11 Nov

6. 5. Verdaguer_El primer terç del segle XX

Barcelona: Bellesa i Oblit va sobre història i iconografia dels monuments de Barcelona. Fruit de l’eròtica del fracàs, el text va destinat als amants de Barcelona, sobretot aquells que, com jo, viuen la ciutat entre l’orgull i el desencís.

Del primer terç del segle XX veurem:

El Doctor Robert

Tongades de fonts

Diana i Pitarra

Manelic

Verdaguer

Dante i Pearson

Un monument realment polèmic del primer quart del segle XX fou el de mossèn Jacint “Cinto” Verdaguer, erigit a la confluència del passeig Sant Joan amb la Diagonal.

L’erecció del monument fou sotmesa a concurs i, entre els finalistes, hi havia artistes de renom com Josep Clarà o Eusebi Arnau. Finalment, el projecte guanyador fou “Hesperis”, de l’escultor Joan Borrell i Nicolau i l’arquitecte Josep Maria Pericas. Els germans Oslé, que en un inici eren competidors de Borrell, van acabar esculpint els frisos del monument a Verdaguer. I tot i que la primera pedra es posà al 1914, no va ser acabat fins deu anys més tard.

El conjunt presenta una columna de 22 metres amb una estàtua de Verdaguer al capdamunt: està executada en bronze i medeix 4 metres d’alçada. La base del monument presenta un recinte circular tancat en el que els xiprers –arbres associats a la mort i molt presents als cementiris-, accentuen la verticalitat de la columna.

Els tres frisos de la tanca són dels germans Oslé que, com Borrell, tenen escultures a la plaça de Catalunya. Els frisos representen tres dels poemes de Verdaguer: Tres escultures en pedra de Borrell coronen la tanca: la poesia èpica, la lírica i la popular.

Jacint Verdaguer fou sacerdot de la burgesia benestant, acompanyava a l’industrial i marquès Antonio López en els seus viatges i està considerat el màxim exponent de la Renaixença catalana. El 1877, la Diputació de Barcelona otorga a Verdaguer un premi extraordinari per la seva obra: L’Atlàntida, el protagonista de la qual és Alcides, l’Heracles grec. Verdaguer morí de tuberculosi el 1902.

Mentre el gran monument d’estil vienès s’inaugurava amb la presència destacada d’Alfons XIII i Primo de Rivera, en senyal de protesta, una comitiva d’intel·lectuals catalans presidida per Àngel Guimerà, es va plantar a la tomba de Verdaguer, a Montjuïc.

Una ofrena floral resava: “A Mn.J. Verdaguer: els seus”. Segons el diari personal de Joaquim Renart, dibuixant i pintor: “A la inauguració, segons els diaris, no hi han assistit ni poetes, ni artistes, ni intel.lectuals, ni orfeons, ni escoles, ni societats patriòtiques i culturals, ni gent vinguda d’arreu de Catalunya, ni el poble, ni els amics, ni els qui amb el poeta místic tingueren tracte (…) Ja vindran temps millors”.

Els intel·lectuals catalans no entenien com es podia erigir un monument a un poeta català mentre la llengua en la què havia escrit estava sent perseguida. Aquell mateix any moria Àngel Guimerà.

Segueix a “Dante i Pearson” o consulta l’Índex. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *