11 Gen

1.2. Preliminars. Panoràmica monumental_BCN: Bellesa i Oblit

Barcelona: Bellesa i Oblit va sobre història i iconografia dels monuments de Barcelona. Fruit de l’eròtica del fracàs, el text va destinat als amants de Barcelona, sobretot aquells que, com jo, viuen la ciutat entre l’orgull i el desencís.
 

Preliminars té tres parts: a la primera es contextualitza el text; a la segona es presenten les Limitacionsdel llibre i, en aquesta tercera part, trobem una “Panoràmica monumental de Barcelona”

La ciutat que coneixem avui dia va començar a ser construïda després dels anys de les cremes de convents i la desamortització, als anys trenta del segle XIX. Deu anys després, es van començar dues obres titàniques: enderrocar les muralles de la ciutat i urbanitzar l’Eixample. 
BCN_Panorama de Barcelona gravat de 1572 basat en un dibuix perdut del pintor Jan Cornelisz Vermeyen de 1535

Fora de muralla, els poblets que envoltaven Barcelona s’industrialitzaven, la població s’incrementava i la ciutat s’expandia. A la Barcelona industriosa, es van treure les forques i van venir les Exposicions, que s’esmeraran en dibuixar una ciutat moderna que s’emmirallava en les grans capitals europees.

Al segle XIX hi ha dos períodes diferenciats en la producció monumental. El primer el trobem durant la primera meitat de segle, quan la ciutat patia greus problemes d’abastament d’aigua. Aprofitant l’avinentesa de fer arribar aigua a les fonts urbanes s’erigiren algunes fonts monumentals

A l’època, les fonts ara dites vuitcentistes, estaven dedicades a personatges mitològics o al·legòrics i les estàtues eren esculpides en pedra de Montjuïc pels millors artistes del moment. Un parell d’excepcions flagrants són el monument a Galceran Marquet que fou el primer de ferro colat i el del Geni Català, esculpit per marbristes italians. 

Les al·legories són representacions antropomòrfiques que simbolitzen conceptes a través d’atributs que en permeten la seva identificació. A tall d’exemple, una de les al·legories més reconeixibles encara avui dia és la de la Justícia, amb la vena als ulls, la balança i l’espasa.

L’estudi dels símbols és de gran importància en la tradició artística ja que alhora plasma la tradició de pensament d’una època o d’una societat determinada. Pensem que és més fàcil comunicar o manipular a través dels símbols que les imatges ens presenten: des d’un relleu sumeri fins a un anunci publicitari contemporani. L’únic ingredient indissoluble és aquell inconscient col·lectiu que es materialitza en imatges codificades d’un llenguatge visual precís i intel·ligible que, per si soles, narren esdeveniments o informen d’alguna cosa.

Fins al segle XIX, les al·legories només es representaven amb figures femenines. Amb la idea de modernitat que proclamava el nou règim industrial, gestionat per homes, almenys quatre al·legories naixeran masculines: el Treball, el Gas, el Progrés i el Geni.

 

 

“Durant tot el segle XIX una de les referències que ens palesen la persistència del classicisme artístic és la utilització d’un recurs com l’al·legoria, personificació de conceptes abstractes caracteritzada per un atribut. L’estatuària monumental al·legòrica o històrica conviu, tanmateix, amb l’escultura de tema bíblic, la imatgeria religiosa i la iconografia pessebrística. Posteriorment, al darrer terç del segle XIX, la prosperitat de la burgesia propicia la difució de l’escultura de gènere: el retrat, el bibelot i l’estatueta de saló, de caire anecdotista i sentimentalista[i]”.

[i] SUBIRACHS i BURGANYÀ, Judit. L’escultura del segle XIX a Catalunya. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1994. 396 p. (Biblioteca Abad Oliva; 146). ISBN: 84-7826-577-5 (pàgina 26)

El segon període d’apogeu monumental el trobem als anys vuitanta del segle XIX com a conseqüència de la celebració a Barcelona de l’Exposició Universal de 1888, on l’art monumental sol presentar-se com a homenatge a personatges il·lustres tant històrics com contemporanis esculpits amb gran solemnitat i acompanyats de representacions al·legòriques de llenguatge mitològic que descriuen els atributs dels personatges. Els materials més usats a finals del segle XIX són la pedra, el ferro, el marbre i el bronze.

D’altra banda, el barri medieval de la Ciutat Vella serà pulimentat i reorientat en un Barri Gòtic “amb ganxo” que culmina amb la construcció de la façana neogòtica de la Catedral. La va pagar de la seva pròpia butxaca el polític i empresari Manuel Girona: la façana actual va ser acabada al 1913 i ha estat recentment tan restaurada que sembla nova de trinca.

“(…) a pesar de ser un fruit indirecte de les obres d’enderroc de la reforma interior que s’estava realitzant ben a prop, el Barri Gòtic és un invent. Un invent conscient, construït sobre la dèbil evidència d’una certa concentració d’edificis gòtics, però plantejat des dels seus inicis com una recreació del passat, un falsejament del centre històric de Barcelona[i]”.

El calificativo de Barrio Gótico –bastante inadecuado por cierto– le ha caído a este núcleo por decisión espontánea del pueblo[ii]

[ii] GANAU CASAS, Joan. “La recreació del passat: el Barri Gòtic de Barcelona, 1880-1950”. Revista “Barcelona quaderns d’història” [en línia]. Barcelona, 2003, Núm. 8, p. 257-272.<http://www.raco.cat/index.php/BCNQuadernsHistoria/article/view/105505/171495> [consulta: 15 d’abril 2012]

[iii] Agustí DURAN I SANPERE, El Barrio Gótico y su historia, Barcelona, Aymà, 1952, pàg. 10

BCN_Mansana Discòrdia

A principis del segle XX, l’antic camí de Jesús semblarà la seu d’un concurs d’arquitectura, i d’aquí, això de “La mansana [iii] de la discòrdia”.
També es proposaran nous concursos de fonts decoratives de tall amable i, generalment treballades en bronze, que es disseminen per l’Eixample.

 

[iv]  Terme proposat per Cerdà i recolzat per historiadors com Lluís Permanyer. Mansana prové de “manso” i l’assimiliació seria del català al castellà i no a l’inrevés. Durant l’any Cerdà, Permanyer va reivindicar el terme a la conferencia “150 anys de l’aprovació de l’Eixample”.

En plena dictadura de Primo de Rivera i en motiu d’una altra exposició, la Internacional de 1929, s’urbanitzarà la muntanya de Montjuïc integrant-la en el conjunt de la ciutat. S’emplenarà la muntanya d’escultures, palaus i pavellons, alguns edificis efímers i alguns indultats, com el Poble Espanyol. També en motiu d’aquesta exposició, finalitzarà, per fi, l’agonia de la Plaça de Catalunya que durava des de mitjans del segle XIX i que mereix un capítol apart.

Si bé els anys de la República van ser productius a molts nivells, la cosa va durar poc. Després de la Guerra Civil, sota la dictadura franquista, una prolífica producció  escultòrica es presentava improvisada i heterogènia: monuments a artistes estrangers, personatges de contes infantils, pallassos, eclesiàstics, generals i cavalls. I també escenes de caça i monuments al treball, a la cooperació, a la maternitat i al matrimoni. Molt “kitsch” tot plegat…

A la vista de la situació ressenyada, no és estrany, doncs, que en matèria d’escultura monumental l’època de Porcioles es caracteritzi també per una manca absoluta de criteris conseqüents. Així, contemporàniament a monuments tan significatius com el de José Antonio Primo de Rivera o la mateixa estàtua eqüestre del general Franco (…) s’alcen escultures en homenatge a personatges tan diversos com Carmen Amaya i el Papa Pius XII, el Dr. Barraquer i Walt Disney[iv].”

[v] SUBIRACHS, Judit. L’escultura commemorativa a Barcelona (1936-1986). Barcelona: Els llibres dela frontera. Coneguem Catalunya núm. 27. 1989. (página 45)


Als anys vuitanta del segle XX, una febre decorativa amb el lema: Barcelona, posa’t guapa! emprendrà certes activitats artístiques a la ciutat: sobretot es netegen façanes i es disseminen desenes d’escultures per la ciutat que, pretenent una imatge de modernitat, conformen un paisatge més conceptual. 

Per culminar aquesta gesta i tancar el segle, arriben els Jocs Olímpics del 1992 on es crea un nou port, s’urbanitza el que ara és la Vila Olímpica i es reestructura el paisatge de Montjuïc amb la construcció del Palau Sant Jordi, la Torre Calatrava, l’edifici de l’INEFC i el nou Estadi Olímpic. 
 
Pels Jocs es disseminen per la ciutat una cinquantena d’escultures i, per acabar-ho d’amanir i encetar segle, arriba el Fòrum de les Cultures al 2004, que no destacarà pels seus elements escultòrics. El Fòrum tindrà com a resultat el Parc Diagonal Mar i els seus edificis confrontants: un gran centre comercial, vivendes, hotels, apartaments i oficines. Al recinte del Fòrum, es desenvolupen avui activitats diverses: des de la Feria de abril fins al Primavera Sound passant per congressos de tota mena. 

A Barcelona, tot hi cap.


                 Vols seguir llegint una miqueta més sobre art públic i espai urbà? 
               El pròxim capítol es titula “Barcelona, la construcció d’una ciutat” 
            però si t’interessa més la història de l’escultura que la de l’urbanisme, 
                 et convido a conèixer una mica millor les fonts vuitcentistes

               O potser prefereixes tornar a l’Índex de Barcelona: Bellesa i Oblit

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *