22 Feb

2.1. Censura, vigilància i restriccions

En aquesta segona setmana del MOOC sobre la construcció d’una societat digital lliure, se’ns parla de les amenaces a aquesta societat digital lliure. En aquesta primera secció es parlarà de censura, de vigilància massiva i de les restriccions dels usuaris en relació a l’ús de la tecnologia. Ens fa més lliures la tecnologia, o més esclaus?

Aquesta setmana va dedicada a les amenaces o potser millor dit als desafiaments que comporta una societat digital lliure. Sembla que sortim d’una caverna per anar-ne a parar a un altra. Hem d’incloure’ns en aquesta nova societat digital o n’hem d’escapar a tot drap? Es detecten tres amenaces principals:

  • La vigilància, que donades les circumstàncies, és massiva a través de càmeres de videovigilància: als carrers, dins dels edificis, al transport públic, als começos…I, segons qui, fins i tot a les seves cases.
  • La censura, que avui es dóna per Internet, també.
  • La restricció dels usuaris a través dels formats com Digital Handcuffs o el DRM: Digital Restrictions Management.

VIGILÀNCIA

És bo o dolent participar de la societat digital?, pregunta l’Stallman. I ell mateix es repon que, com moltes coses, depèn…Paga la pena participar i mantenir una societat digital que respecti les llibertats de les persones i sinó, serà canviar-ho tot per a que res canvïi…

La primera amenaça que destaca l’Stallman és la vigilància. Són compatibles la vigilància i la democràcia? Qui vigila els vigilants? Per què la societat necessita informadors (whistleblowers)? A més de respondre a aquestes preguntes, ens mostrarà tres maneres d’espiar les personetes i exemples de reaccions: a través dels seus sistemes, a través de sistemes que usen però dels que no són propietaris i a través de sistemes de vigilància.

La cosa és que se’ns vigila per dos cantons: a través dels governs i de les empreses. La gràcia és que les dades que les empreses recullen són útils per als governs. I si els mafiosos la lien parda, diu l’Stallman que els governs la poden encara liar mil vegades més. Però resulta que (alguns) vivim en (democracia?) i, sota aquesta premisa, hauria de primar la transparència.

En canvi, però, els governs fan una pila de coses a les nostres espatlles, com traficar amb armes i coses d’aquestes que jo no arribaré a entendre mai…Us he dit ja que, això al meu planeta no passa? Jo és que vinc de la República Intergal·làctica del Tercer Anell de Saturn…Doncs resulta que a la Terra es necessiten informadors, persones que es xivin i ens expliquin el que els governs no ens volen dir…

Coneixeu l’Snowden? Doncs personetes com aquesta, que els persegueixen els governs per explicar-nos als ciutadans com els governs ens espien indiscriminadament…Qui vigila els vigilants? Doncs els informadors!, que segons l’Stallman són uns herois.

Quina por…Quin perill…I que trist, no? Em recorda al conte de Pere i el Llop…Em sembla que algú ha confós poder amb respecte i ha sembrat una mena de democràcia que molts no ens hem cregut mai…I tu? Confies en el teus representants polítics?

Com es vigila als usuaris?

  • A través del software propietari, que conté una programació opaca que fa que no sapiguem què estem instal·lant realment. Moltes coses que instal·lem que són de llicència privativa porten programes que ens espien i reporten les dades a l’empresa propietaria del software. Diu l’Stallman que és ben conegut l’spyware que porten els programes de Microsoft, Apple, Flash Player, Angry Birds, Amazon o gairebé tots els telèfons portàtils.
  • A través de software que fem servir però no posseïm. Com els serveis d’accés a Internet. Diu l’Stallman que ell mai s’identifica quan es connecta a Internet. Clar que ell coneix la casa i sap perfectament a on no fer clics…
  • A través de sistemes de vigilància exclusivament dissenyats justament per vigilar. Parla del sistema de videovigilància que fa uns deu anys es va instal·lar a UK per temes de trànsit, si ho he entès bé. La cosa és que es ven aquesta tecnologia a l’usuari com una cosa bona (que en part ho és) però, segons l’Stallman, també atempta a la llibertat de les persones i, en conseqüència, la democràcia dels països. Un exemple són les detencions de persones que protesten a una manifestació.

Es veu que es té la mania de recol·lectar la major quantitat de dades possible…Igual que s’acumula el major capital possible…Quina avarícia, mare meva…Però sembla que es pot fer d’una altra manera: es podria fer un sistema que recol·lectés dades però sota anonimitat, sense saber a qui pertanyen exactament. Això estaria bé perquè no poses en perill ningú i es té informació rellevant per tal de tirar estudis científics endavant, per exemple. Ben usat, el Big Data és una joia.

CENSURA I RESTRICCIONS

Sabem que hi ha països com la Xina o l’Iran que tenen una censura estricta. Però, més o menys, tots els països tenen la seva. Fins i tot Finlàndia, França, UK, Turquia, Espanya, Itàlia…Es veu que a Austràlia tenen una política de censura de links i a la Índia tomben pàgines per comentaris contra la religió d’algú. Pel que sembla, doncs, hi ha coses que no es vol que es diguin o s’expressin…amb el que encara fa desconfiar més dels governs i de la seva voluntat de control.

Una manera de convèncer la població que la censura és bona és mostrant coses desagradables. I és veritat que falta posar en dubte la seguretat/integritat de les persones (física o moral) perquè les pròpies persones demanin censura. Els governs exposen casos i maneguen l’opinió pública a través dels mitjans de comunicació (que parlen o callen, segons l’ocasió). I, en última instància, després del centrifugat, les personetes emitim judicis de valor…que són més prejudicis que una altra cosa però poc més sembla que sapiguem fer…En fi, que som molt manipulables.

Explica l’Stallman que, en un esdeveniment, un representant de la IFPI (International organization of record companies) va dir que trobava la pornografia infantil molt útil per tal d’imposar filtres. Amb l’excusa, els filtres, en realitat, els volen fer servir aquestes companyies per evitar que els usuaris compartim arxius.

Finalment, una altra forma d’amenaçar la llibertat de la societat digital és la guerra de formats, que restringeix les llibertats dels usuaris. Sovint, aquests formats són secrets a nivell de programació. Parla l’Stallman del DRM, per exemple.

Segueix a 2.2. Software, usuari i serveis

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *