordi nu a cavall (1924), la Bellesa (1925) i A l’Aviador Duran (1928).

De l’època de l’Exposició Internacional del 1929 daten: als peus de la muntanya, la font dels tres mars, a l’actual plaça d’Espanya; els pavellons monumentals de l’inici de l’avinguda i les columnes venecianes que feien de porta d’entrada al recinte com ho va fer l’Arc en la del 88.

Al voltant de la Font Màgica, que també data de l’exposició, encara hi ha els pavellons italians i el Mies Van de Rohe, el pavelló alemany; i el Palau Nacional, avui seu del MNAC. També es conserven el Poble Espanyol, que va ser una falla indultada i l’Estadi Olímpic, que quedà en desús i oblidat fins als jocs del 92.

72. montjuïc pl.espanya aeri.retall

Al fossar del castell, centenars de persones hi perderen la vida ja des de “la setmana tràgica” de 1919, víctima de la qual va ser Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog i creador de l’Escola Moderna al 1901.

Com a anècdota, en aquests darrers temps, l’Ajuntament canvia noms de places i avingudes: el que havia estat anomenat des de l’Exposició del 29 com a Avenida del marqués de Comillas és avui l’avinguda de Ferrer i Guàrdia, que s’estén des del pont del final de l’avinguda Maria Cristina fins a la plaça de Sant Jordi.

També a la Guerra Civil, al castell de Montjuïc s’hi executà nombrosos opositors al règim. A partir dels anys cinquanta del segle XX, s’hi instal·laran el Museu d’Arqueologia, l’Etnològic i la Fundació Joan Miró. I des del 1966 fins al 1998 hi va haver a Montjuïc un parc d’atraccions.

EL MUSEU MILITAR

Fins al 1960 el castell va continuar fent de presó militar i, poc després, Franco inaugura el Museu Militar a les seves antigues dependències: va estar operatiu més de cinquanta anys. Durant la democràcia, es van batejar els seus jardins amb noms de poetes catalans com Costa i Llobera, Verdaguer o Maragall.

Els Jocs Olímpics del 92 van ampliar les infraestructures de Montjuïc amb la construcció del Palau Sant Jordi, la Torre Calatrava, l’edifici de l’INEFC, les piscines, la renovació de l’Estadi, la creació del Museu Olímpic i altres incursions urbanístiques que configuraran l’actual paisatge de la muntanya de Montjuïc.

Finalment, el 2007 el castell va ser cedit a l’Ajuntament i el 2009 tancava les seves portes, definitivament, el museu militar.

Segueix a “Una muntanya de cartró pedra” o consulta l’Índex.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *