11 març

4.2.7. Colom. L’Exposició Universal de 1888_BCN: Bellesa i Oblit

Barcelona: Bellesa i Oblit va sobre història i iconografia dels monuments de Barcelona. Fruit de l’eròtica del fracàs, el text va destinat als amants de Barcelona, sobretot aquells que, com jo, viuen la ciutat entre l’orgull i el desencís.
Aquest quart capítol es dedica a l’Exposició Universal que es va celebrar al parc de la Ciutadella al 1888. Veurem com es construeix el parc i recorrerem el primer itinerari turístic que la ciutat proposava, fent gala de l’espai públic i del seu art urbà.

Els subcapítols es divideixen de la següent manera:
El més notable reducte de l’Exposició Universal de 1888, tan per la seva opulència artística com per la seva complexitat narrativa, és el monument a Colom, que presideix el port de Barcelona a 58 metres d’alçada.

Sembla que la idea de construir un monument al descobridor fou d’Antoni Fages i Ferrer, un burgès que havia fet fortuna a Amèrica i que, enlluernat per la figura de Colom, cada 12 d’octubre es vestia de 21 botons i celebrava tot sol la diada del descobriment. 
 
Un dia que Fages era amb l’escultor Manuel Fuxà al seu taller, va aparèixer Carles Pirozzini, crític d’art i funcionari municipal que seria secretari de l’Exposició del 1888. Al·ludint a la suposada nacionalitat catalana del conqueridor i a la col·laboració catalana en el descobriment del nou continent, Fages degué convèncer Pirozzini i aquest a l’alcalde Rius i Taulet que, finalment, promourà la iniciativa del monument. Tot i que el projecte ja va ser aprovat el 1874 i la primera pedra fou posada el 26 de setembre de 1881, la cosa no va acabar d’arrencar. Però, en motiu de l’Exposició Universal, el projecte es va revitalitzar. Per construir el monument, una Real Orden del 20 de març de 1886, cedia gratuïtament trenta tones de bronze procedent de material de guerra inservible. El mateix any, es van encarregar les estàtues, els lleons, els relleus i els medallons; i un any després, es resol el tema de l’ascensor, que va incrementar el cost previst inicial.
El monument pot ser considerat en si mateix un museu d’escultura a l’aire lliure. La composició combinava la pedra, el bronze, el ferro i el coure i, en l’execució del monument hi participaren escultors, arquitectes, enginyers, picapedrers, fonedors, traginers, i un llarg etcètera.
Segons l’escultor Miquel Blay, el bronze permet expressar els més atrevits moviments mentre que, amb la pedra i el marbre, concebem actituds i gestos calmats, greus. D’aquí que les estàtues de la base del monument siguin de pedra i els lleons, per exemple, de bronze. La totalitat del conjunt escultòric, obra de l’arquitecte Gaietà Buïgas i Monravà, és de gran complexitat i va guanyar la Medalla d’Or de l’Exposició. El monument pot ser vist des de dues perspectives: de prop i de lluny, sobretot des del mar, cosa que accentua la seva preeminència en el perfil de la ciutat. L’estàtua del navegant mesura 7,20 metres i fou executada en bronze per Rafael Atché, que també s’encarregà de l’al·legoria en pedra del regne de Lleó.
 
Durant molts anys Colom va ser l’escultura més alta de la ciutat. Avui, però, el supera el crist del Tibidabo, que fa vuit metres justos. L’estàtua del navegant reposa sobre una gegantina semiesfera terràqüia amb una corona de príncep que simbolitza la unió del món; trepitja la meitat de la terra que ell descobrí i alça el dit vers el mar, tot i que s’ha discutit molt cap a on senyala. Hi ha tres hipòtesis al respecte: la primera i potser la més plausible, diu que es pretenia que Colom apuntés cap a Amèrica però que quedava lleig que assenyalés terra endins vers les Rambles, que es la direcció correcta on trobem el continent en línia recta. Així que, metafòricament, el van fer apuntar a mar; la segona hipòtesi diu que apunta a l’Índia, que és on, en realitat, ell pensava que havia arribat. 
Curiosament Colom morí sense saber que havia descobert un nou continent. Si així hagués sigut, s’hagués dit Colòmbia i no Amèrica, nom que prové d’Amerigo Vespucio, cosmògraf italià del segle XVI que va determinar que, en realitat, la descoberta era un altre continent. El dit de Colom, però, no apunta a l’Índia sinó a l’illa de Mallorca, concretament a la platja de Sa Calobra i, és per això que, a la tercera hipòtesi, es plantejava que Colom senyalava a Mallorca perquè era mallorquí. Un bon embolic, tot plegat. Ara bé, sembla que no era genovès, que el cognom Colom s’escriu amb “M” -de Mallorca-, i que el navegant parlava malament el castellà.
Si de lluny Colom i pedestal semblen presidir la ciutat, de prop, l’estàtua i la columna, es perden en la llunyania i, la base del conjunt, acapara tota la nostra atenció. Per accedir a la part inferior del basament, hem de pujar unes escales envoltades d’uns lleons en bronze sobredimensionats. 
 
Són vuit en total i van ser executats per Agapit Vallmitjana, gran especialista en estatuària animal i fill del reputat escultor Venanci Vallmitjana. Ancestralment, el lleó simbolitza el valor i fou associat a la figura d’un sobirà o d’un déu: és per això, que és un dels atributs de l’apoteòsic Hèrcules mitològic, un dels herois per excel·lència en la tradició de pensament occidental i molt especialment vinculat a la ciutat de Barcelona i a tot el Mediterrani en general. Estrictament, una apoteosi és la deïficació d’un mortal, i implica  la seva ascensió al cel, al costat de Déu.
També a l’Apocalipsi 5:5 de Sant Joan, trobem que s’usa el terme “Lleó de Judà” per referir-se a Jesucrist. Segons la tradició hebrea, el Lleó de Judà era el símbol de la tribu de Judà, d’on descendia Salomó, tercer monarca i últim unificador del regne d’Israel. A l’Edat Mitja, els lleons es vinculen de forma emblemàtica al tron, al poder, i tot governant, per justificar la seva condició, ha intentat la seva entronització divina. I així, en la iconografia cristiana, els lleons es presenten sovint entre monarques i verges. 
 
Els lleons apareixen també en qualitat de guardians d’edificis i monuments. A l’estatuària funerària, se’ls representa sedents sobre els sepulcres de personatges il·lustres sovint  valerosos. A la base del monument a Colom, en trobem quatre sedents i quatre dempeus, alerta. Si ens fixem, dos dels quatre lleons vigilants, miren a Montjuïc i els altres dos, a la Ciudatella. D’ambdós llocs es va bombardejar la ciutat en més d’una ocasió i tots dos emplaçaments restaren, durant molts anys, a l’inconscient col·lectiu dels barcelonins com a símbols d’opressió i domini sobre la ciutat. Així doncs, en un nivell metafòric, sembla que els lleons vetllin pel monument, per la ciutat i per la catalanitat de la descoberta.
Un cop salvats dels lleons, al peu de la base del monument i a l’alçada dels ulls, trobem vuit relleus en bronze, executats per Josep Llimona i Antoni Vilanova, amb escenes de la vida de Colom. Els originals van ser robats dels seus emplaçaments i, amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929, van ser substituïts per còpies de Fuxà, Carbonell i Tenas. Els relleus es disposen a la base del monument en un diàmetre de 17 metres i, entre les representacions, trobem els escuts d’armes associats a l’emplaçament on succeïren les escenes de la vida del navegant, que són les següents:
 
1. Colom i el seu fill demanant almoina a la porta del convent de Santa Maria de la Ràbida, a Huelva.
 
 
 
2. Colom exposant el seu projecte a Santa Maria de la Ràbida. El convent és a Salamanca i d’aquí, l’escut associat al relleu.
 
3. Colom és presentat als Reis Catòlics a Còrdova i d’aquí, l’escut.
 
 
4. El consell del convent de Sant Esteve falla en contra del projecte. Escut de Salamanca.
 
 
 
5.  Trobada de Colom amb els Reis Catòlics a Santa Fe, l’escut associat al relleu.
 
6.   Embarcament de Colom al port de Palos de la Frontera el 3 d’agost de 1492. Escut de Palos. Segons l’historiador Bilbeny, va sortir, en realitat, de la Pals gironina que, al segle XV tenia port i des d’allà, segons alguns textos antics, travessaren les columnes d’Hèrcules per dirigir-se a la Terra Incògnita.
 
7. Colom trepitjant terra descoberta i prenent possessió de les terres. Escut de Puerto Rico, primera illa a la que va arribar i que prengué sota el nom de “La Española”.
 
 
 
8.   Rebuda de Colom a Barcelona pels Reis Catòlics. Escut de Barcelona.
 
Als quatre contraforts que conformen la base de la columna, trobem quatre al·legories sedents gegantines dels antics regnes sobre uns pedestals orientats als quatre punts cardinals. La del regne de Catalunya, -tècnicament un principat- en actitud victoriosa, mira a mar i és obra de Pere Carbonell –dit sigui de pas, curiosament, és la que sempre està més neta de totes quatre-; la del regne d’Aragó és de Josep Gamot; la de Castella, de Josep Carcassó i la de Lleó, d’Atché.
Sobre les estàtues dels regnes, caravel·les i grius sostenen els escuts i els contraforts formant una creu cristiana que simbolitza la fe del navegant. En un apunt conceptual, més endavant, a l’Exposició Intenacional de 1929, la ciutat vivia sota la dictadura de Primo de Rivera i tot allò que fes ferum de catalanitat, va ser aniquilat. Al fresc de la cúpula del Palau Nacional, avui seu del MNAC, trobem, per exemple, una altra interpretació dels regnes de l’estat. Pel dictador, els regnes d’Espanya eren Castella, Lleó, Aragó i Navarra. Ni rastre de Catalunya.
Als peus dels regnes, trobem les estàtues d’alguns personatges que van col·laborar en la descoberta del Nou Món, perquè en si mateix, el monument sembla commemorar la participació catalana a la descoberta del nou continent, com Antoni Fages i Ferrer ja proposava deu anys abans que es construís i que encara avui l’historiador Jordi Bilbeny reivindica. 
 
A l’igual que les estàtues dels regnes, les dels col·laboradors il·lustres també foren esculpides en pedra per accentuar-ne la gravetat, la importància. Els personatges dels medallons que les acompanyen, però, queden representats en un sorprenent segon pla, com en una espècie de menyspreu artístic. 
 
Originàriament eren de coure i es van malmetre. Més endavant van ser restituïts en bronze.
Dels quatre grups escultòrics que trobem a la base del monument, els grups de Boïl i Margarit representen el triomf de la civilització i els de Santángel i Ferrer, la cooperació dels mitjans científics i materials.

1. Luís Santángel, de Josep Gamot
 
Fou un jueu convers tresorer de Ferran “el Catòlic” que va col·laborar, a nivell econòmic, en la primera expedició de Colom.
La primera carta que el navegant envia des d’alta mar està destinada a Luís de Santángel. A la carta, Colom anuncia que està de retorn, que ha pres possessió de les terres conquerides i que porta amb ell alguns “souvenirs”, entre els quals, hi havia alguns indis natius americans que són portats a Barcelona. Santángel és l’únic personatge dels il·lustres que es representa sol: summament solemne, en actitud reflexiva, amb la caixa de caudals mig despresa i fent un tímid pas endavant.
 
Els actuals medallons en bronze que l’acompanyen són els dels Reis Catòlics. El de Ferran –II d’Aragó i V de Castella-, és obra de Francesc Pagès. El d’Isabel, d’Antoni Vilanova.
2. El grup del geògraf Jaume Ferrer de Blanes és obra de Francesc Pagès.
Fou cosmògraf, escriptor, mercader i procurador reial, entre d’altres càrrecs i oficis, a més de cunyat de Ferran “el Catòlic” i conseller de Colom. Fou, per exemple, consultat per determinar la línia del Tractat de Tordesillas (1494) per la qual Castella i Portugal es repartien el món. 
 
Els medallons que l’acompanyen són els dels germans Pinzón, que a La Tesi del Port de Pals de Bilbeny, residirien a Pals, farien incursions al port de Barcelona i fins i tot, serien jutjats. 
 
Sigui com sigui, s’embarquen amb Colom. El medalló de Martín Alonso és de Rossend Nobas; i el de Vicente, de Josep Llimona.
3. El grup de Fra Bernat Boïl evangelitzant un indi americà és de Manuel Fuxà.
 
Boïl fou religiós i diplomàtic. Monjo del monestir de Montserrat i secretari de Ferran “el Catòlic”, que s’embarcà, com Margarit, en la segona expedició de Colom de 1493.
Els medallons que acompanyen Boïl estan dedicats als marquesos de Moya o Moja, Andrés Cabrera i Beatriz de Bobadilla, títol concedit per la reina Isabel, íntima amiga d’infància de Beatriz. 
 
El del marquès és obra d’en Fuxà i el de la marquesa, de Josep Carcassó. 
 
4.  El grup del capità Margarit va ser erigit per Eduard B. Alentorn.
 
Pere Margarit fou militar, cavaller, marí i conqueridor. Va embarcar-se en el segon viatge de Colom com a cap militar de l’expedició. Alentorn el representa dret amb un indi als seus peus: en actitud evangelitzadora, amistós però amb vestimenta militar.
Quan Margarit va tornar d’Amèrica va denunciar el mal govern de Colom a les Índies, treient tot romanticisme a la descoberta. Els medallons que l’acompanyen són els de Juan Pérez i Antonio Marchena, frares franciscans de Santa Maria de la Ràbida, on Colom demanà asil. El de Pérez és d’Alentorn i el de Marchena de Pere Carbonell.
 
 
Entre les al·legories dels regnes i la pròpia base del pedestal, uns grius, i ja a la base de la columna, unes fames alades amb corones de llaurer que posen un peu sobre una mitja esfera que simbolitza el triomf de la descoberta de les noves terres. A la columna, la dedicatòria al navegant resa: “Barcelona a Colón/Gloria a Colón”. Al capitell es representen els honors a Colom i els continents del moment: Europa, Àsia, Àfrica i Amèrica. Oceania va ser un invent posterior.
La columna, d’ordre corinti, mesura 40 metres i és de ferro colat. Va ser muntada en sis peces de gran envergadura i, per alçar-la, es va  fer un gran treball d’enginyeria, obra de l’arquitecte Juan Torras Guardiola, professor de mecànica aplicada. Per assegurar el basament en un terreny insegur guanyat al mar, es van fer uns fonaments de 5 metres, obra dels picapedrers Manuel Planells i Narcís Cortina. Per les dimensions del monument, la seva construcció fou tot un esdeveniment. Per primer cop, s’edificava una bastida gegantina que creava tanta admiració com basarda: pensem que la Torre Eiffel va ser inaugurada un any després de Colom.
 
 
La primera peça de la columna, de 32 tones, va ser muntada amb èxit entre calorosos aplaudiments. Menys els relleus i els medallons, la fosa del monument es va executar a Can Comas, l’edifici on havia l’antiga sala de ball “La Paloma”, al carrer del Tigre. El trasllat de Colom, per peces, va ser tot un esdeveniment ja que carros arrossegats per llargues rècules de cavalls transportaven el monument fins al Portal de la Pau. L’1 de juny de 1888, la titànica obra es va inaugurar amb la bastida. Des de la seva concepció i durant més de deu anys, es va obrir una recapta popular per pagar el monument que no va ser suficient. Finalment, l’Ajuntament va acabar pagant el monument amb la tributació pública.
Colom va costar al municipi més d’un milió de pessetes –uns 6.000 euros del segle XIX-, que no serien acabats de pagar pels contribuents fins a l’any següent. Com a anècdota, ja el dia de la inauguració, l’alcalde Rius i Taulet i dos periodistes van quedar encallats a l’ascensor.
El monument ha estat restaurat en dues ocasions: al 1982 es va canviar l’ascensor i al 2009 es va dur a terme importants reforçaments dels fonaments i la columna. Per últim, com a curiositat, l’artesà Josep Cunillera va fer-li una sabata al Colom del monument. Amb 23kg de pes i més d’un metre de llarg, va entrar al llibre dels Guinness i es conserva al museu del calçat, a la plaça de Sant Felip Neri.

Si has arribat fins aquí és que has llegit el setè subcapítol de “Un primigeni itinerari turístic”, una ruta que va configurar l’Ajuntament de Barcelona per a l’Exposició Universal de 1888. Si vols continuar amb el recorregut turístic que proposava la Barcelona del segle XIX, continua a l’últim subcapítol dedicat a “Güell“. Si vols tornar a l’Índex de Barcelona: Bellesa i Oblit, podràs fer una ullada a tot el contingut. 


Nota: Les dues primeres fotografies de Colom són del Pepe Encinas. Les vaig trobar al llibre “Monuments de Barcelona“. 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *