11 Gen

1.1. Preliminars. Limitacions_BCN: Bellesa i Oblit

Si bé són molts els monuments que hi ha hagut a la ciutat de Barcelona al llarg de la seva dilatada història, a Barcelona: Bellesa i Oblit, em referiré només a obres existents a dia d’avui (gener 2014).

Tot i així, cal recordar que hi ha molts monuments que van desaparèixer dels seus emplaçaments per causes diverses i que, alguns, encara reposen als magatzems municipals. N’hi ha que han estat reinstaurats, -amb sort-, al seu emplaçament original i altres, emperò, no van arribar a ser mai. 

L’escultura de l’esquerra, per exemple, una al·legoria de La República, va estar de nou erigida al 1990. Si bé el seu emplaçament original fou al Cinc d’Oros, -avui plaça Joan Carles I (confluència passeig de Gràcia-Diagonal)-, la podem trobar a Llucmajor. L’escultura formava part d’un conjunt monumental dedicat a Pi i Margall i a La república, i se situava al capdamunt d’un obelisc que els barcelonins deien “el llapis”. Amb l’arribada de les tropes franquistes va ser enretirada i es va encarregar una altra escultura, “La Victòria“, per commemorar la caiguda de Barcelona. Aquesta victòria, que no era al capdamunt sinó als peus de l’obelisc, va ser enretirada al gener de 2011

L’eix central de la dissertació pretén l’explicació de la història i del llenguatge iconogràfic en base a les representacions escultòriques d’alguns dels monuments més emblemàtics de la ciutat, tot fent de l’art una eina per entendre la història.


La iconografia és el llenguatge dels símbols i no és universal sinó cultural, tot i que es reconeixen trets comuns entre iconografies diverses. Els símbols són mutants i d’aquí la importància que la iconografia sigui plasmada i conservada per entendre-la en el seu context i comprendre la tradició de pensament d’una societat determinada.

Barcelona, avui dia, està descontextualitzada perquè el símbol ha mutat o hem perdut memòria: potser són els monuments, que ja no es mouen gaire de lloc i, inexpugnables, callen; o potser som nosaltres, que els admirem sense mirar-los. Sigui com sigui, del que no hi ha dubte és que la major part del vetust art urbà de Barcelona es dissol en un paisatge envernissat d’un desconeixement incòmode, quan tots sabem que la comunicació no és qüestió d’idioma sinó de voluntat.

El contingut del llibre es divideix en tres parts i, en aquest primer fragment dels Preliminars anomenat “Limitacions” es fa un recorregut per l’índex del llibre per detallar el contingut dels capítols. El llibre és concebut com una explicació de la iconografia d’alguns monuments de Barcelona, aquells que per la seva preeminència són un símbol per a la ciutat. Després dels preliminars, una panoràmica monumental i un capítol dedicat a l’evolució urbanística de la ciutat. 

El gruix del llibre, però, està dedicat a l’explicació dels monuments des de finals del segle XIX (amb l’excepció de Santa Eulàlia) fins a l’Exposició Internacional de 1929 perquè considero aquest període com el de màxim esplendor de Barcelona en quant a disseminació d’elements escultòrics i arquitectònics d’inqüestionable valor artístic. 

Si bé els Jocs del 92 i el Fòrum de les Cultures van suposar una important transformació urbanística, -com és habitual en les Exposicions- només en comentaré algunes obres per tal de copsar en tota la seva dimensió el discurs principal i la trajectòria monumental i artística de la ciutat. Per manca de distància històrica no puc mirar amb prou perspectiva i no em veig amb cor de jutjar segons què, i és per això que, segons quines imatges de la contemporaneïtat des de la Guerra Civil a l’actualitat, passant pel “porciolisme” i la “transició” fins als Jocs Olímpics, puntejaran el final del llibre amb un últim capítol que es presenta per trams. 


PRIMERA PART (capítols 1 i 2): PRELIMINARS, PANORÀMICA MONUMENTAL I URBANITZACIÓ 

Després del pròleg “Pels amants de Barcelona“, de la introducció i d’aquest capítol dedicat a les “Limitacions” del llibre, trobem una Panoràmica monumental de Barcelona” que resumeix la trajectòria històrica dels monumentsexistents des del problema d’abastament d’aigua a la ciutat i l’erecció de les primeres fonts monumentals (XIX) passant per les emblemàtiques Exposicions -que deixen la majoria del patrimoni conservat-, sense oblidar el període des dels anys trenta del segle XX fins a l’actualitat, però sense estendre-m’hi gaire. 

Després dels Preliminars, el segon capítol que es titula “Barcelona: la construcció d’una ciutat” i té 4 subcapítols: “Ibers i romans”, “Va de muralles i fortaleses“, “Passant del pla Cerdà” i “Va de carrers“. En aquesta secció es repassa la morfologia de la ciutat, l’aparició i desaparició de muralles, la nomenclatura dels carrers i la urbanització de la ciutat en general. 


SEGONA PART (capítols  del 3 al 8): EL COS DEL LLIBRE


Un tercer capítol del llibre es titula “Les fonts vuitcentistes” i fa un repàs a les fonts construïdes a partir del segle XIX i que mereixen subcapítols titulats pels noms dels personatges que les presideixen: la primera és “Santa Eulàlia”, que com veurem, és l’excepció que confirma la regla. Originalment però, és la d’“Hèrcules” la font original més antiga de la ciutat. El personatge mereix una esmerada explicació de la seva historiografia, iconografia i significació. És per això que, aquest subcapítol és el més extens de tots els del tercer capítol dedicat a les fonts vuitcentistes. 

El capítol d'”Hèrcules” està estructurat en dos apartats: “La mitologia fundacional” on s’explica com la realitat sempre supera la ficció o de com la història supera el mite; el segon és “La Glòria d’Hera i la iconografia hercúlia” i s’explica resumidament l’itinerari de l’heroi dels mites grecs, -l’Hèrcules Tebà, el de ficció-, com també es repassen els atributs de l’heroi en la iconografia artística. Els següents capítols estan dedicats a les fonts següents: “El Xato”, “Ceres”, “Galceran Marquet” i “El Geni català”. 

El quart capítol està dedicat a “L’Exposició Universal de 1888”. Es presenta la història de la construcció del parc de la Ciutadella i es ressegueix “Un primigeni itinerari turístic” que proposava l’Ajuntament durant l’Exposició, on trobem “L’Arc de Triomf”, “El Saló de Sant Joan” i “Les estàtues del Progrés” –amb una àmplia iconografia simbòlica d’Hermes-, “La Cascada”, “Prim”, “López”, “Colom” i “Güell”. 

Arrencava des de La Cascada per arribar de nou a la principal porta d’accés al recinte de l’exposició: l’arc de triomf; atravessava el parc, passava pel Marquès de l’Argentera fins a Colom i enfilava Rambles amunt fins a la Gran Via, on girava a mà dreta pel que ara és la Gran Via fins a topar amb el que avui és la plaça de Tetuan per girar de nou per l’actual Passeig Sant Joan i tornar a l’Arc. 

El cinquè capítol va dedicat a un lloc molt particular, poc conegut i molt deixat a la mà de Déu: els pavellons Güell, el nostre “Jardí de les Hespèrides”. S’explica al capítol una iconografia monumental que increíblement combrega arquitectura, escultura, forja, jardineria, literatura, astronomia, alquímia i mitologia. Acompanyen al discurs, versos de L’Atlàntida de Verdaguer, molts apunts simbòlics provinents de la mitologia i un apunt astronòmic per vèncer el drac i entrar a l’Olimp. 

El sisè capítol es titula “El primer terç del segle XX” i té sis subcapítols. Es parla dels següents monuments: “El Doctor Robert”; “Tongades de fonts”, quatre tongades d’encàrrecs que donaran a la ciutat nou noves fonts durant el primer quart del segle XX; un breu incís ens apropa a una reminiscència mitològica de tall vuitcentista: “Diana”. A mida que pren cos el sentiment catalanista de “La Renaixença”, trobem un simbolisme monumental important: “Pitarra”; el “Manelic” i “Verdaguer”; i per acabar el capítol, un apunt d’una pàgina per a un parell de cèl·lebres estrangers que decoren d’amagatotis la ciutat: “Dante” i “Pearson”. 

El setè capítol està dedicat a “L’Exposició Internacional de
1929 i té dues pàgines d’introducció i cinc subcapítols on es fa una retrospectiva de la muntanya des del seu registre als annals de la història fins a l’actualita.

Una muntanya de cartró-pedra” relata breument la concepció del recinte i la seva reorientalització sota la dictadura de Primo de Rivera; “Palaus i Pavellons” fa un apunt a la composició i disposició arquitectònica del certamen, sobretot en el seu eix principal que és on més patrimoni es conserva. “Montjuïc és-cultura: l’eix de l’exposició” és un capítol dedicat a les escultures que ocupaven l’eix principal del recinte: des de les columnes venecianes fins als peus del Palau Nacional. 

L’agonia de la plaça de Catalunya” és el tema del vuitè capítol. Es descriu, principalment, les escultures de la plaça a nivell iconogràfic, artístic i històric, si bé es fa algún apunt arquitectònic per explicar alguna anècdota al respecte. 


TERCERA PART (capítol 9): UN TASTET DEL FRANQUISME ALS JOCS OLÍMPICS

El darrer capítol es presenta heterogeni, amb capítols més curts i anecdòtics. Hi trobem trams plens d’històries de la història des del franquisme i l’era Porcioles fins als Jocs Olímpics. 

Gràcies per llegir tota la parrafada! Vols seguir ara amb una panoràmica monumental de Barcelona? O t’estimes més tornar a l‘Índex de Barcelona: Bellesa i Oblit

[Actualització 8 d’agost de 2015: Aquesta nomenclatura està tenint petites modificacions]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *